Fotos EFEALACANT. Seria per les acaballes del segle passat, encara amb dígits plens de nous, 1990 i molt, que un nodrit grup de joves escriptors reunit en la Sala de la Muralla del Palau de Pineda de València, va sentir en la veu de la ja experimentada Isabel-Clara Simó unes declaracions que van provocar un terratrèmol de revolucionària joventut: “jo no tinc temps per llegir”. Tot just acabava d’editar el seu llibre de relats Dones i per a la colla valenciana d’aquell grup de jovenalla lletraferida era l’heroïna que traspassava artificials fronteres administratives i publicava en editorials del Principat. L’heroïna va passar a ser la deslleial “professional de les lletres” durant tres converses de sopar, esmorzar i dinar. Ella ja tenia l’experiència del treball, l’escriptura, la família, sabia que el temps s’escolava per les esquerdes dels dies, dies d’intensitat sobrehumana encara per als seus oients.
Simó acaba de ser guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes instituït per Òmnium Cultural l'any 1969, un reconeixement a la trajectòria d'una persona que "per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans". Un premi a una llengua compartida i una manera d’usar-la, des de la literatura i la gestió cultural, una llengua que Simó sempre ha fet servir sense pèls ni altre tipus de contaminacions, com en aquella afirmació sobre la lectura. Avui, en les seues primeres declaracions arran de la concesió del premi, n’ha deixat caure unes quantes perles
“Sempre he sentit que he estimat bojament els Països Catalans i que no n’era corresposta: ara tinc el reconeixement de què aquest amor és compartit”, ha dit en rebre la notícia del guardó.
“Sóc una independentista amb moltes ganes de deixar de ser-ne”, preguntada per les dificultats de la llengua en temps del franquisme, afegint que l’independentisme no és una ideologia sinò una fita a assolir. “Independentista dels països catalans, però no antiespanyola, no odie Espanya: vull bon veïnatge i un país amb mescla. Jo el que vull és ser lliure, penseu que no tenim competències en quasi res, ni en llum, ni aigua, ni gas, immigració, trens, carreteres, i el poc que tenim arriba el Tribunal Constitucional i ens el fa a mitges”.
Però no soles la política s’ha portat les seues afirmacions desacomplexades, el nucli, la seua condició d’escriptora i dona, de dona escriptora, no s’han quedat sense la seua part.
“Ara que sóc vídua i gran, el fet de què aquest premi haja estat capaç d’apropar-se a les dones (recordem que és la cinquena guardonada, després de què l’any passat recaiguera en l’escriptora mallorquina Maria Antònia Oliver), trobe que és de justícia perquè hi ha molts grans escriptores”.
Ara, “la literatura no és una teràpia, no serveix per a res. És una obra d’art. No és útil: si en voleu, de coses útils, aneu a una ferreteria. La literatura és un instrument de pensar i de sentir. No és una eina”.
Això sí, potser “he donat la imatge de que, pel fet de ser dona i gran, escric històries d’amor per a tietes, que escric per a dones, des d’interiors, i m’he sentit rebutjada moltes vegades”. I, tot i definir-se com a “poetastra”, pels seus titubejants inicis en el gènere poètic, ara mateix es troba ultimant un poemari con altes dosis d’erotismo i una novel·la juvenil, tot i tindre rondant pel cap una novel·la més ambiciosa, de la qual no n’ha volgut avançar res… per tal d’evitar la mala sort. Supersticions d’escriptors.
Isabel-Clara Simó, nascuda a la ciutat d’Alcoi l’any 1943, fa el recorregut d’estudis i treballs, passant per la Facultat de Filosofia de la Universitat de València, la primera docència a Bunyol, el salt a Figueres, on començaria a treballar a la revista Canigó, de la qual seria la màxima responsable de la seua transformació en una publicació purament en llengua catalana. Més tard a Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra.
Membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, ocupa el càrrec de vicepresidenta al Principat durant el període 1985-1988. El 1996 és nomenada delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en l'etapa que aquest organisme va passar a formar part de la Institució de les Lletres Catalanes, càrrec que exerceix fins al 1998. El 1999 la Generalitat de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi.
El 2013 és nomenada filla predilecta i reconeguda amb la medalla d'Or de la seva ciutat natal, Alcoi, i també rep el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, atorgat per votació directa del col·lectiu d'escriptors.
La seua molt extensa obra literària, formada per més d’una cinquantena de títols, ocupa quasi tots els gèneres, des de la narrativa a l’assaig, passant pel teatre, la poesia, els guions radiofònics i televisius, la prosa memorialística, la traducció i els articles de premsa.
Des de 1979, amb És quan miro que hi veig clar, Premi Víctor Català de 1978, fins al recent Jonàs de 2016, que fa poc més d’un mes va poder gaudir del plaer de firmar als lectors en la primera edició de la Plaça del Llibre d’Alacant, on va ser una de les autores més estimades i buscades per les lectores i els lectors de totes les edats, han passat títols tan llegits per varies generacions ja com Júlia (1983), Alcoi-Nova York (1985), Dones (1997), que va ser objecte, l'any 2000, d'una versió cinematogràfica amb guió de Jordi Cadena i direcció de Judith Colell, Raquel (1992), La Salvatge (1994) o La Innocent (1995). Especialment ressenyable va ser el seu homenatge a Montserrat Roig, l’any 2005, am el títol de Si em necessites, xiula.
El jurat d’aquest Premi d’Honor de les Lletre Catalanes ha estat format per Margarida Aritzeta i Abad (Valls, 1953),Fina Birulés i Bertran (Girona, 1956), Marta Buchaca i Alemany (Barcelona, 1979), Lluïsa Julià i Capdevila (Barcelona, 1958), Joan Mas i Vives (Maria de la Salut, Mallorca, 1951), Anna Sallés i Bonastre (Labruguiere, França, 1940), Carles Solà i Ferrando (Xàtiva, 1945) ,Toni Soler i Guasch (Figueres, 1965) i Quim Torra i Pla (Blanes, 1962).
L’acte de lliurament del 49è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes tindrà lloc el dilluns 20 de febrer, a les 20 h, al Palau de la Música Catalana. El lliurament tindrà lloc en el marc d'un espectacle creat expressament per a l'ocasió i serà un homenatge a la figura i obra de la guardonada, segons indiquen fonts d’Òmnium Cultural.
