ALICANTE. Això que llegiu s’ha escrit una vegada els fets que us explicaré han passat en la memòria a un espai pretèrit i fosc. Fa un parell de dies, exactament. Molt lluny, tal i com està de cara la memòria humana darrerament.
Com cada any, i cada vegada amb més força, arribades les dates de finals d’octubre, s’apropa un període d’incerteses a moltes llars innocents. Castanyes o carbasses, ciris o llepolies, disfressa o pijama, truc o tracte. La incapacitat de l’actual jerarquia católica per incorporar en el calendari de celebracions la Vespra de Tots Sants en versió pseudo-cèltica diu molt de la seua feblesa. Una de les fortaleses més grans del catolicisme d’arrel romana ha estat el seu sincretisme, la capacitat d’assumir en el seu si tradicions exògenes i fer-les seues fins al punt de deixar-les irreconeixibles. A cada festa un sant i la seua hagiografia festiva.
Però no és de sincretisme ni de substitucions del que volem parlar, sinò de l’estranya i malaltissa relació que la nostra societat comença a tenir amb la mort. Origen de totes les religions per a tota una branca de l’Antropologia, origen de tota cultura la por i el rebuig a ella, per a gran part de la postmodernitat, els rites de pas des d’un món, el món dels vius, a l’altre, el món dels morts, són un signe d’intel·ligència i respecte que ens acompanyen des de l’albada de la civilització.
L’any 1982 va faltar el pare de ma mare. Al barri de Benalua d’Alacant no va semblar gens estrany que la casa pairal, la casa de la família, es convertira en el lloc on fer la vetlla del seu sepel·li. Que el seu cos estiguera present per a ser acompanyat per familiars, amics i veïns, en ple començament d’un, recorde, no molt calorós agost. Uns quants anys més tard, la mateixa casa, ara buida, va servir per hostatjar les seues restes durant unes setmanes, mentre esperaven ser traslladades al panteó familiar del poble, junt amb la seua dona.
La mort i els difunts formaven part encara de les nostres vides i de les nostres alegries i les nostres pors, per això la Nit de Difunts encara era un nom que ressonava en el nostre imaginari, les històries de fantasmes i ànimes servien de pont entre generaions, i els dolços, en forma d’ossets de sant, panellets o bunyols, servien per endolçar alguna que altra llagrimeta poregosa.
Només un any més tard, el filósof i escriptor Javier Sadaba escrivia en un diari estatal un article sobre l’abandonament de la mort en la nostra societat, dient coses com “contradictòria societat esta que s’enorgulleix d’haver proscrit la mort dels seus codis, mentre la seua columna vertebral són les armes i la coacció”.
La substitució de la vetlla en casa per l’asèpsia patogénica i moral dels tanatoris, els llocs de la mort, ens programa un poc més per a la substitució de la mort real per la mort virtual.
Six feet under, “A dos metros bajo tierra”, una sèrie de televisió que ja en el tombant del canvi de segle ens mostrava una familia disfuncional nordamericana, el negoci de la qual era una empresa funerària, incidia en les implicacions emocionals i en la cultura de la mort, no en la mort com a cultura económica. Ho pose aquí per trencar el fil conductor del discurs “tot això ens ve de la televisió via USA”.
Ens hem allunyat dels morts i de la mort, ens hem alienat en la nostra vida aséptica i hem permés que altres se’n facen propietaris. Així és que no estranya llegir, en el mur de Facebook d’un amic escriptor de la propera ciutat de Molina de Segura, en la veïna Murcia, com una celebració literaria i teatral de la Nit de Difunts, amb presentació de llibre inclosa, era criticada per anticlerical, antireligiosa i uns quants epítets més precedits pel prefixe contra. La contracultura retorna la nit de les ànimes. Ànim, companys molineros.