Breu encontre amb la memòria

Que la memòria és un dels elements més estranys del nostre procedir diari, ho sap tothom que s’ha vist pegant voltes per un parking, a la recerca del lloc on, segur del tot, però segur, sense dubtes, havia deixat aparcat el cotxe, només unes hores abans. Fins i tot potser que amb la clau electrònica a la mà, gastant pila intentant fer reaccionar els intermitents del vehicle i delatar la seua posició. Per al cap d’uns llargs minuts, recordar que havia baixat  al centre de la ciutat amb metro, tramvia, bus o fent una passetjada relaxant.

A banda de l’anàlisi neuropsicològica, que divideix la nostra memòria en dos grans grups, amb les seues subdivisions, la memòria operativa o a curt termini i la memòria a llarg termini, declarativa o no, explícita o episòdica, sempre pel mig ens acabem trobant amb eixe altre tipus de memòria que és l’oblit.

Fa uns dies una companya em va parlar d’una pel·lícula que li havia agradat molt. Em va començar a parlar de l’argument , em va dir el títol, i a mi la guspira del record no se m’encenia i m’hi vaig interessar com si mai de la vida haguera vist una pel·li de l’Alan Alda que no fóra M*A*S*H*. Vam acabar la conversa, vam anar cadascú a les nostres coses i, de sobte, alguna cosa va començar a emergir des dels racons més allunyats del meu palau de la memòria. No només coneixia el film, El próximo año, a la misma hora, un agradable melodrama de finals dels 70, amb l’anomenat  Alda i Ellen Burstyn, dirigit per Robert Mulligan, sinò que formava part d’una llista, sí, una d’aquelles enumeracions que ens reconforten. Junt amb aquesta cambra, es van obrir les portes de Las cuatro estaciones, una altra vegada amb Alda, esta vegada amb una altre rostre de la gran comèdia, la Carol Burnett, dirigida pel propi actor l’any 1981, Reencuentro, una de les fonamentadores d’un gènere, les pel·lícules de colles d’amics que es retroben al cap d’un temps i rememoren les seues fòbies i els seus odis, la memòria com llaçada amb dogal de forca o amb nus de pardal, dirigida per Lawrence Kasdan, amb un repartiment coral amb futures figures de l’olimpe de Hollywood, com Tom Berenger, Jeff Goldblum, Glenn Close, Kevin Kline, William Hurt, Meg Tilly, i un Kevin Costner convertit en fantasmagòrica presència, i la quarta pel·lícula del meu pòker de la memòria, Brief encounter/Breve encuentro, clàssic en blanc i negre de David Lean, amb uns perfectes i mesurats Celia Johnson i Trevor Howard, versionant  l’obra teatral homònima de Noel Coward, en la que s’explica la breu aventura que viuen un metge i una respectable dona casada que es troben per casualitat en l’aturador d’una estació de tren, cada dia, a la mateixa hora.

La plasticitat de la nostra memòria està en constant evolució. Els nostres primers avantpassats que amb sucre i greix van encetar el desenvolupament d’eixe  esperit anomenat cervell, no necessitaven més que recordar on trobar menjar, el camí de tornada a la cova, quines plantes eren comestibles i quines els matarien. El nostre cervell modern, linguístic, simbòlic, neuròtic, ens amaga les nostres indentitats passades.

Encara estic perdut entre els passadissos del casalot de la meua memòria, passadissos com els de l’hotel entre la neu del Resplandor, mirant de trobar si hi havia més noms en aquella llista de cinematografies d’emotivitat epidèrmica que en algun moment del meu passat va formar la meua identitat.

Podeu fer la prova i avaluar el meu criteri cinematogràfic d’aleshores, tot i que potser mantindré l’alta valoració dels quatre films. Aprofitaré les festes de Pasqua per revisar-les. Si algú fa el mateix, en podrem parlar.