L’electe (l’Horta Teatre)

ALACANT. Deia el dramaturg Josep Maria de Sagarra que «l’escenari és una gran boca oberta, hòrridament esbalandrada, la qual necessàriament ha d’omplir-se cada dia amb la fantasia dels decorats i amb la carn i l’ànima dels actors, perquè la il·lusió de determinats ciutadans s’ha després d’uns diners, que de vegades costen de guanyar, per exigir d’aquella boca plena de l’escenari, o llàgrimes o rialles, que el públic anomena distracció, i en definitiva és evasió i descans del nostre pa de cada dia, per anar a la caça del somni». Vet ací definida la funció essencial, primària, del teatre, i fins i tot de qualsevol art. La citació no la faig debades, tot fent servir una figura senyera del teatre català del segle XX. De segur, algú podrà argumenta: eixa no és l’única manera de fer teatre. I —vaja— no li mancarà raó, però tothom —pense— coincidirà que la fórmula ha funcionat des dels temps de l’atenenc Tespis. Cal omplir eixa «gran boca oberta, tan hòrridament esbalandrada» per al gaudi del públic i, val a dir-ho, els de l’Horta Teatre, han reeixit amb la seua adaptació, a cura de Juli Disla, de la comèdia L’electe de Ramon Madaula.

El sabadellenc Ramon Madaula —què us diré?— és un home de teatre de tota la vida, que també s’ha prodigat al cinema i la televisió. Era —molts el recordaran— un dels protagonistes, el David Estelrich, de la sèrie Ventdelplà, molt seguida —em consta— al migjorn valencià abans que els dràcules aposentats a la Generalitat llavors decidissen tancar el repetidor de la Carrasqueta i privar-nos, per sempre, de les emissions de la TV3 (desembre de 2007). Molt ha plogut ja, fins i tot alguna DANA, però el record ha quedat. Ara, en el 2019, tot i el canvi de gestors a la Generalitat, la por, el terrible i maliciós pànic a la normalització del valencià, del català dels valencians, continua i —vegeu!— continuem sense TV3 i amb la negació tossuda a oferir als valencians (el migjorn valencià, òbviament, inclòs) serveis i espectacles, és a dir, vida, normalitat, en la llengua, estatutàriament reconeguda, pròpia dels valencians. El protagonista polític de L’electe, el que ha de ser president de la Generalitat, bé que ho deixa caure, quan rep la trucada del telèfon vermell: normalitzar el valencià, en definitiva, li importa un rave. En les telefonades, Madaula primer i Disla en l’adaptació, reflecteixen les corrupteles —o directament corrupció— que guien la conducta del polític. El personatge electe ha arribat on ha arribat, en definitiva, per ser una peça destacada del sistema de favors que regeix la política convencional. La crítica, al text original de Madaula, d’antuvi destinada a la Generalitat del nord del rierol de la Sénia, és extrapolable —i potser encara més— a la del sud. Al diàleg està la gràcia i fins i tot les possibles —possibilíssimes— extrapolacions al règim clientelar de la realitat, inclòs el repartiment de poltrones.

El telèfon sona i desvetla secrets que condicionen el desenvolupament i la tensió de l’acció. És impossible no veure la petja del nord-americà David Mamet, com, per exemple, de China Doll («Nina de porcellana»), amb polític, telèfon i assessor en compte de psiquiatra. Mamet és un autor ben conegut per Madaula, de qui interpretà el personatge del professor a Oleanna en el 2012, on també el telèfon és determinant. La gran diferència és que Mamet basteix un univers tràgic que, en mans de Madaula, esdevé comèdia. Mireu: el polític electe (Josep Manel Casany) té un tic, li pica el nas quan ha de recitar el discurs d’investidura. Li cal algú que li arregle el tic, la picor de nas que li fa fer carasses. No pot ser un otorrino, perquè el tic és un trastorn psicològic i, vet ací, apareix el psiquiatra (Alfred Picó): li apanyarà el tic?

Els diàlegs estan ben trenats des del principi, impregnats d’una comicitat sense exageracions, la imprescindible. L’espai on es desenvolupa l’acció, amb la decoració precisa, representa la sala d’ús privat d’un edifici oficial. Crida l’atenció el quadre que presideix l’acció, amb els representants de les ciutats i viles valencianes d’època foral. Un temps, però, que el vent que bufà a Almansa s’endugué. L’al·lusió a la desfeta d’Almansa que acabà amb el Regne foral surt al diàleg, seguida de pinzellada crítica al menfotisme valencià del present. Josep Manel Casany i Alfred Picó, val a dir-ho, són dos intèrprets amb molt d’ofici en llurs esquenes, també el director Carles Sanjaime, ben coneguts de l’escena valenciana, a les taules d’un teatre i en llurs nombroses aparicions televisives. Tot plegat, el resultat és una obra entretinguda que, no debades, obtingué el guardó al millor espectacle de la Mostra de Teatre d’Alcoi d’enguany. L’original de Madaula restà finalista del torneig de dramatúrgia catalana del festival Temporada Alta de 2015. Fou representat al Teatre Principal de València en febrer de 2017. L’electe és la segona incursió de l’autor en la dramatúrgia, després d’haver guanyat el 2014 el Premi Josep Ametller amb el text Coses nostres. Si en aquest text l’autor fa una dissecció crítica del seu món professional, el teatre, a través dels personatges d’un director de teatre públic i un crític; ara, amb L’electe fa el mateix, potser sent més punyent encara, amb el món de la política, o més aïna dels polítics, amb la figura d’un candidat a president de la Generalitat i el seu psiquiatra de circumstàncies.