L’altre dia en parlava, a classe, de les Mares del Vents. Són uns personatges molt especials —simbòlics, fantàstics, suggeridors— de l’imaginari popular valencià. Apareixen en un parell de rondalles d’Enric Valor: «El rei Astoret» i «El xiquet que va nàixer de peus».
En «El rei Astoret», rondalla redactada per Valor durant el temps de presidi a la Carcel Modelo de Mislata, Marieta, «una vella prima i alta com una perxa de fer ametla» i amb «una cara arrugada, astuta i graciosa», és la Mare del Vent de Ponent; Roseta, «també altíssima i de cara afable», és la Mare del Vent de Llevant; Hermenegildeta és la Mare del Vent de Tramuntana; i hi apareix, encara, tot i que sense cap nom propi, la Mare del Vent de Morisc. Totes quatre Mares dels Vents són velles bondadoses i sàvies: generoses, afables, astucioses. Matriarcals. I pateixen molt pels seus fills, el vents, que es mostren forçuts, atàvics, confusos, rudes, famolencs, bufadors. Energúmens. Són, aquests fills, en paraules de Valor, «de cap de peça». I «tenen un geni com un porró». Per això, les Mares dels Vents defenen i protegeixen solidàriament les dones de bon cor —com ara la protagonista de la rondalla, Margalida Blanca— contra tots els mals vents que bufen pel món.
En «El xiquet que va nàixer de peus», publicada per primera volta el 1964, en el primer volum de Meravelles i picardies, el personatge central, Bernadet, és acollit i ajudat per una vella que resulta ser «la Mare dels Vents». També el fills d’aquesta digníssima velleta «tenen uns geniots que fan por». Així, per exemple, el Ponent «brama com un lleó, udola com els llops, xiula com les serps, per tossals, plans i barrancs; arranca pins com a campanars i esgüella carrasques com a esglésies... És cap de caps!» En canvi, ella, la Mare dels Vents, es mostra amb «la seua colossal estatura, que era doble que la d’un home ben tallat. Tenia una cara feréstega i afable alhora, uns ulls de vella encara vius i plens d’una llum de simpatia, i al volt del cap, una gran corona de blancs cabells que endolcia el seu gest i la feia bona de mirar.»
Es tracta, en un cas i en l’altre, d’uns personatges entranyables, que simbolitzen, en oposició a la força bruta dels fills —la força primària, geniüda, patriarcal i devastadora dels vents—, els valors de la intel·ligència, l’experiència, la solidaritat, la deferència i la bonhomia. Representen, en definitiva, una exquisida sensibilitat femenina. De més a més, les Mares dels Vents —d’una manera particularment manifesta i evident en «El rei Astoret»— saben gestionar la burda voracitat dels fills, i creen de seguida vincles de complicitat amb la protagonista, Margalida Blanca, a la qual ajuden i protegeixen.
«Calma’t, filla meua!», aconsella la Mare del Vent de Ponent a Margalida, quan la protagonista s’assabenta que en qualsevol moment hi pot arribar aquell vent amenaçador, que «té molta confusió a bufar seguit seguit». «I què em pot fer el seu fill?», li pregunta la jove a aquella Mare del Vent. «Té una força gran. [...] Manies... és molt maniós. Però jo t’amagaré en el rebost (ell no hi entra mai). I, en anar-se’n, et gitaràs al meu llit», ofereix la vella bondadosa. Quan per fi arriba el vent de Ponent, la mare el saluda amb un significatiu: «Hola, galavardeu!» I ell, un «energumen» —l’adjectiu és de Valor!—, de seguida que intueix la presència de la jove en aquella casa exclama: «Què és això? Ací sent olor humana!» Però la mare no s’està de mentir, per encalmar-lo i protegir Margalida Blanca: «No faces cas; és que han passat uns caminants i els he donat a beure.» Mentrimentres, l’heroïna ho pot sentir tot des de l’amagatall que la Mare del Vent de Ponent li ha facilitat al rebost, on «notava l’apetitosa oloreta que hi havia allí dins, de salses, d’embotit, de cuixot i d’herbes aromàtiques.» «Tinc fam!», reclama el Vent de Ponent. I, en haver sopat, demana: «Mare, done’m una branca d’olivera per a furgar-me les dents.» Fins que, al final, el Vent de Ponent s’acomiada i se’n va, amb una «forta portada». «Ix, Margarida Blanca!», diu la sagaç i amable velleta. «Quina respirada!»
L’escena es repetirà pràcticament igual a la casa de la Mare del Vent de Llevant. «Amaga’t, Margarida! El meu fill!» I aquesta Mare del Vent «la va amagar dins d’una gran gerra i hi va posar la tapadora al damunt». «Quina olor de carn humana sent!», exclama també aquell altre vent. «Calla, que això són les ganes de sopar», suggereix la vella al fill. Fins que ell demana «una branca de cirer per a netejar-se els queixals».
Tres quartes parts de la mateixa s’esdevé a la casa de la Mare del Vent de Tramuntana, la qual «també li va donar bona acollença, i, abans d’entrar el fill, la va amagar en un celleret. El Vent va sopar, després de renegar un poc per allò de l’olor de carn humana; en acabant, es furgà les dents amb una rama de ginebre, i per fi se n’anà.» «—Ja pots eixir, filla meua —digué tota afectuosa Hermenegildeta.» I no cal dir que, a la casa de la Mare del Vent de Morisc, «Margarida va passar-se també la seua poreta sentint l’entrada del Vent, els seus renecs, el rebombori del sopar i com havia demanat un verdanc ben gros de garrofer per a escurar-se dents i queixals.»
L’actitud i la resposta de totes les Mares del Vents són sempre les mateixes: acollença, protecció, afabilitat, disponibilitat i generositat envers Margalida Blanca. De més a més, aquests singulars personatges, que orienten el camí de la protagonista i assumeixen la funció de donants (per expressar-ho amb la terminologia de Vladimir Propp i la seua Morfologia del conte), obsequien Margarida amb tres objectes màgics (una avellana, una ametla i una nou) que es revelaran determinants per a les aventures que l’heroïna haurà de protagonitzar: realitzar un treball difícil que els homes no saben resoldre, guanyar la pròpia llibertat i desencantar el guapíssim rei Astoret, que no és sinó una mena de bell dorment. Perquè en aquesta rondalla valenciana d’Enric Valor, just a l’inrevés que en el cèlebre motiu de La bella dorment recreat per Walt Disney, la veritable protagonista que executa les funcions que Vladimir Propp va saber tipificar en els contes meravellosos és ella i no ell. I a l’inrevés: l’objecte del desig, que es mostra encantat i passiu (sense cap altre mèrit més que el de la bellesa incitant i, si de cas, una possibilitat d’ascens social), és ell i no ella.
—Em resulten molt atractius i molt interessants, aquests personatges de les Mares dels Vents —apunta Sheila, una alumna, en el xat de l’Aula Dual en què fem les classes digitals.
No puc sinó confessar-li que també a mi m’han semblat sempre molt atractives i interessants, les Mares dels Vents. Perquè em fa l’efecte que són el transsumpte literari, en el significatiu regne de la fantasia popular, d’una suggeridora sensibilitat femenina coherent i empàtica amb l’admirable, excepcional i redemptor protagonisme que l’heroïna Margalida Blanca assumeix en la trama. O, també, si es vol, d’un altre personatge femení savi, positiu, diligent, afable, simpàtic, emancipat, independent i prodigiós que apareix en el relat: la màgica fada Salina.
Ja ho sé, prou i massa, que seria un anacronisme com un cabàs fer servir per a un context així la noció de feminisme. Vull dir: sóc conscient que qualificar «El rei Astoret» com a rondalla feminista seria —la cosa no admetria discussió— un despropòsit tan gran com el fet d’obviar que el feminisme, com a moviment ideològic i social definit i organitzat, no comença a forjar-se sinó a mitjan segle XIX, a partir de fites tan emblemàtiques com la de la Primera Convenció dels Drets de la Dona que va tindre lloc a la l’Estat de Nova York l’any 1848, amb la reclamació del dret de vot per a les dones per part d’Elizabeth Stanton i etc. En canvi, la rondalla «El rei Astoret» té uns orígens molt anteriors que, segons els estudiosos, es podrien remuntar fins al motiu clàssic d’«Amor i Psique». De la mateixa manera, fora del tot extemporani qualificar de sororitat la solidaritat entre dones que evidentíssimament es produeix en el tracte i les atencions que, davant les amenaces dels mateixos fills masculins i galavardeus, les Mares dels Vents dispensen a la resolta, valerosa i vitalista heroïna, Margalida Blanca. Per què? Per una senzillíssima raó: perquè no és sinó molt modernament que s’ha encunyat una paraula com sororitat a partir del llatí soror (‘germana’), seguint el mateix model que en fraternitat (de frater, ‘germà’), com a manlleu, de més a més, de la forma anglesa sorority. Fet i fet, el terme sororitat va ser elegit com a neologisme de l’any el 2018 i s’ha incorporat fa a penes un parell d’anys en els diccionaris normatius de l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ja se sap: per a referenciar els vincles solidaris que s’estableixen entre les dones sobre la base d’experiències compartides i interessos comuns, i que sovint s’orienten en actuacions concretes per a combatre i evitar discriminacions per raó de gènere.
—Són molt conegudes, en el llegendari valencià, les Mares dels Vents? —s’interessa Sheila, l’alumna.
—No molt —he d’admetre jo—. Només les conec de les Rondalles valencianes d’Enric Valor. Ja et dic: apareixen en «El xiquet que va nàixer de peu» i «El rei Astoret».
Ben mirat, fora del gran monument literari que són les trenta-sis Rondalles valencianes d’Enric Valor, només una volta n’he sentit parlar, i encara indirectament, de les Mares dels Vents. Va ser a casa, enguany farà deu anys, una vesprada d’estiu, quan va començar a bufar a boqueta de nit un ventet inesperat. «Xe, mira, quin vent s’ha girat!», vaig observar a mon pare. I l’home, instintivament i idiomàticament, com qui no vol la cosa, hi va deixar caure: «El llevant se’n va a dormir amb sa mare!» Era —em va explicar— una frase feta que s’havia fet servir «tota la vida» per a indicar que el vent de llevant desapareix quan es fa de nit. «I si no se’n va —va continuar il·lustrant-me— és que ve tempesta. No falla».
L’expressió, òbviament, invitava a fantasiejar amb aquests curiosos personatges, de tall matriarcal, presents en dos de les rondalles de Valor. Una parèmia com aquesta, «El llevant se’n va a dormir amb sa mare» (recollida a Altea, per cert, en l’entrada llevant del Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll, amb l’aclariment: «ho diuen perquè el vent de llevant sol cessar a la posta del sol») pressuposa, per pura i evident lògica, l’existència d’un ésser tan fantàstic com la vella Roseta, «altíssima i de cara afable», d’«El rei Astoret». És a dir: «la Mare del Vent de Llevant».
És un fet: les paraules ens ajuden a percebre, atendre, jerarquitzar i conceptualitzar el món. Em sembla molt evident la realitat que observem des de la nostra contemporaneïtat, amb paraules com feminisme, sororitat, patriarcat, matriarcat, empoderament de la dona o —posem per cas—violència masclista, és sortosament una realitat que ja mai més no podrem interioritzar igual (una realitat que no aprendrem ni aprehendrem de la mateixa manera) que quan aquestes paraules encara no havien entrat a formar part del lèxic comú. Les paraules fan les coses. Forgen la realitat. Construeixen el món. Senzillament: perquè en condicionen la percepció. I el món, al capdavall —en el millor dels casos— no és sinó això: una percepció. La nostra percepció. Els exemples sobre això podrien ser tan abundants com diversos i suggeridors. Pensem-hi, una mica... No és veritat que el simple encunyament d’un terme com assetjament escolar (bullying, en anglés) ha aconseguit posar en el mapa de les atencions i els reptes pedagògics un tipus de problema que abans passava inadvertit i ignorat? Parlar amb naturalitat de conciliació laboral i familiar no ha estat una factor important per a la corresponent conquesta sindical i antropològica? De quina manera ha estat decisiva, la simple etiqueta de bretxa salarial de gènere, per a traure’ns d’una volta per totes els colors com a societat i evidenciar-nos una de les vergonyes més grans del nostre engranatge econòmic —una de les desigualtats més sagnants i més importants, pendents de resoldre?
Tanmateix, el fet que coses com aquestes no hagen tingut un nom fins fa poc no vol dir que no existiren anteriorment. Així, per exemple, abans que fera fortuna una etiqueta com l’apuntada, d’assetjament escolar, ja hi havia —prou i massa!— xiquetes i xiquets que patien agressions, intimidacions, insults, burles, amenaces o difamacions: infants als quals les companyes i els companys, en una rara i antiga versió de la perversitat humana, feien la vida impossible al si de la institució escolar. En el temps en què ningú no havia començat a parlar de conciliació laboral i familiar una mare com la meua va haver de fer mans i mànegues per a portar la casa endavant, criar tres fills i atendre la intendència alimentària de tota la família al mateix temps que exercia diàriament el treball de mestra. I quan les estadístiques no es preocupaven encara d’estimar això de la bretxa salarial de gènere, el silenci que gravitava al voltant de la qüestió no impedia que les dones, desenvolupant el mateix treball que els hòmens, hi perceberen un jornal sensiblement inferior. Etc.
Paral·lelament, el fet que nocions com feminisme, sororitat, patriarcat, matriarcat, empoderament de la dona o —posem per cas— violència masclista siguen essencialment contemporànies no significa que en la cultura tradicional no hagen existit, com un reflex de la diversitat social, pessics de fantasia amb una clara sensibilitat femenina, en què es recreaven les complicitats entre dones; es denunciaven les discriminacions per raó de gènere; es reivindicaven la llibertat, el desig, la curiositat, l’afany d’aventures, l’ambició, la capacitat i l’heroïcitat femenines; i es festegen delitosament experiències, interessos o preocupacions compartides. Vull dir: que sempre han existit les Mares dels Vents. Ço és: personatges fantàstics que encarnaven el somni i l’anhel d’un món més just, més igualitari, més sensat, més raonable, més solidari, més intel·ligent i més prudent.
És potser per això que aquesta setmana, en què s’ha presentat «L’acord feminista valencià per la sororitat» (despús-ahir, dijous, al Centre del Carme de Cultura Contemporània de València) subscrit per intel·lectuals i activistes provinents del món de l’educació, la cultura, la ciència, el periodisme o l’activisme cívic, a fi de «rebaixar la bel·ligerància en els debats» i continuar contribuint, d’aquesta manera, a «posar la igualtat en el centre de l’agenda social i política» no he pogut evitar de pensar en les velles Mares dels Vents de les Rondalles valencianes. Hi he llegit, en aquest manifest: «és imprescindible recuperar el discurs feminista que construeix i enforteix, que teixeix aliances. Promoure un altre escenari, de diàleg i de trobada, protegit de les agressivitats i les desqualificacions» I també: «discrepar no és agredir. Dissentir no és excloure. Desqualificar l’altra per les seues idees ens fa perdre. El feminisme és en si mateix inclusiu. Les formes són tan importants com el fons. Respectar qui pensa diferent i aprendre d’aqueixes diferències ens farà més fortes.» I, ja dic: m’han vingut al cap i al cor les envejables complicitats que les Mares dels Vents són capaces de teixir, en la ficció popular, en favor de l’espaviladíssima i vivíssima Margalida Blanca, que aconsegueix superar amb èxit la major de les aventures meravelloses que ningú no podria imaginar: erigir-se en protagonista principal i absoluta de la seua pròpia història, de la seua pròpia vida.
Heus ací, per tant, un possible final feliç per a la rondalla de la nostra societat: que tots els mals vents del món aprenguen per fi a estimar i valorar les admirabilíssimes virtuts de totes les Mares dels Vents sàvies, generoses, independents i solidàries; que no bufen mai més els vents de la violència, l’odi, la destrucció i la ira; que els germans vents se senten germans de les seues germanes vents i que les germanes vents se senten germanes dels seus germans vents; que juntes i junts, els uns i les altres, finalment, en igualtat de condicions, volen l’alt i digne vent de la llibertat mentre creuen el cel blau de la vida; o que, si més no, tots els mals vents del món deixen de ser geniüts, agressius, malcarats, galavardeus. Que arribe el dia que els qui s’hagen d’amagar siguen ells. Sí, ells: els mal vents. Els «energúmens».
