Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

T’HA EIXIT UN FIL PRECIÓS / OPINIÓN

La Caputxteta i l’Arc de Sant Martí

18/04/2019 - 

Diu la llegenda, ara que les llegendes poden néixer, créixer i finir en menys un lustre, que la campanya que va portar Barack Obama a la presidència del “país més poderós del món” li deu molt a l’estratègia en xarxes socials que va dissenyar, entre d’altres, la jove canadenca d’origen sirià Rahaf Harfoush i la seua metodologia del microtargeting: analitzar els comportaments en xarxes del públic, amb la intenció de crear missatges a mida de segments concrets dels votants.

Tal faràs, tal trobaràs, sembla que han dit ara els ideòlegs de la alt right que es passegen pel món, aleccionant els seus acòlits d’enllà de les Muntanyes Rocalloses, que han aprés la lliçó tan ràpid com els procesos d’aprenentatge contemporanis poden oferir. 

Si l’estratègia de la campanya d’Obama va ser fer arribar el seu producte positiu, de suport a les minories, de solidaritat de classe, d’ajuts socials i societat del benestar per tots, a mida de la capacitat d’assimilació de sectors fins ara desconnexos de l’acció política, la seua deriva ultraconservadora ha portat als límits la vella tècnica de propaganda, ara denominada, en sentit genèric, fake news, un concepte que engloba molt diferents microproductes, basats en la narratologia, en què una mentida versemblant (versemblant dins les pautes morals i conductuals del seu target polític) és més poderosa que una veritat poc agradable.

Una de les tàctiques més solvents és la de fer veure a la població que una ínfima part dels seus contrincants serveix per categoritzar el total el global de tots ells. Si una vegada un diputat progressista X es va tirar un pet, i per argumentar-lo, fan servir una fotografia del seu rostre concentrat en aquell moment íntim d’expulsió de gasos flatulents, encara que el pobre home només estiguera pensant en el que havia oblidat de la llista de la compra, tots els progressistes seran, a partir de llavors, pedorros impenitents.

La darrera setmana hem assistit a un exemple canònic d’este recurs retòrica de la nova política. Pràcticament tots els mitjans de comunicació s’han fet ressò de l’acció de la “comissió de gènere de l’Associació de Famílies d’Alumnes de l’Escola Tàber de Barcelona”, retirant (entengueu la cursiva com a ironia, ja que, evidentment, els propis afectats han hagut d’eixir a desmentir la retirada i explicar els fets reals, una ironia més) els exemplars del conte infantil La Caputxeta Vermella de la biblioteca de l’escola, per sexista i masclista, una cosa evident, per altra banda.

Des d’una perspectiva literària, sobta l’abast de la campanya, quan es tracta d’un fet, el de la hipercorrecció política, del qual la pròpia esquerra va alertar fa anys, i amb un resultats estètics molt més reeixits. L’any 1994, fa la fredolera de 25 anys!, l’escriptor satíric del Chicago Herald Tribune James Finn Garner va publicar el volum Contes per a nens i nenes políticament correctes (Politically Correct Bedtime Stories), que justament contenia una de les versions més divertides del conte de tradició oral popularitzat per Charles Perrault i els Germans Grimm, que començava, en la versió de Garner, de la següent manera:

Vet aquí que una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxa Vermella i que vivia amb sa mare a la vora d’un gran bosc. Un bon dia sa mare li va demanar que portés un cistell de fruita fresca i aigua mineral a l’àvia -no perquè això fos feina de dones, de cap manera, no, sinó perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més, l’àvia no estava malalta; ben al contrari: estava en plena forma física i mental i era perfectament capaç de tenir cura d’ella mateixa en tant que persona adulta madura. [Podeu seguir llegint en l’edició que va fer Quaderns Crema en valencià-català, amb traducció a càrrec de Quim Monzó i Maria Roura, i en castellà per l’editorial Circe, amb traducció de Gian Castelli].

Una demostració més de que la literatura sempre és un arma més sofisticada que la propaganda, tot i que no sempre igual d’efectiva, i que l’ensenyament de la comprensió lectora és la millor estratègia per evitar la manipulació.

No oblidem tampoc que les històries de tradició oral evolucionen al llarg del temps, adaptant-se als usos socials del moment en què són narrades, tot i que ara vivim en un presentisme tan absolut que ens fa creure que ja es troben fossilitzats. Ni la Caputxeta de Perrault/Grimm és la mateixa que contaven els iaios a la vora del foc, quan ells la van enregistrar, ni la versió edulcorada de Disney, ni la Caputxeta sexy de Chanel, ni la caputxeta políticament correcta de Garner, ni la que serà d’aquí a cent anys.

Noticias relacionadas

next
x