La ‘generació sandvitx’ pensa abans de dissenyar

VALÈNCIA. Nacho Pérez Rubio, José Alonso Català i Diego March Ávila estudiaven junts a l’Escola Lateral de disseny quan començaren a parlar sobre com estava canviant la forma de fer disseny. La seua generació començava a formar-se amb la recessió econòmica del 2009 i eixia al mercat laboral al mateix ritme que es propagava el coronavirus. Un sandvitx de crisis que ha marcat el seu avenir professional.

“Quan estudiàvem, va sorgir l'interés de mesurar com els nous dissenyadors valencians treballaven amb pràctiques que són relativament noves, però que són imprescindibles per al futur i el desenvolupament de la professió”, asseguren. “Són pràctiques que es troben a la intersecció entre el disseny, les humanitats i les ciències socials. Richard Buchanan ho il·lustra molt bé amb el seu gràfic sobre els quatre ordres del disseny. Per un costat, el gràfic i l’industrial, que reuneixen pràctiques orientades a la indústria que generen imatges i símbols. Tot el que a l'imaginari col·lectiu es reconeix com el disseny”. 

“El tercer i quart ordre tenen menys a veure amb la creació de productes. Són, per un costat, pràctiques com el disseny de serveis, sistemes, interaccions, i la resolució de problemes intricats a una escala més gran, com poden ser l'educació, l'habitatge, l'urbanisme, la política, etc. I per altre costat, el quart ordre: les pràctiques crítiques. Aquestes pràctiques, com el disseny de futurs, el disseny-ficció o el disseny especulatiu, no estan orientades a solucionar problemes. Són metodologies que les eines del disseny, com ara la creació d'imatges o d’objectes diegètics —dissenyats per crear narratives. Són idees que poden generar un debat o visualitzar altres realitats”.

El concepte que ells tenien del disseny era molt més ample que el que la societat reconeix, i fins i tot per a molts professionals del sector. Una part invisible que, en canvi, resulta igual d’imprescindible per al nostre dia a dia. “Creiem que cal eixamplar la definició de disseny per donar cabuda a les noves generacions i ser menys endogàmics i més transdisciplinars”.

“Al final, aquestes pràctiques no pretenen substituir les existents, sinó que fins i tot pretenen ajudar a millorar-les. Es tracta de generar un ecosistema més ric, com el que existeix en altres professions. El coneixement que produïm com a dissenyadors no sempre ha de quedar únicament implícit als projectes. La producció de coneixement ha de ser explícita i transferible per poder compartir visions i investigar com dissenyem”.

Amb estos vímets, el trio de dissenyadors va presentar una proposta a una convocatòria de projectes de la regidoria de Joventut de l’Ajuntament de València per esbrinar si la resta de la seua quinta encaraven igual el futur de la professió. I una vegada escollits, es van posar a treballar en un projecte de dos mesos amb un pressupost ben ajustat. 

La proposta treballa tres eixos —persones, pràctiques i futurs— a partir de tres formats diferenciats: un article, una enquesta i un debat. Publicat al web atientas.design, estes ferramentes “ens permeten tindre tres enfocaments diferents i obtindre diferents tipus d'informació sobre cada tema. Els articles ens donen una visió més complexa i posicionada segons cada autora, l'enquesta ens dóna unes dades quantitatives que hem traduït en uns gràfics estadístics, i per al debat ens vam trobar amb set professionals joves del disseny, Álvaro Perín, Aurora Saseta, Berenice Zambrano, David Mateo, Elena Rocamora, Leandra Boj i Maria Vidal, que tenien coneixements sobre els temes que vam tractar, per tenir una visió més informal a manera de conversa”.

“El resultat final és complex, ric i es pot llegir de diferents maneres i en diferents moments: et pots veure el debat d'una asseguda o entrar a la web i veure els gràfics estadístics com a dades curioses sobre la pràctica del disseny a l'entorn local”.

Una vegada conclós, “ha sigut un projecte en què, com comentem a l'epíleg, hem caigut en tots els problemes que critiquem: l'autoexplotació, l'entusiasme instrumentalitzat del qual parla Remedios Zafra, i mal pagat. Sembla el preu que cal pagar per poder desenvolupar projectes d'aquestes característiques en aquest moment que encara és hostil a aquest tipus de pràctiques. Encara són territoris exòtics, i l'objectiu del projecte és donar una mica de llum i divulgar que la gent que ens dediquem a aquestes pràctiques existim i que necessitem unes condicions millors per desplegar-les sense precaritzar-nos”.

“A Tientas ha sigut la nostra manera d’eixir a la superfície de la nostra pràctica habitual, la pràctica comercial del disseny com a autònoms precaris, per agafar aire. I amb sort, quedar-nos a viure en aquest nou lloc que veiem. Això no serà possible a curt termini, però estem en contacte amb les associacions i entitats com l'ADCV, l'EASD València o WDCV, i entitats més informals com FemLab, per comentar els resultats d'aquesta investigació i veure quin pla d'acció elaborem per a futures iteracions del projecte o per donar-li un altre format que puga establir un contacte amb les generacions futures de dissenyadors per modificar el discurs des de l'Acadèmia. De moment ens queda generar una publicació impresa per divulgar els resultats amb altres dissenyadors i en centres educatius relacionats amb el disseny, que arribarà prompte. I la resta, al nostre Instagram”.