Maria Amparo

Segur que tots els qui la coneixen estaran d’acord amb mi: María Amparo —María Amparo Vázquez, viuda de Javier Barrio Navarro (nebot i hereu del pintor Joan Navarro Ramon)— és una senyora: tota una senyora; una elegantíssima, generosíssima i admirabilíssima senyora de cap a peus. I amb la humilitat i la discreció que la caracteritzen —sempre donant les gràcies, com si els favors i les atencions foren per a ella, i no al revés—, el passat dimarts va fer efectiu el regal cultural més preciós que ningú no puga imaginar. No va ser un regal per a ningú concret i particular, sinó per a tot el món en general: per al conjunt de la societat; per a un poble sencer. I el poble beneficiari va ser, justament, el poble d’Altea.

I és que no era un dia qualsevol, aquest passat dimarts 21 de febrer de 2023. Perquè dimarts, precisament, es commemoraven els 120 anys exactes del naixement de l’icònic pintor alteà Joan Navarro Ramon. L’ocasió se celebrava a la Casa de Cultura amb una molt especial festa d’aniversari, en què —per descomptat— no va faltar ni el pastís, ni les felicitacions, ni el cava. Però abans de brindar per la memòria del genial artista, van passar coses, moltes coses, a la referida Casa de la Cultura. La regidora de l’àrea, Aurora Serrat, presentava el logotip de l’any «Navarro Ramon 120 aniversari» i tot un ampli programa d’activitats amb què se celebrarà l’efemèride. També hi van intervenir la historiadora de l’art Juana María Balsalobre (per cert: una altra gran senyora del món de l’art a Alacant), com a comissària d’aquest Any Navarro Ramon, i Ignasi Beltran, com a coordinador de Cultura de l’Ajuntament d’Altea, que seran els encarregats de fer realitat la llarga sèrie d’iniciatives previstes... Però, sens dubte, el gran moment del matí —a pesar que es va produir, com dic, amb l’exquisida humilitat i discreció que la caracteritzen: sense pompositats ni grandiloqüències— va ser la signatura del document de cessió de l’impressionant llegat pictòric de Navarro Ramon que María Amparo i Javier han sabut conservar al llarg de tota una vida en òptimes condicions.

Poca broma: un total de 156 obres originals de Navarro Ramon; 131 olis i 25 dibuixos i composicions de tècnica mixta sobre paper. Sí: ho estan llegint bé... Cent cinquanta-sis obres de Navarro Ramon, entre les quals 131 olis representatius de totes els etapes de l’artista! I val a dir que potser —m’agradaria remarcar-ho, amb tot l’èmfasi que mereix— es tracta d’una de les col·leccions d’art contemporani valencià del segle XX més estimables que existeixen. Heus ací la gran notícia: des del passat dimarts, gràcies a la generositat infinita d’aquesta gran senyora que és María Amparo Vázquez, totes aquestes obres formen ja part del patrimoni públic valencià, juntament amb el conjunt de 50 olis i 26 litografies i gravats de què ja disposava el fons Navarro Ramon d’Altea gràcies a donacions anteriors, entre els quals les que el mateix Navarro Ramon va voler fer en vida al poble dels seus orígens. En total —es diu fàcil!— 232 obres catalogades: 181 olis, 26 litografies i gravats i 25 dibuixos i obres sobre paper.

«Navarro Ramon torna a Altea: torna a casa. I ha tornat per a quedar-se», valorava emocionadament Juana María Balsalobre. I tot seguit l’alcalde Jaume Llinares, també visiblement il·lusionat i satisfet, feia públiques les gestions que s’han estat duent a terme des de l’Ajuntament d’Altea per a aconseguir la cirereta del pastís en tan memorable aniversari: «Estem negociant amb la Direcció General de Patrimoni Cultural i Belles Arts, del Ministeri de Cultura i Esports de Madrid, i també amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya, la cessió en depòsit de l’obra Et venjarem, la pintura que Navarro Ramon va exposar al cèlebre Pavelló de la República, en plena Guerra Civil, durant l’Exposició Universal de París, al costat del Guernica de Picasso i Els segadors de Joan Miró: una obra que ben bé pot ser considerada com «el Guernica valencià».

De cap de les maneres no s’entendria que aquesta icònica obra de Navarro Ramon, Et venjarem, propietat de l’Estat des d’aquella històrica ocasió de 1937 (i ara mateix conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, MNAC) no fora cedida a Altea com a referent icònic per a encapçalar —i completar— la impressionant col·lecció pictòrica que l’Ajuntament d’Altea finalment ha pogut reunir gràcies a la senyora María Amparo Vázquez: una col·lecció sí o sí destinada a ser exposició referent i permanent en un futur Museu d’Art Contemporani Joan Navarro Ramon. Perquè Navarro Ramon —tots els qui coneixen i n’han admirat l’obra ho saben—, ençà i enllà del quadre Et venjarem, és una figura clau per a la comprensió, en el context valencià, de la més gran aventura que mai no ha emprés la història de l’art. És a saber: el pas del figurativisme a l’abstracció. O, per dir-ho a la manera de Joan Fuster: el viatge del descrèdit de la realitat. Perquè val a dir que, en la fascinant exploració de noves possibilitats expressives pels camins lliures de l’art abstracte definitivament emancipat de la realitat, l’alteà Joan Navarro Ramon (que va compartir l’experiència de París en els anys quaranta i cinquanta del segle passat amb figures tan destacades de l’art contemporani com Pablo Picasso, Joan Miró, Tsugouharu Foujita o Ossip Zadkine) va ser —si més no en el context valencià, tan condicionat per l’allargassada ombra del sorollisme!— un veritable pioner en aquest salt decisiu des de l’art figuratiu fins a l’art abstracte.

Encara no fa un mes, el professor Enric Balaguer encertava a recordar, en la laudatio de Joan Francesc Mira com a flamant doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant durant el solemne acte acadèmic que va tindre lloc el 27 de gener al Paranimf, la idea que «com més un viatja, més sent les arrels.» Reflexionava públicament, l’amic Enric, a propòsit de l’obra de Joan Francesc Mira: «Les nostres arrels són fonamentalment intangibles, tot i que ens lliguen estretament amb la terra; són immaterials, perquè estan fetes de records, pensaments, gestos que ens connecten a la col·lectivitat: des del toc de les campanes fins a les festes, cançons antigues, peces de vestir o els llibres —eixe arxiu de la vida individual i col·lectiva. I sobretot, paraules: el “bon dia” que deia Josep Pla. Les arrels són això. El cosmopolitisme és assumir això.» També els colors, les textures, les formes —l’art, en definitiva— formen part d’aquests «gestos»: d’aquestes arrels intangibles i immaterials que ens connecten amb la col·lectivitat. Per això durant l’acte del 120 aniversari de Navarro Ramon, en què la senyora María Amparo Vázquez va formalitzar la impressionant donació de Navarro Ramon al poble d’Altea, hi va haver un moment en què em vaig emocionar especialment i se’m van fer presents les paraules d’Enric Balaguer tan sàviament verbalitzades en la laudatio de Joan Francesc Mira. Va ser quan María Amparo, la senyora, la gran mecenes, la ciutadana decididament compromesa amb el llegat de Navarro Ramon, amb generositat infinita encara va donar les gràcies a l’auditori —ella!—, perquè tenia la certesa que el seu marit Javier i també «el tio» (que és com Javier i María Amparo sempre es referien a Navarro Ramon), «allà on estiguen», se sentirien ben feliços de saber que l’obra torna a Altea per a quedar-se. «Segur que tots dos recorden justs i feliços les arrels d’Altea, i la felicitat de la llibertat dels carrers, al poble antic, on Javier sempre contava que jugava a pilota de menut...»

Sí. Té raó Enric Balaguer. El cosmopolitisme és exactament en això. Consisteix a aprendre —i «assumir»— que només des de la particularitat que faciliten unes determinades arrels resulta possible accedir a la complexa simfonia de la universalitat amb una veu original, ferma i segura. I em fa l’efecte que aquest és el cas, precisament —i paradigmàticament—, de l’obra de Joan Navarro Ramon, que mai no va deixar de reivindicar el fet que «la memòria de la llum, del cel, dels núvols, de les pedres o de l’aigua de la mar d’Altea van aportar un substrat permanent per a la totalitat de l’aventura expressiva» —incloent-hi, per descomptat, la purament abstractiva.

Enamorat confés com soc de la pintura de Joan Navarro Ramon —ni ho puc ni ho vull amagar—, tinc per a mi que la donació de la monumental col·lecció pictòrica feta al poble d’Altea per aquesta gran senyora que és María Amparo Vázquez —no em cansaré de vindicar-ho: tota una senyora; una elegantíssima, generosíssima i admirabilíssima senyora de cap a peus— és una de les notícies culturals més importants que s’han produït en els últims temps al País Valencià. I significa per a Altea, sens dubte, la gran i feliç notícia cultural de la legislatura. Perquè forma part de l’ordre lògic de l’existència el fet que passaran els anys, passarem les persones, passaran els actes, passaran les efemèrides i passaran fins i tot les obres públiques... Però quedarà, per sempre, Navarro Ramon i la seua obra: com un privilegiat recordatori que, en el temps que les persones per fi es van atrevir a somniar llenguatges abstractes més enllà dels límits imposats per la realitat, el cosmopolitisme artístic també va ser una qüestió d’arrels. D’arrels mediterrànies. D’arrels d’Altea.

Gràcies, María Amparo. Perquè en un món aberrant com el nostre, on tot sembla informat pels interessos personals, per l’afany acumulatiu, per l’egoisme i per la hipertròfia de l’individualisme més recalcitrant, senyores com tu, amb una tal generositat, civilitat, compromís ètic i capacitat de mecenatge fan possible que ens reconciliem amb la condició humana. La posteritat hauria de saber agrair com cal el teu gest esplèndid. El teu regal a Altea —teu i de Javier, tan present en tot...— mereix ser reconegut sempiternament. Per sempre mai més mereixeràs ser recordada com la gran benefactora de la història de l’art d’Altea: tant com el gran mecenes del Museu de Belles Arts Sant Pius V de València, el senyor Pere Maria Orts, a la ciutat de València. I no sé imaginar un millor agraïment que la futura creació, en vida nostra, del Museu d’Art Contemporani Joan Navarro Ramon, com un revulsiu per al turisme cultural d’un municipi com Altea: tant com el Museu d’Art Abstracte Espanyol —posem per cas— ho és per a la ciutat de Conca...

Gràcies, dic, María Amparo. Gràcies per fer que Navarro Ramon torne a Altea, torne a casa. I que torne per a quedar-se. Quin obsequi tan preciós, restituir a tot un poble les seues arrels de vida, colors i formes! Quina oportunitat impagable per a assumir ara el repte de l’únic cosmopolitisme raonable —i possible—, que és el de la reconciliació amb les arrels que obrin portes universals. Milanta mil gràcies, María Amparo. Fan ganes de proclamar, a la manera de sor Isabel de Villena en la Vita Christi, fa ara 526 anys, allò de: «A vós, Senyora excel·lent, donam laor e glòria»! Però preferisc dir-t’ho senzillament, a la manera d’Altea: «De tot cor: moltes gràcies, estimada.»