L'eixida de l'infern

Encara hi ha gent que no entén per què vam viure l’ascens del passat diumenge com si fora a Primera Divisió… Qui ho pense no està familiaritzat amb l’Hèrcules i la seua història, sobretot la més recent. Este ascens ha arribat 14 anys després de l’últim a la màxima categoria, darrere del qual hi hagué tres dolorosos descensos que ens van anar afonant esportivament i anímicament. Malgrat això, el que ha donat sentit a l’existència de un club més que centenari, el verdader cor de l’Hèrcules, el que permet que el seu escut continue viu, són eixos pocs milers d’aficionats irreductibles que no l’han abandonat mai.

La història de l’Hèrcules ha tingut pocs períodes d’estabilitat. El més important, sense dubte, és el que va començar amb l’ascens a Primera a Pamplona en 1974. Els blanc-i-blaus no només retornaren a la categoria després d’un període en què inclús van estar dos dures temporades en Tercera (de 1968 a 1970), sinó que a més estrenaren un nou estadi, patrimoni del club. El treball de persones com Arsenio Iglesias i José Rico Pérez va fer possible que el conjunt alacantí es mantinguera 8 anys en Primera, la ratxa més llarga de la seua història.

Amb el primer descens a Segona B, en 1988, va començar una altra ratxa, però esta vegada negativa. Des d’eixe moment el club blanc-i-blau únicament ha estat 2 temporades en Primera i 13 en Segona. Vull pensar que este ascens que acabem de viure després de 10 temporades allunyats del futbol professional, en les quals literalment hem tocat fons (les tres últimes, a dos categories de distància, un autèntic infern per a un club amb tanta història), servirà per a aprendre de les errades; que serà un al·licient per a créixer no soles a nivell esportiu, amb una plantilla competitiva i capacitada per a fer el salt a la LFP, sinó també a nivell organitzatiu. Ni tan sols el gran Hèrcules dels 70 i principis dels 80 comptava amb una estructura d’acord amb la categoria... Ara, si volem tornar al més alt s’hauria de bastir una organització forta, professionalitzar el club i tindre, d’una volta per totes, una ciutat esportiva pròpia per a no dependre de tercers en un Alacant on el dèficit d’instal·lacions és més que evident. També caldria aprofitar el potencial dels milers de xiquets i xiquetes que ara admiren els jugadors de l’Hèrcules i que somien amb defendre els seus colors. Són el futur.

La casa de l’Hèrcules, el Rico Pérez, enguany farà 50 anys i no hi ha temps material perquè arribe al seu aniversari en unes condicions dignes. Esta setmana totes les institucions són herculanes. De res servix preguntar-se on estaven els darrers anys, però on estaran a partir d’ara?

Els reptes futurs son grans, però el recorregut que ha fet eixa xicoteta i modesta societat nascuda fa 105 anys gràcies a un grup de joves entusiastes comandats per Vicente Pastor també ho ha sigut. Si en 1922 el club comptava amb 35 socis, diumenge passat, en el Rico Pérez, érem 28.000 les persones que celebràvem, amb llàgrimes, emoció i ràbia continguda eixe primer pas que ens ha permés eixir de l’infern. Encara ens queden dos passos més, perquè si l’afició és de Primera, també ho ha de ser l’Hèrcules.