CASTELLÓ. Més d'una dècada va treballar Isabel Clara Simó donant veu a joves escriptores, mitjançant la revista Canigó. Una important tasca, la de visibilitzar el talent de generacions posteriors i ser ferma defensora del feminisme i la llengua, que d'alguna manera ha rebut amb el temps la seua resposta. Recentment, la jove escriptora de Castelló Aina Garcia-Carbó (Premi València Nova de Poesia pel llibre El cor heretge ) s'ha encarregat d'abordar en un llibre la faceta més desconeguda de l'escriptora valenciana: la de poeta. Uns escrits que ara s'han recuperat.
El desig és foc i és gel (Tandem Edicions, 2023) presenta una selecció de poemes, alguns ja publicats i altres inèdits, on Simó parla de temes vitals com són la igualtat, el sexe, la dignitat, l'amor i la mort.
Segons compta García-Carbó a aquest diari, les mateixes filles han ajudat a treballar aquesta antologia facilitant el disc dur de l'escriptora, qui va faltar l'any 2020. Un llibre que permet, així, redescobrir nous escrits i conèixer encara més a una de les veus més rellevants que ha donat la literatura valenciana en els últims temps.
Jo no conec l’essència de la vida;
no en sé el perquè ni el com.
Guarda la meua ànima el dolor
de la recerca infructuosa.
I no és fatiga, sinó la derrota
de no trobar encara la resposta.
Inútilment consumint anys i vida,
vaig creure que tenia
la raó i el camí.
Avui sé que no hi ha
ni camí ni resposta.
I quan vaig preguntar
per què els homes sofreixen,
quina és la llibertat que ens han promés,
sols vaig trobar preguntes i silencis.
(Poetes universitaris valencians, 1962)
-Què et du a crear aquesta antologia?
-És un encàrrec de Bromera que em va fer l'editor Marc Senabre, perquè les dues compartim eixa veu rebel i eixa força. El que no sabien des de l'editorial és que la meua família tenia una relació molt estreta amb Isabel. Mon pare i ella eren molt amics. En 2015 em va escriure una carta per a felicitar-me per una obra que havia escrit. La meua pena és que mai li vaig aplegar a respondre.
-Incorpores alguns poemes inèdits. Com has volgut treballar tot aquest material?
-Doncs, és una selecció molt àmplia que inclou, per exemple, poemes que va escriure col·lectivament l'any 62. Va ser la primera dona a formar part del llibre Poetes universitaris valencians, editat de la mà de Sanchis Guarner. A partir d'ahí, escriu individualment El Conjur, al pròleg del qual demana perdó, perquè no es considerava poeta, sinó escriptora de ficció. Però, Isabel respectava moltíssim com a lectora i escriptora el gènere. I gràcies a les seues filles, ara hem pogut fer una recerca en el seu disc dur i s'han encontrat més poemes.
en
Amb tot, aquesta és una antologia pensada per al públic juvenil. Hi ha una part introductòria per a ajudar els lectors a iniciar-se en el gènere i s'analitza com és el tipus de poesia de Clara, que era molt descriptiva. Es nota molt que era escriptora de ficció.
-Com és d’important llegir aquests poemes en el context actual?
-A Isabel Clara Simó encara se la llegeix i recomana avui en dia, sobretot en el públic jove, perquè parlava sense tabús i sense rodejos de temes tan importants com la llibertat i la diversitat sexual, les foses comunes al cementeri de Paterna, d'antifeixisme, d'identitat o de Països Catalans. Era llibertat amb tots els cognoms. Abordava la solitud, l'amor i la mort. I parlava de forma molt clara. Emprava un llenguatge poètic per a temes encara d'actualitat.
-En rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en 2017, Simó confessava haver-se sentit moltes voltes rebutjada. Sentia que per ser dona i gran escrivia sols per a “tietes”. Creus que la poesia feta per dones encara sofreix de menys visibilitat?
-Està clar que la literatura feta per dones és universal, com la que fan els hòmens, hauria de ser el mateix. Però encara existeix aquest problema, sobretot en una població més rancia. En la nostra generació per sort la situació està canviat, però jo també m'he topat amb comentaris, especialment de gent més major, que fan evident que continua sent així.
-En el seu cas, se li ha donat tot el reconeixement que mereixia?
-De manera pòstuma a tots ens reconeixen més. Quan una persona mor es reivindica la seua vida, el seu caràcter i la seua obra. El colp d'Isabel va ser molt dur i d'ahí que ara es facen llibres i un molt merescut reconeixement. Però sempre faltaran eixos detalls en vida.
-Si pogueres compartir quina és la lectura de Simó que més t'ha colpit...
-Si haguera de dir sols un, seria La Salvatge. De fet, introdueix l'antologia. Era una persona molt reflexiva, m'agraden els raonaments que tenia. I en realitat, tots els seus llibres et colpissen. No hi ha un que et passe desapercebut. Era molt directa. Els seus personatges són reflexius, dones empoderades amb força i molta lluita.
-I tú, com a poeta i escriptora, quins són els principals reptes que trobes cada dia?
-El principal, que no puc dedicar-me vint-i-quatre hores a un mateix tema. M'agrada donar el màxim tant en el treball de mestra com d'escriptora. M'estime les dues feines. Primer vaig triar formar part del gremi d'escriptors, perquè vaig començar amb 15 anys. Però també magisteri m'agradava. I ací anen. En el procés d'edició d'un llibre i escrivint un poemari infantil que eixirà en març.
