A Julián Infantes, barraquer
ALICANTE. El Mundial havia arribat. Així, amb majúscula. Els millors piloteros del món s’havien passejat pel verd del Rico Pérez enmig de la calor de l’estiu i, tot i que encara no hi havia pantalles de les que es poden mesurar a pams i pams, el queja es trobava era el costum d’ajuntar-se una bona colla per vore els partits junts i cridar i riure, si pot ser, amb una bona cervesa fresqueta a la mà. Els anys vuitanta del segle XX havien portat el futbol internacional, la música disco italiana i eixes ganes de festa que havien fet revifar el món de les fogueres amb una nova manera d’entendre-les, la dels barraquers, que tal volta no era tan nova, però que amb l’efesvescència de la Transició, recuperava l’esperit de festa de carrer de les Fogueres, amb la seua Movida particular. La Transició havia arribat als carrers. Tota una generació de que acabava d’estrenar la trentena i la paternitat de feia poquet, amb un parell de filletes o fillets que no feien ascos a dormir entre dues cadires plegables de fusta, reprenien el camí d’aquells primerencs “Trenta ú” de l’any homònim, 1931, en què es va fundar la primera barraca de les festes de les Fogueres de Sant Joan, en plena avinguda d’Alfons el Savi, la que continua sent, a dies d’ara, l’artèria principal en la que fan carrer no només els alacantins, sinò tots els visitants que volen sentir l’alegria col·lectiva del menjar, beure, xarrar, ballar i oblidar les misèries del dia a dia.
Tota festa de carrer, tota celebració col·lectiva del viure, és una suspensió de la incredulitat, com la bona literatura. Un espai en el temps on sembla que res no ens pot fer mal, i els moments de compartir xarraeta, gambeta i paloma seran eterns.
En la seua a vegades tempestuosa relació amb els foguerers, els racons i les institucions, els barraquers sempre han estat del costat de la festa, en sentit abstracte, el que ha redundat en benefici per a la Festa, en sentit concret. A banda de la seua arquitectura oberta, hereva d’aquell originari cercat de canyissar i esbart, en què la gresca a dins encomana a tot aquell que passeja pels seus voltants, les modificacions normatives que han permés que una part de la seua entrada, una vegada traspassat el llindar de la portada, siga un espai de restauració obert al públic en general, o les ganes majors o menors d’algunes juntes directives en participar en ofrenes, desfilades i altres actes oficials, el que la Barraca ha aportat a Alacant és una indiscutible sensació de llibertat, de què la festa la fan els festers i els seus convidats, i el lloc, l’espai públic de la pròpia ciutat, des de la Plaça dels Cavalls que dècades d’ús fan que tothom conega com a Luceros, on s’ha acabat instal·lant el terratrèmol de les mascletaes, als barris de Carolinas, Sant Blai, la Goteta, el Pla, o fins i tot les noves extensions residencials de les platges, a l’Albufereta o la Platja de Sant Joan.
En aquells anys 80 es podia menjar una mascletà des de l’altra banda del carrer, a la placeta de Benalua, enganxat a la paret, al costat del forn del barri, amb la boca oberta per protegir els timpans, i el nas aspirant amb força l’aroma de la pòlvora. Quaranta anys més tard, les Barraques i els barraquers continuen en l’epicentre de la celebració, una figura més al costat de monuments, Belleses, foguerers i foc.