La llunyania imposada a la Canyada del Fenollar

ALICANTE. El passat desapareix, però en queden les reminiscències. Pocs llocs com la Canyada del Fenollar confirmen tan bé aquesta frase. L’economia rural ja no domina la zona, però es fa visible amb el seu paisatge infinit. L’ermita de Sant Jaume, central en la cultura popular de la partida, es troba geogràficament marginada –a la pedania no hi ha res que no estiga aïllat– mentre manté el seu aspecte pulcre, enmig de l’aridesa, per a recordar la religiositat que antigament es multiplicava a les zones agrícoles que han anat perdent la idiosincràsia. El llavador, tancat amb pany i forrellat, llueix un cartell que l’anuncia mentre el seu interior, ocult i abandonat entre males herbes, ni tan sols no es deixa fotografiar. L’escola rural sobreviu amb xiquets que ja no són fills del camp, sinó de les famílies que l’ocupen a la recerca d’una calma inabastable a les ciutats.

Els vora 1.6000 veïns que habiten a la Canyada, tal com és popularment coneguda, no han reconciliat la partida amb el seu passat, present en les imatges però irrecuperable en la pràctica. Els espais citats són una mena de record que els més grans mantenen i que seran soterrats amb ells. Els espais de memòria col·lectiva són més difícils de garantir en partides com aquesta, on els equipaments, els elements històrics i els nuclis de referència són escassos. L’extinció d’una manera de viure acaba resultant inevitable.

Un dels hàbits que sí que es reprendran és el de l’aprofitament de la Serra Mitjana, l’accident geogràfic més destacat de la Canyada i que separa la pedania de l’Alcoraia, de Fontcalent, del Verdegàs i de la ciutat de Sant Vicent del Raspeig, amb la qual els veïns de la partida mantenen més relació ambiental i sentimental. Explotada durant dècades per a alimentar la cimentera pròxima, present en l’horitzó i que es projecta amb supèrbia en el camí cap a la Canyada –dotat, en segons quins trams, de l’arqueologia manufacturera que desemboca en el barri de Granada, de naturalesa industrial, inserit dins la Canyada però situat a tocar de Sant Vicent–, la Serra Mitjana va perdre volum i presència a conseqüència de l’activitat protagonitzada per les canteres, nodrides de materials que encara es troben dissipats als peus d’aquest mont, que també oferia matèries primeres a la veïna i alfarera localitat d’Agost.

Les maneres de traure rèdit d’aquesta petita muntanya han anat variant amb el pas del temps. L’empresa que va exprimir els seus atributs tenia el nom del terreny adjacent, l’Alabastre, actualment conformat per cases disseminades que han consolidat la dinàmica actual de la Canyada. Hui, la pedania és experta a acollir famílies que fan del retir una virtut. El fenomen es va accentuar des que la covid animara molta gent –la que ho podia fer– a adquirir habitatges amb superfície a l’aire lliure, tal com també ocorre en altres nuclis com el de Los Monteros.

És la nova tendència de la ruralia alacantina, que a poc a poc deixa enrere la seua lògica tradicional, coberta per empreses forasteres que planten cultius com ara melons, raïm o bròquil des d’una discreció evident, atès que els seus treballadors viuen i dormen fora d’aquestes contrades de mirada inacabable. Alhora, l’abandonament de molts espais, fins fa no massa habitats per gent del camp, fa que es vegen ara afectats per la brutícia i per la manca d’enllumenat, per la poda inexistent i per la deixadesa més incomprensible.

L’arribada de la modernitat, per tant, no ha estat exempta de problemes. La reconversió en barris dormitori sembla ser la propensió d’unes partides que pateixen les conseqüències més delicades de la llunyania. L’oblit municipal es justifica amb una manca de pressupost poc creïble per a molts veïns que han hagut d’organitzar patrulles ciutadanes per a evitar robatoris nocturns, davant la insuficiència d’efectius policials. Aquest treball voluntari, de constància i exigència insostenibles, va aconseguir aturar els robatoris nocturns durant el mes en què es va desplegar. Tot seguit, dissolta aquella vigilància obligatòriament improvisada, els robatoris es van reproduir.

Mentrestant, la zona esportiva, totalment mancada de recursos, multiplica l’aïllament geogràfic dels veïns de la Canyada, desposseïts d’espais compartits en què fer vida conjunta. És aquest altre aïllament, l’imposat, el que dificulta les relacions entre els joves de la pedania fins que es converteixen en santvicenters quan accedeixen a l’educació secundària i passen a freqüentar els llocs d’oci de la ciutat de referència. És per això que els centres esportius, socials i de tota mena són la principal reclamació d’uns veïns que lamenten, també, l’absència de resposta consistorial i l’excessiva burocràcia a l’hora de tramitar peticions. Fins i tot alguns pobladors de la Canyada han pensat en comprar un terreny per a construir un d’aquests espais i no haver d’esperar que l’Ajuntament deixe enrere la inoperància. La impossibilitat de plantar una foguera durant les festes de Sant Joan és altra de les proves d’aquesta marginació, emfatitzada per la batalla política local mantinguda entre els dos principals partits, un més inserit dins l’activitat cultural de la partida i l’altre controlant la junta de districte i dedicades, ambdues parts, a un boicot mutu que resulta efectiu en termes electorals i estèril en la quotidianitat.

Amb aquest escenari, les partides conviuen en un dia a dia que les ha fet esdevindre el contrari d’allò que eren. Si abans els veïns de la Canyada havien de dormir davant el seu lloc de treball quan el camp era hegemònic, ara viuen el més lluny possible de les oficines, de les aules i dels racons de fer faena per a gaudir d’una tranquil·litat que pocs altres espais regalen. Aquesta contradicció favorable ha condicionat les generacions que s’han desenvolupat a la pedania. Però els uns i els altres, els d’abans i els d’ara, també han compartit un altre fenomen, el de l’oblit municipal, amb una administració incapaç de facilitar la vida als agricultors qui hi vivien per qüestió imperativa i als qui ho fan actualment, després d’haver-se apartat de la ciutat de manera voluntària.

La llunyania terrenal de la Canyada és inevitable, però entre els veïns hi ha la certesa que la proximitat institucional també ho hauria de ser.