Foto: TamorlanPasqua és la celebració de la primavera: la festa de la llum, el renaixement, la puixança, la joia, l’alegria. La Pasqua de Resurrecció, Primera Pasqua o Pasqua Florida, hereva de les antigues festes jueves en commemoració de l’alliberament d’Egipte i vinculada al ritual hebraic de la festa dels àzims, respon alhora al calendari del sol i de la lluna, per tal com el Diumenge Sant és, com se sap, el primer diumenge subsegüent a la primera lluna plena de la primavera.
El símbol de Déu fet home que ressuscita i torna a la vida apel·la al prodigi de la natura que cíclicament renaix després de l’hivern amb la tendra prometença d’una nova primavera. Pasqua és, per tant, el temps de la complaença, el desig, la diversió, l’enamorament, la gaubança, el galeig i —en definitiva— la pulsió instintiva i primigènia de l’amor i de la vida. Assenyala el moment de l’esplendor de la naturalesa: de les flors que s’obrin; dels animals que mouen, cortegen i s’aparellen. Indica els dies —i les nits— de l’enamorament, la meravella i la picardia: amb els seus encants, les seues voluptats i les sues delícies.
Per això la Pasqua té tants rituals, tantes litúrgies, tants simbolismes. I al nostre racó de món no en són pocs —ni poc significatius— els que han sobreviscut al tsunami devastador de la globalització. Les quadrilles de joves —ai!— continuen eixint al camp a jugar jocs tradicionals. Els adolescents es descobreixen amb les galtes —i les il·lusions— enceses quan conviden (o són convidats) a berenar amb les amigues o els amics. Cantem cançons jovials. Fem excursions. Estrenem espardenyots. Botem la corda. Pastem mones. Fem ajuntades. Mengem. Bevem. Ballem. Riem. Degustem faves tendres, penques en salmorra, llonganissa de Pasqua, entrepans de carn amb tomaqueta. I al menjar-nos la mona mirem d’aprofitar l’oportunitat per trencar-li l’ou al cap a qui tenim al costat: «Ací em pica, ací em cou; ací em menge la mona i ací et trenque l’ou!»
Tots Sants i Nadal són festes que inviten a l’enyor i la remembrança; Pasqua, en canvi, convida a l’hedonisme, el desvergonyiment, l’aventura, la benastrugança. Tanmateix, enguany, en el pla estrictament íntim i personal, el delitós ritual de la Pasqua em provoca, per l’absència d’un cerimonial concret, un buit melancòlic a l’estómac difícil de pal·liar: molt més pròxim a l’enyorament que a delectança. I és que, per primera volta en molts anys, aquesta setmana no he rebut, com cada any dels últims anys, l’esperada telefonada de l’amic Bernat Capó. Era segur, infal·lible. Un dia qualsevol d’aquesta setmana Bernat em telefonava i m’anunciava: «Ja les tinc encomanades: mira quin dia pots passar per ací, per casa, i te les emportes. No em falles, eh?»
Home de rituals, tradicions, gestos i detalls, el cas és que l’amic Bernat Capó tenia el costum d’encarregar a un forn de Benissa una llarga rastrera de mones —grans, intermèdies i menudes; amb ou i sense ou— per a abastir-ne sobradament tota la meua família. «Pren: esta per a ton pare; esta, per al xiquet; esta més menuda, per a la xiqueta; i per a tu; i…» El dolç regal, això sí, era indefectiblement complementat per una bona sobrassada de Benissa. «Sí home, sí. Tu prova-ho: mos de mona, mos de sobrassada! Fan un combinació excel·lent», em va dir l’any que va encetar el ritual de regalar-me les mones i l’embotit. «Vols dir, Bernat? Mona i sobrassada?» «Xe, que sí! Ací a Benissa és molt típic. Acompanyar la mona amb sobrassada seca, ben curada. Prova-ho i ja em diràs...»
Ho vaig provar. I, efectivament, li ho vaig haver de dir: que la combinació, sorpresivament, era boníssima, addictiva, excel·lent. Tant que enguany que el bon Bernat ens falta i no m’ha pogut telefonar perquè passe per sa casa a recollir les mones i la sobrassada, miraré de gestionar-me-les com puga, pel meu compte, en homenatge a la seua memòria: amb la clara consciència que, sovint, la barreja de dolç i salat —de malenconia i desig, d’enyorament i delectança— crea sabors inefables per als berenars de Pasqua. I, en general, per al variat i confús tiberi de la vida.
