CAFÉ DEL TEMPS / OPINIÓN
Jordi Cano Ochando
Jordi Cano, Presidente del Simposio A-WISH;, el segundo por la izquierda. Foto EFE
18/12/2021 -
Ens devíem un café. I dimarts ens el vam fer. Bé: en realitat, ell prenia una infusió d’herbes; i jo, directament res. De més a més, la quedada va haver de ser virtual, en una sala de Meet. Però ja se sap: «s’hi val polp com a animal de companyia». La bona qüestió és que, d’una manera o una altra, vam fer per quedar i ens vam poder regalar un temps per a la conversa.
—Quan torne a Alacant quedem i fem un cafè —va dir ell, ara fa un any i mig.
—Sí, per favor! I que siga a la salut dels Premis Balmis: desitge que pugues traure endavant el projecte...
Aquella primera conversa amb el doctor Jordi Cano Ochando va tindre lloc al juny de 2020, durant la primera envestida de la pandèmia. En aquell moment, l’investigador alacantí feia poc que havia estat nomenat tresorer de la Societat Espanyola d’Immunologia. Sembla cosa de no creure, però en aquella memorable conversa, Jordi ens va avançar —com qui diu, en primícia— la idea del projecte que acaba de protagonitzar la setmana en matèria de cultura científica: el Simposi A-WHISH i els Premis Boulle-SEI. No m’estic de reproduir el segment concret de conversa que, literalment, vam publicar fa ara un any i mig, el 20 de juny de 2020, a les acaballes de la primera envestida de la pandèmia, en l’article De dimonis i herois
«—M’agradaria, des de la Societat d’Immunologia, promoure la creació d’un Premi Balmis. Bé està que els militars, si volen, puguen parlar de l’Operació Balmis. Però, de la mateixa manera que hi ha un Premi Cervantes convocat pel Ministeri de Cultura, dotat amb 125.000 €... Com és que no hi ha un Premi Balmis per a la investigació? Ho he estat pensant durant el confinament, i crec que igual que existeix el Premi Robert Koch, dotat amb 100.000 €, ací tindria molt de sentit instituir un Premi Balmis, amb una dotació important que reconeguera i finançara projectes d’investigació. Això no són diners per a les institucions públiques. I serviria, si més no, per a fer una festa: una gran festa. La gran festa de la ciència. Un reconeixement. Això fa educació! La pregunta que ens hauríem de fer és: per què la gent no fa investigació, ací?
—Crec que tens raó —admet—. I la idea és molt bona. Ací tot té glamour i prestigi: la literatura, el cinema, el futbol, el famoseig... Tot, excepte la ciència —sospese.
—Aquesta és la idea! Aportar una mica de llum, de reconeixement i de popularitat als herois de la ciència... —hi convergeix Jordi—. Hem d’anar assentant les bases d’una cultura del coneixement! Està tot per fer!
—Absolutament d’acord, Jordi. Això de la cultura del coneixement no s’improvisa.»
Quan reprenem aquesta setmana la conversa, cinc-cents quaranta-sis dies després, Jordi exhibeix un somriure radiant, feliç, de satisfacció plena.
—Ei! Has guanyat, eh? Al final te n’has eixit amb la teua... —el felicite—. Hi haurà Premis Balmis. I has aconseguit que Alacant siga, aquesta setmana, la capital internacional de la immunologia.
—Sí... Ha costat, eh? No et penses! Ha costat... Però ho hem aconseguit!
—Veient-te en la pantalla, amb el somriure de rabosa que ara mateix fas, em ve al cap la imatge aquella amb què solien acabar els episodis televisius de l’«Equip A». No sé si te’n recordes. Hannibal Smith, amb els cabells argentats, encenent un puro i dient: «M’encanta que els plans isquen bé!»
—Sí, eh? Al final crec que a poc a poc aconseguirem crear un espai científic de primer nivell a Alacant. La iniciativa del I Simposi Internacional d’Immunologia i Salut ha estat un èxit. El conveni entre la Societat Espanyola d’Immunologia i la Universitat d’Alacant ha propiciat que vinguen a l’ADDA, dijous i divendres, alguns dels investigadors més prestigiosos del món. La idea és poder convocar el simposi tots els anys. I crear una Càtedra Balmis. I consolidar els Premis. I...
—Per cert: finalment heu aconseguit dotar els Premis amb 100.000 €. No aneu amb bromes, eh?
—Sí. 100.000 €. Per a equips d’investigació. Els Premis es lliuren en la cloenda del simposi. Els hem anunciat amb el nom de «Guardons Internacionals Boulle-SEI a l’excel·lència científica», perquè els finança el Jean Boulle Group. Són per a equips d’investigació en les àrees d’immunologia, vacunologia, malalties infeccioses, epidemiologia i salut pública. Té un jurat top: Sir Marc Feldmann, María Neira, Laurance Zitvogel, Gabriel Núñez, José Villadangos, Jacques Bancherau, Alain Fischer, Padmanee Sharma, Kathryn Wood i James Allison. I entre els candidats hi ha l’equip de Luis Enjuanes, Isabel Sola i Sonia Zúñiga, del CSIC; el d’Adolfo García-Sastre i Miriam Merad en el Mount Sinai de Nova York; el d’Alessandro Sette i Alba Grifoni a la Jolla de Califòrnia; i el d’Antonio Bertoletti i Nina Le Bert a Singapur. Tu compta! Estem parlant de primeríssim nivell internacional.
—Al final es diran «Premis Boulle»?
—Sí. Però inclouen el «Premi Balmis» i el «Premi Zendal», en referència a Isabel Zendal: la infermera i rectora de l’Orfenat de la Caritat de la Corunya que, com saps, va participar decisivament en l’Expedició Balmis. Pensem que és molt important visibilitzar en els nostres Premis les aportacions de les dones en els equips científics. No podem consentir que continuen produint-se casos com el de Rosalind Franklin, en relació amb James Watson, Francis Crick i Maurice Wilkins: va ser ella qui va fer la investigació fonamental per a l’obtenció d’imatges de difracció de raig X en les molècules d’ADN (cosa que, per cert, li va costar la vida, perquè com a conseqüència de l’exposició a radiacions va contraure un càncer d’ovaris i es va morir molt jove, als trenta-set anys); i el Nobel, en canvi, va ser només per a ells, per als homes. Veus? Nosaltres, en canvi, volem premiar equips, no individualitats. Aquesta és una novetat important. Perquè, ben mirat, a l’hora de la veritat la investigació és sempre un treball d’equip.
—L’oportunitat del moment per a llançar la iniciativa no pot ser millor: en plena pandèmia, i just en una situació en què tornen a repuntar els contagis.
—Sí. Hi havia qui fa un parell de mesos ens deia: «Per a què un simposi sobre immunologia? Però si la COVID ja s’ha acabat!» I veus? No: no s’ha acabat. De fet, els problemes, els reptes i les necessitats de la immunologia, l’epidemiologia, la vacunologia i la salut pública no s’acabaran mai. El virus mutarà. I apareixeran nous virus: això segur. I es plantejaran nous problemes epidemiològics. I... Cal, cal, cal! I tant que cal! Cal ara i caldrà sempre un espai per al debat científic al voltant de les malalties infeccioses. Tu pensa, sense anar més lluny, els debat presents que ara mateix estan sorgint sobre la vacunació de les xiquetes i els xiquets, sobre la priorització de la tercera dosi, sobre la necessitat de campanyes de vacunació a l’Àfrica, sobre...
—Escolta’m una cosa: quan vam parlar, ara fa any i mig, recorde que vas pronosticar amb precisió profètica com vindria a ser la qüestió de la vacuna. I, de més a més, vas encertar a pronosticar, també, amb punteria infal·lible, que aquesta crisi del coronavirus seria com una demo que ens alliçonaria extraordinàriament sobre la importància de les vacunes... Ara que la demo és ja una realitat palpable, mesurable i incontestable, resulta sorprenent (en positiu!) veure que al nostre racó de món és on hem aconseguit una taxa major de vacunació, molt per damunt del 90%. I aquesta setmana, precisament, hem pogut constatar que en menys de vint-i-quatre hores s’han tramitat més d’un 80% d’autoritzacions familiars per a la inoculació de les xiquetes i els xiquets entre 9 i 11 anys. Veus? Tan burros com podem ser per a unes altres coses i, en canvi, sembla que estem demostrant ser excepcionalment sensats, responsables i conscients en la qüestió de la vacunació, no? Sí bé ho mires, ens hi hem comportat com una de les societats més racionals, cultes i madures del món desenvolupat! A què ho atribueixes, tu, això?
—No ho sé... Crec que a poc a poc va quallant una cultura científica: a pesar de la limitació dels recursos destinats a la investigació. I en el cas concret valencià, potser el factor del turisme i la multiculturalitat ha tingut també un pes específic important. Estem acostumats a la mobilitat: a rebre gent, a anar pels carrers, els bars, els restaurants; a l’oferta i el consum de serveis... No ens podem permetre el luxe d’estar parats, confinats, tancats a casa. I això potser ens ha ajudat a comprendre la importància de les vacunes per a combatre la pandèmia i recuperar una mínima normalitat en la interacció social. No ho sé: dic jo... Però el cas és que sí: que en això tenim motius per a sentir-nos orgullosos de la nostra cultura científica.
—A pesar dels negacionistes...
—Per sort, els negacionistes són pocs i no massa convençuts. No és tant un problema ideològic com d’ignorància.
—I la demostració d’això és que, de seguida que s’ha implantat el certificat COVID com a requisit per a accedir a restaurants, concerts i sales de festa, els pocs antivacunes que quedaven han anat de cap als centres de salut i als vacunòdroms a punxar-se. La convicció negacionista i antivacuna s’ha demostrat, en ells, moltíssim més fluixa i inconsistent que les simples ganes d’entrar a un bar o a una discoteca. Però mira: aquestes persones indolents, si no es volen vacunar per salvar la vida (la vida seua i la vida dels qui viuen al seu costat), bé està que sí que accepten vacunar-se perquè volen fer-se una cervesa a l’interior d’un local.
—Sí —admet Jordi—. Però cal explicar bé les coses. I fer pedagogia. Mira: l’altre dia, a Nova York, vaig entropessar en un carrer amb un grup d’hispans que es veu que eren negacionistes. Devien de ser d’una església d’aquestes estranyes, d’adventistes del tercer o el cinquè o el seté dia, o de la Pentecosta, o de jo què sé... Vaig parar a parlar amb ells. I em deien: «Nosaltres, el que vulga Jesús! El que vulga Jesús! No volem la vacuna. Jesucrist: Jesucrist ens protegirà perquè no ens contagiem! I si ens contagiem i ens morim, que es faça la seua voluntat...» No vaig poder evitar replicar-los: «I no heu parat a pensar que en la voluntat de Déu ha entrat, també, que els científics hagem tret una vacuna per a protegir la vida: la vida de les persones com a bé suprem? Si Jesús ha volgut que els científics fem la vacuna, Jesús ha de voler igualment que la puguem aprofitar per a salvar vides, no creieu? Mireu-ho així: no vacunar-se no solament atempta contra la vostra vida, i contra la vida dels vostres amics i familiars, sinó també contra aquesta alta i sagrada voluntat de Jesús!»
—Ben replicat! Totes les formes de la pedagogia són bones... —riem.
—Però ara, en canvi, la pedagogia que tenim pendent és la de fer comprendre que una pandèmia és un fenomen global. I que planteja reptes d’abast mundial... Cal atendre’n les causes, i fer polítiques internacionals de prevenció i salut pública. Algú hauria d’explicar, per exemple, que, quan es va detectar a Sud-àfrica la nova varietat aquesta Òmicron, amb els diners que la borsa de Nova York va perdre aquell dia com a conseqüència de la confusió i l’alarma generada, s’haurien pogut finançar campanyes de vacunació per a immunitzar tota la població d’Àfrica tres voltes. I potser s’hauria pogut evitar així l’aparició i la propagació d’aquesta nova varietat...
Sí. Algú hauria de saber explicar coses com aquesta. De fet, Jordi les sap explicar: com molt poca gent. És tota una sort, per tant. Perquè gràcies a la seua clarividència, el seu treball, la seua gestió, la seua diligència i la seua perseverança, ha aconseguit que, en plena crisi pandèmica, Alacant haja disposat del prestigi indiscutible d’erigir-de durant un parell de dies com la capital mundial de la immunologia. Llarga vida als Premis Boulle, d’acord... Però tinguem clara una cosa. El premi —el veritable premi— és ell. Retinguem-ne el nom, per favor: Jordi Cano Ochando.
—Gràcies, Jordi.
—De res, home.
—Salut!
—I ciència. Molta ciència...
Noticias relacionadas
