Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

PARCS POST-NATURALS 

La paradoxa 'Clot de Galvany': quan una urbanització d'apartaments rescata un paratge natural

Entre els Arenals del Sol i Gran Alacant, esta zona humida resisteix la pressió urbanística del seu entorn... nodrint-se de les seues aigües brutes.

2/08/2020 - 

ALACANT.  Clot de Galvany

Conduccions del sistema de depuració: 12 quilòmetres, la distància entre Alacant i l’aeroport.

Aigua depurada per al Clot: 898.469 md’aigua, l’equivalent a quatre milions de Banyeres.

Cau la calor entre les dunes de la platja del Carabassí, protegida per les altes parets del cap de Santa Pola. La brisa marina alleugera la temperatura des d’este balcó dels Arenals del Sol. La família d’estiuejants que viu durant unes setmanes a l’apartament ha cuidat l’ecosistema veí en unes poques hores. Se’n tornaran a casa sense saber que han participat en el manteniment d’un delicat paratge que va estar a punt de l’extinció fa uns anys. 

Mai més fer caca, rentar els plats o dutxar-se han estat tan prop de frenar una apocalipsi. Curar, cuidar i criar, els treballs essencials per a qualsevol espècie, ací convertits en un gest involuntari, quantificat en litres d’aigua. Una urbanització d’apartaments convertida en laboratori de relacions entre humans i no humans; trenta mil persones cada estiu —només dos mil censades— que mantenen un equilibri imperfecte amb ànecs, aranyes, conills o papallones.

Més de dotze quilòmetres de col·lectors subterranis arrepleguen l’aigua bruta —aigües grises a l’argot tècnic— de les pedanies il·licitanes de Torrellano, l’Altet i Arenals del Sol. Des de fa unes dècades, la planta depuradora d’Arenals del Sol reconverteix vora 1.300.000 manuals d’aigües grises en el manà per al Clot de Galvany. 

«El Clot és, com el seu nom indica, un "forat" per davall del nivell de la mar. Així recull totes les aigües abans que desemboquen al Mediterrani», explica gràficament Juan Carlos Aranda López,director-conservador del paratge natural. «Tota l’aigua acaba a la mar, però al seu pas es troba amb els fondets i els sacs d’esta zona on acaba emmagatzemant-se l’aigua».

Les aigües de la pluja i les freàtiques —que es troben baix la terra— també contribuïen al manteniment del sistema. «Per això en estiu solia assecar-se». Però ara la depuradora dels Arenals del Sol està connectada als tolls del Clot, el que garanteix un hàbitat estable per a desenes d’animals i plantes.

Una gota d’aigua d’un lavabo a un cinqué pis d’arenals baixa uns vint metres de caiguda lliure fins a l’altura del carrer. Ací es connecta al sistema municipal de clavegueram per l’escomesa, i recorre  «molts quilòmetres de tubs de gran diàmetre que tenen una exigència de manteniment, neteja i inspecció. Abans d’arribar a la depuradora, passa entre un i tres bombejos», detalla Carlos Peiró Herrero, director de planificació i producció d'Aigües d'Elx.

«L’aigua a la depuradora pateix tres processos: primer el del "desbast",un pretractament on s’eliminen els residus més grossos». Després passa a un altre tanc on s’eliminen les arenes i els greixos mentrees condueix a una bassa de laminació. Al reactor passa per «un procés biològic on s’elimina tota la càrrega contaminant i els nutrients», conta Peiró Herrero. «Ací s’injecta oxigen per a permetre el desenvolupament d’uns bacteris que s’alimenten de la contaminació de l’aigua», accelerant el procés de depuració de l’aigua amb l’ajuda d’estes micropartícules.

Després de passar per rajos ultraviolats, «finalment s’eliminen els fangs provocats per tot el procés de depuració, perquè durant el pas per la depuradora, s’intenta mantenir una quantitat constant de fangs que permet desenvolupar les bacteris que depuren l’aigua».

Desde l’ampliació de la planta el 2011, un sistema MBR —bioreactors de membrana en anglés— elimina el fòsfori nitrogen present a l’aigua, «un pas essencial perquè hi haja vida a l’aigua depurada, amb una qualitat que la fa apta per a qualsevol ús permés», afegeix Peiró Herrero.

«Estem parlant d’infraestructures amb un valor enorme que representen una inversió altíssima. Per això és important que es realitze un servei correcte, que els usuaris no ho utilitzem com si fóra una paperera ni les indústries realitzen abocaments inadequats, perquè es destrossaria tot el procés de depuració». Un sistema en constant manteniment, ja que durant el procés es formen gasos que obliguen a renovar periòdicament les instal·lacions. 

La depuradora està dissenyada per a 77.000 habitants, però de moment el 2019 va servir a 29.596 usuaris. Una vegada ix l’aigua de la depuradora, es reutilitza el 100% del seu cabal: «una part va alClot de Galvany i altra a regants, encara que als últims deu anys ha disminuït molt l’activitat agrícola», detecta Carlos Peiró.

«Una conducció porta l’aigua depurada fins a una bassa prop del Clot, des d’on es bombegen les aigües regenerades al sistema de tolls del paratge», conta Peiró. El sistema està conformat per una enorme llacuna central i d’altres menors que es van dissenyar a propòsit, mantingudes sempre amb aigua depurada. «Encara que últimament el toll central també l’alimentem amb aigua regenerada, especialment a l’estiu. Encara que enguany hem tingut les aportacions extraordinàries de les dos DANA, que fins i tot van arribar a provocar danys».

En realitat, totes les llacunes del Clot de Galvany són artificials perquè una urbanització les va destruir als anys 70. Juan Carlos Aranda López va ser un dels que es va oposar a l’operació i ara és director del paratge i també coordinador de Desenvolupament Sostenible a l’Ajuntament d’Elx. 

«Van proposar una marina esportiva, amb una sèrie d’edificis i un llac connectat amb la mar. Enfront de cada torre de l’edifici, amb deu i quinze plantes, hi havia punts d’atracament de barcos. Un grup ecologista que acudia a fer observacions d’aus, entre els quals estava jo, de sobte un dia ens vam trobar que les màquines es van emportar les llacunes», recorda Aranda López.

L’Ajuntament de l’època havia autoritzat el sanejament de mosquits, però l’empresa va aprofitar la llicència per a arrancar el seu projecte immobiliari. «Es paralitzaren les obres i va eixir a la llum el vertader projecte, que afortunadament va fracassar. Es va generar un moviment d’ampli espectre a la ciutat que va motivar a l’Ajuntament a aconseguir la propietat del terreny i iniciar la seua regeneració. El 96 vam començar el projecte de regeneració i el 2005 es va declarar espai protegit».

Com encara no s’havia enrajolat, el procés per revertir les obres va ser relativament fàcil. «Primer calia eliminar les obres de drenatge que hi havien fet per a impedir que l’aigua s’acumulara a la llacuna. S’havia de destruir les motes d’arena que havien alçat per a recuperar les entrades naturals d’aigua».

«Després d’això vam actuar sobre la vora de la llacuna. Perquè ells van construir riberes amb tal·lus de tres metres i alt calat, impedint la interacció de la flora i la fauna. Nosaltres vam recuperar la pendent suau i la vegetació amb tamarits i joncs, vam traure pneumàtics perquè havien convertit el Clot en un circuit...». L’operació es va completar amb la construcció de dos tolls artificials, dissenyats per a acollir unes espècies en concret.

«La primera que vam construir va ser la dels anàtids i les vam dissenyar pensant en el fet que acollirà una densitat gran d’ànecs. Té varies terrasses amb distintes profunditats, entre el mig metre i el metre i mig, perquè hi haja ànecs nadadors i bussejadors». A tocar de la carretera que separa el Clot de les urbanitzacions de Santa Pola, la vora és quadrada «un efecte que es va buscar perquè es notara que era una llacuna artificial. Però com calia una ribera suau i orgànica per atraure els animals, es van construir al seu interior unes illes amb formes irregulars.

«La llacuna de limícoles està feta per a aus batejadores, que van caminant i alimentant-se de bitxos que estan als fangs. Té moltes motes i separacions perquè estes aus s’agrupen per a compartir la criança entre totes». Unes llacunes que inicialment es van planificar per mitigar l’impacte de la sequera sobre el toll central i ara formen part del cicle natural, amb aus que estiuegen al Clot de Galvany i passen l’hivern al Senegal.

A pocs metres dels blocs de pisos de Gran Alacant i els Arenals del Sol, «hem convertit part d’un dany en una virtut. La pressió urbanística d’Elx i Santa Pola és tremenda sobre el paratge, però per la part il·licitana almenys ho hem convertit en una virtut, depurant les aigües amb bona qualitat per a mantindre el paratge», conclou Aranda.

Noticias relacionadas

next
x