Joc de reflexos per resoldre la virtualitat

VALÈNCIA. “Res pot escapar del mirall”, escrivia l’artista Michelangelo Pistoletto. “El gran espai està al mirall, el temps (tot el temps) ja és al mirall i l'espai té la dimensió del temps”, va reflexionar quan acabava Arquitectura de l’Espill, una de les seues peces més importants després de fer el salt de la pintura més figurativa a l’art povera. 

A les seues obres dels anys 90, Pistoletto va aportar a este corrent artístic desenes de peces centrades en el poder del reflex sobre la percepció humana. El povera reciclava materials orgànics i industrials per revelar conflictes quotidians entre la natura i l’artificialitat. 

“Si el restaurant és vegà, el disseny havia de ser coherent”, explica Eva Tatay. Durant els últims mesos, ha estat imbricant els fils entre la matèria, el reflex i l’artifici amb Labere Studio i la constructora Grupo Tesela. “Per això, hem mantingut el màxim possible del local anterior. Sembla que hi ha un canvi enorme, però només hem treballat sobre el sostre, la il·luminació i les parets. Amb molt poc, s’ha pogut fer un canvi enorme”. 

Tatay estudia Arquitectura a la Politècnica de València —encara que enguany ho farà Lisboa—, però fa anys que comparteix els seus renders —imatges virtuals— a Instagram. Per això, no li va ser estrany que un dels seus primers encàrrecs li arribara en forma de missatge privat: l’interiorisme d’un nou restaurant vegà. “Van preguntar per dissenyadores al seu perfil, els vaig enviar un correu amb el meu portfolio i eixa vesprada vam tindre la primera reunió”. El repte viral era doble, ja que es tractava de materialitzar al món físic Guakame, un dels comptes espanyols d’Instagram més seguits de receptes veganes. 

“Primer de res, havia de conèixer al client i analitzar-lo, encara que ells ja estaven treballant amb Labere Studio. Després estudiarem el tipus de clients que volien atraure per a definir l’essència del restaurant, i vam bolcar totes les referències en un tauler de Pinterest per a treballar-les conjuntament. Amb Jonathan i Cristian ens reuníem cada setmana dos vegades; primer vam definir la sala principal i després el corredor i els lavabos”. 

Amb algunes obres ja entre mans i altres acabades, de moment Eva Tatay s’entén amb les clientes mitjançant les imatges: “compartim un tauler on afegeixen les inspiracions que tenen. A vegades, és només un element destacable d’una fotografia. Però després organitzem totes les imatges, agafem d’ací i d’allà, per condensar-ho tot en el projecte. A Wakame ells volien un concepte oriental però trencador, un Tokio amb luxúria... i a València”.

Després de les idees dels clients, l’arquitecta valenciana es va gravar al pensament les fotografies amb espills infinits de l’artista Sarah Meyohas, de la surrealista cafeteria-jardí xinesa de Karvone Design o del joc de reflexos que AAN Architects va dissenyar per a Heytea Daydreamer, a Shenzhen. Unes inspiracions clares i lluminoses que contrasten amb la controlada obscuritat de la proposta final per a Guakame, també influencida pel restaurant Enigma dissenyat pels catalans RCR Arquitectes. “Jo solia dissenyar projectes més calmats perquè m’agrada el minimalisme, però per a Guakame sempre exagerava la meua proposta, la portava a un estat més explosiu perquè s’adaptara al que em demanaven”. 

Entre les Corts i les Torres de Serrans —al carrer del Mur de Santa Anna—, el local de Guakame partia d’unes condicions molt concretes. “Era molt estret i quan plantejaven col·locar el mobiliari, encara es feia més. Per això, li vam donar la volta al problema i vam decidir potenciar-lo”. Unes xapes d’acer negres recobreixen el sòcol del local i li donen tot el protagonisme a l’interior. Per generar un punt de fuga, casi com si fóra una il·lusió òptica d’un trompe-l'œil barroc, “vam decidir col·locar el logotip del restaurant al fons del local, perquè la gent el vega des de fora i entre dins”. 

Quatre parells de tòtems verticals aconsegueixen augmentar la sensació de profunditat —són de trámex, una gelosia metàl·lica que els fa translúcids— i guarden uns tubs de llum que irradien la sala de dalt a baix. La llum encara es multiplica perquè el sostre està recobert d’unes planxes metàl·liques que emulen l’efecte de l’aigua. 

“La il·luminació és una part essencial del projecte i té el seu propi sistema digital que pot programar qualsevol disseny, trama i pauta. Les dos setmanes abans d’obrir ens vam dedicar a dissenyar els diferents tipus d’il·luminació, que poden anar canviant. Encara que la meua favorita és la blava, perquè em dóna més calma”.

La sorpresa final és al bany, on l’efecte d’infinit es multiplica perquè els seus sis costats estan forrats d’espills. No només tot el mobiliari és d’acer inoxidable, sinó que a més uns marcs retroil·luminats encara potencien la vertiginosa sensació. “Una idea que em va sorgir fent els renders. Hui en dia fan el paper que tenien les maquetes, simulen la realitat i serveixen com a prova i error”, explica Tatay. 

Amb projectes entre els Pirineus, València —a punt d’inaugurar la nova seu de Tesela— i Lisboa, la jove arquitecta surfeja des de l’Atlàntic un futur privilegiat. “Vaig començar fent Enginyeria Biomèdica, perquè em digueren que arquitectura no tenia eixida. Però jo estava molt deprimida amb la carrera, perquè el disseny era la meua passió. Eixe estiu vaig anar a treballar a Tailàndia, vaig conéixer un dissenyador de Hong Kong i vaig dir: definitivament jo vull fer açò. Vaig tornar a València i em vaig matricular a Arquitectura sense avisar a ningú. L’altre dia una professora ens va dir que no ens havíem equivocat, que hem fet bé”.