El litoral censurat de Sant Gabriel

ALACANT. El barri alacantí de Sant Gabriel, ubicat a l’extrem sud de la ciutat, és un dels que més contradiccions presenta. En primer lloc, Sant Gabriel, tot i estar apegat a la mar, no s’ha consolidat mai com a barri mariner. El seu origen es troba en l’empenta industrial d’una fàbrica desapareguda i el sector primari, escàs, mai no ha arribat a influir en la seua quotidianitat. D’altra banda, Sant Gabriel, que es troba apegat a la mar, disposa d’una platja que no està reconeguda com a tal per l’administració local, amb tot el que això comporta. Sant Gabriel, al seu torn, està apegat a la mar, però el seu litoral no supera la condició paisatgística o visual, i aquesta es veu pertorbada per unes infraestructures ferroviàries que s’haurien d’haver retirat ja fa dècades, però resisteixen davant la inoperància política i malgrat l’entestament dels veïns, que s’encarreguen de recordar a cada balconada que no volen vies a la costa.

Enclaustrat per una carretera que facilita el pas de 40.000 vehicles diaris, Sant Gabriel troba els seus límits en dos accidents geogràfics ben característics –i un punt desconeguts– d’Alacant: la serra del Porquet, que tants artistes va inspirar i tants excursionistes atrau; i el barranc de les Ovelles, l’escenari que va presenciar la batalla contra els 100.000 Fills de Sant Lluís, enviats des de França ara fa exactament dos-cents anys per a restaurar l’absolutisme i que van trobar en Alacant, tal com han experimentat els moviments reaccionaris al llarg de la història, l’indret més hostil de tota la península.

La llunyania de Sant Gabriel, no tan extrema com la de les pedanies però suficientment accentuada, va fer d’aquest barri «fet a si mateix», com defineix encertadament Alfredo Campello, el primer a tindre una línia d’autobús a la ciutat. No és estrany que la línia 1, precisament, enllace Sant Gabriel amb Ciutat Elegida, a tocar de Joan XXIII, després d’anys en què va ser l’únic servei d’autobús –arribava fins al Palamó– en una Alacant de tramvies. El barri, desplegat a còpia de societats de cooperatives d’habitatge, compta també amb episodis tràgics com el de la riuada de 1982, que es va emportar la fàbrica d’abonaments La Cross, el motor que va fer crear el barri a inicis del segle passat. Els seus terrenys van ser venuts per a construir-hi edificis perquè Sant Gabriel, tal com diu l’historiador local, continuara fent-se a si mateix.

Abans, aquesta evolució singular va tindre un clar protagonista durant la primera meitat del segle passat. Enrique López Vidal, que dona el seu nom a la plaça on hi ha la parròquia, va ser el terratinent responsable de fer negoci amb els terrenys que en bona part resten en mans, encara, dels seus hereus. Aquells espais, ocupats per blocs de pisos, van acollir persones –procedents sobretot del Baix Segura i de la Manxa– que s’hi instal·laren per a treballar a la fàbrica d’alumini que encara s’aixeca davant la carretera i les vies que impedeixen l’accés a la mar. A hores d’ara Sant Gabriel ofereix aquesta proposta de treball industrialitzat, però va fomentar més alternatives del sector secundari, com la citada fàbrica de La Cross o la manufactura metàl·lica antigament situada a l’actual EUIPO, que ha fet que Alacant puga rebre, també, funcionaris d’àmbit europeu.

Totes aquestes possibilitats laborals, que evidentment han significat un creixement important del barri, no han motivat l’administració per a dotar Sant Gabriel de més eines de convivència. El centre social i la biblioteca estan a l’espera de ser cimentats i les pistes esportives del col·legi públic El Palmeral van ser reformades amb els diners del club de bàsquet de Sant Gabriel davant la inhibició de l’Ajuntament –que ara sí que s’ha implicat en la renovació de les instal·lacions de l’equip de futbol, el Racing, que pot presumir de huitanta anys d’història. Mentrestant, malgrat la protesta social, continua pendent l’ampliació sol·licitada del centre escolar esmentat, que va escolaritzar xiquets del Rebolledo i del Cementeri.

Però aquesta pressió també ha aconseguit rèdits. Per exemple la creació del parc del palmerar als anys noranta per a tindre un record viu d’aquest racó tan característic de la zona, que també va estimular l’ofici de datiler i les obres artístiques de destacats pintors locals. O el muntatge, decretat per la via judicial i no per la voluntat institucional, d’una nau per al dipòsit dels materials tòxics que passen pel port i que afectaven els veïns. O la prohibició d’edificar immobles amb més d’una planta a la zona vella del barri, que preserva les cases de tota la vida. També es preserven, i també són de tota la vida, les festes de Sant Gabriel, que en dos anys compliran el centenari i són, per tant, anteriors les Fogueres de Sant Joan, en funcionament al barri però més discretament que la festa tradicional, només superada en edat a la ciutat per les del Raval Roig, l’altre emplaçament litoral d’Alacant.

Tot i que hi ha lluites que Sant Gabriel encara no ha pogut guanyar. La més delicada és la de les vies de la costa, presents des del 1884 i que han fet, amb el pas del temps, que els alacantins que han de viatjar freqüentment a Elx, al Baix Segura o a Múrcia en transport públic facen parada en l’estació del barri, aïllada i solitària, accessible després d’un trajecte estret que incomoda els veïns dels blocs més pròxims a la infraestructura. L’any 2003 l’Ajuntament, la Generalitat i el Ministeri van signar un conveni que identificava un problema d’integració del tren a la ciutat. La manera de solucionar-ho era establir una variant a la Torre del Pla per connectar l’estació actual de la pedania il·licitana amb l’aeroport, que disposaria així d’enllaç ferroviari amb Elx i amb Alacant Terminal. Les obres per fer-ho possible es van quedar a les portes de la contractació, i l’arribada de l’AVE a principis de la dècada passada va fer repensar el projecte –que sobre el paper mai no ha deixat d’estar vigent– de tal manera que la necessitat d’impulsar el corredor mediterrani justificava, a ulls de les grans corporacions empresarials, el manteniment de les vies de Sant Gabriel per a perpetuar el pas de mercaderies pel port del barri.

Aquest reaprofitament de les vies, denuncien els veïns, contrasta amb les inversions que es fan en altres ciutats pròximes. Les patronals aposten decididament per aquesta supervivència ferroviària que, segons les associacions del barri, té present l’economia, però no les persones que hi viuen. Sense vies, Sant Gabriel recuperaria una badia de tres quilòmetres i una platja sepultada pel pas dels combois. La posidònia, especialment valorada al barranc de les Ovelles i de camí cap a Tabarca, illa perfectament visible des d’aquest angle d’Alacant, respiraria entre tants elements mediambientalment nocius com el port, la depuradora o la dessaladora, que comprometen el seu desenvolupament. I el turisme, desnodrit d’una didàctica que incite un reconeixement confortable de la ciutat, descobriria un racó diferent d’Alacant dominat per la naturalesa, pel litoral i pels passejos de llarga durada.

Però Sant Gabriel, litoral absent de platja, barri marítim sense pescadors, no escapa de les contradiccions pròpies ni tampoc de les imposades pel progrés econòmic local, instigador d’un model que ha fet d’Alacant una gran discoteca turística i que ha encarit vivendes en barris humils a còpia d’atraure visitants ocasionals que sovint no tenen massa més reclams que l’oferta etílica. I que en zones més allunyades del monocultiu turístic, com la de Sant Gabriel, promou la introducció de mercaderies a canvi d’eternitzar la barrera ferroviària que separa el barri de la mar, instaurant uns murs que serien prescindibles si la convivència fora prioritària. En canvi, l’ambició desmesurada encara és capaç de censurar l’accés a la mar d’un barri que s’ha erigit davant d’ell, però que no el pot aprofitar.