X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

SA CASA ÉS TA CASA 

La Casa de las Conchas de Rojales: quan tota petxina fa paret

Desenes de milers de mol·luscos decoren de dalt a baix esta particular casa de la Vega Baja. Manuel Fulleda utilitza els esquelets de la mar per reivindicar sa casa enfront de la voràgine immobiliària del Baix Segura

12/08/2018 - 

ROJALES. Era 1968 i tres professors de l’Escola d’Arquitectura de la Yale University van decidir que era el moment d’eixir de l’aula i estudiar in situ. L’arquitecta Denise Scott Brown al costat de Robert Venturi i Steven Izenour van viatjar amb un grup d’alumnes a Las Vegas per a analitzar la peculiar arquitectura de la ciutat dels casinos. Quatre anys més tard publicarien Learning from Las Vegas, un punt d’inflexió en la teoria arquitectònica del segle XX que ha acabat convertint-se en un manifest sobre la postmodernitat.

Com un llibre de viatges, els autors estudiaren amb dibuixos, esquemes i plànols el simbolisme d’una ciutat que va créixer en pocs anys a colp de llums de neons i molt barroquisme. Un estil trivial i ordinari fins eixe moment allunyat dels interessos acadèmics.

Casi cinquanta anys després, les arquitectes Rosana Galián i Paula Vilaplana van emprendre un viatge inspirat en el de Scott Brown, Venturi i Izenour. Les dos arquitectes formen Fru*Fru, un equip que explora la relació entre els formats i el llenguatge dels mitjans de comunicación contemporanis amb la domesticitat, l’arquitectura disfrutista i l’agitació cultural. A cavall entre Múrcia, Alacant i Nova York, Galián i Vilaplana han canviat Las Vegas per la Vega Baja. 

“La metodologia de Learning from Las Vegas és producte de l’estudi particular del Strip. De les seues teories extraiem pistes que ens ajuden a explicar el que succeeix a la nostra Vega; la Vega Baja”, expliquen les Fru*Fru. “Fa tres o quatre anys, de forma disfrutista i poc rigorosa, vam traçar alguns enunciats i ens vam embarcar en un reportatge fotogràfic i gastronòmic sobre rodes, però l’aventura segueix en construcció”. “La nostra investigació és més documental que teoria, és a dir, el nostre treball en este cas té més a vore amb el souvenir que amb l’assaig”. 

Fascinades amb els contrastos i contradiccions de la comarca, les arquitectes van classificar els exemples arquitectònics en quatre rutes: cadàvers del gaudi –un recorregut per escenaris de l’oci abandonats-, arquitectura de la persuasió –dissenyades per a ser atractives des del cotxe-, every ghetto, every city –comunitats tancades impregnades d’una forta identitat- i habitar des del caprici –espais extravagants autoconstruïts per reivindicar la identitat pròpia-.

Foto: Manuel Fulleda a la seua terrassa. Fru Fru.

La Casa de las Conchas de Rojales és un dels màxims exponents d’estos capricis. Jubilat en 1993 i cansat de les rutinàries classes de pintura, Manuel Fulleda va començar a recollir petxines de les platges de Guardamar del Segura per cobrir les parets de sa casa, segons recull Spaces Archives. Va separar els mol·luscos segons grandària i color i va començar a apegar-los per les façanes del seu xalet a les afores de Rojales.

“Vam parlar en diverses ocasions amb Manuel Fulleda. Potser sa casa és un dels nostres llocs favorits de Rojales. L’última vegada que la visitarem, Manuel havia construït un negoci al voltant del seu ornamentat treball. Una safata de plata amb algunes monedes et donava la benvinguda perquè quedara clar que l’accés requeria propina. Després del tour lliure per interiors i exteriors, Manuel t’esperava amablement a la porta per contar alguna anècdota i vendre els souvenirs fets a mà amb la seua tècnica de mol·luscos massillats: cendrers amb clòtxines d’escopinyes, espills amb musclos, trencadís...”.

La bogeria no només ha arribat a la façana i els souvenirs. A l’exterior, ara les petxines també cobreixen l’escala, la ximenera, les tuberies, les macetes i la balustrada de la terrassa. Lluny de la sobrietat de la històrica Casa de las Conchas de Salamanca, desenes de milers de closques generen una densitat hiperbarroca que sembla vibrar quan el sol il·lumina cada trosset. 

A l’interior, la postal és extraordinària. L’estranya textura de les parets, abarrotades de clòtxines, es veu interrompuda per espills quadrats que no alleugeren la sensació d’embotament. Només fragments de ceràmica, detalls de les llampares o el color de les flors li donen color a esta caverna de la mar. “L’ancià cita contínuament a la seua dona malalta i l’ajuntament que no li concedeix subvenció per al manteniment de la casa. Amenaça amb vendre-la varies voltes”, expliquen Vilaplana i Galián. A diversos portals web, el preu de venda de la casa ronda els 450.000 euros. “Creiem que el motiu d’esta obsessió té més a vore amb el romanticisme i l’impuls creatiu que amb una presa de consciència de futur”. 

Noticias relacionadas

SA CASA ÉS TA CASA

La Modernitat ens va fallar: l’Auditori d’Alacant

Por  - 

Angles rectes i cubs blancs, l’Auditori de la Diputació afronta la seua nova temporada musical en l’últim edifici modern d’Alacant. Una caixa de ressonància per a 1.500 espectadors i un teló de pa d’or que ha fet tabula rasa al mític passeig de Campoamor.

next