Inma Femenía: en els límits d’allò perceptible

VALÈNCIA. La pixelació, la deterioració i la dissolució de les imatges en les nostres pantalles són el ressò d’una realitat que s’esvaïx i es reconfigura com en un teatre d’ombres. Un acostament digital que ens du al concepte d’inframince (infralleu) de Marcel Duchamp: moments relacionats amb el cos físic i l’espai, extrets de la levitat de la vida quotidiana i a punt de desaparéixer, on es trobaria la verdadera essència de l’art, com la calor d’un seient que s’acaba de deixar, el so del frec d’uns pantalons en caminar, un dibuix fet amb vapor d’aigua sobre un espill o unes carícies fetes sobre la pell.

En l’obra de Femenía, la impressió de la llum i el qüestionament de la materialitat de la tecnologia digital combinen a la perfecció amb el tractament manual dels materials que gasta. La llum extreta de les pantalles deixa de ser bidimensional per a convertir-se en un objecte, al seu torn testimoni d’una acció provocada per la mateixa artista, que el dota de calidesa i de tensió. A més, Femenía transforma l’espectador en una peça fonamental, el convida a formar part de la mostra mitjançant recorreguts i moviments, i el fa partícip del fenomen perceptiu en enfrontar-lo al seu propi reflex en pantalles simulades, fet que provoca esforços a la retina i genera inquietud sobre els processos tractats.

-En una de les peces de l’exposició, Transversal, treballes amb el PVC per a plasmar la llum d’allò digital. En altres, com Liminal, utilitzes l’alumini per a materialitzar-la. Si el color i la llum han sigut sempre uns dels grans temes de la pintura occidental, per què empres eixos materials i no els mitjans pictòrics tradicionals? 

-És el resultat d’anys de pensar, vore i investigar, el que m’ha fet tractar els materials des de les seues qualitats intrínseques. M’interessen especialment aquells en els quals interactua la llum del nostre entorn, com el metall i el plàstic, perquè aprecie les característiques que tenen de reflexió i transparència. Intente investigar la manera de ressaltar com eixes propietats de llum-matèria es relacionen davant d’una mirada com la nostra, ja condicionada per allò digital. Per exemple, quan s’aplica determinada calor sobre un metall, com l’alumini, es crea naturalment un espectre cromàtic. En canvi, utilitze el PVC per les qualitats de transparència que té: el que m’interessa és justament l’absència de color, perquè això el transforma en un suport susceptible de fer tangibles les meues intervencions. I, evidentment, totes eixes propietats no es poden aconseguir amb el paper com a suport conductor.

-Quina importància dones a la recepció de la teua obra per part de l’espectador en relació amb l’espai o el procés de producció?  

-La relació amb l’espectador és fonamental justament perquè, vistos de prop, estos treballs permeten descobrir-ne el procés de producció, i d’eixa manera intente fer partícip l’observador del fenomen perceptiu que hi ha darrere de cada individu. Intente tindre en compte eixes diferents maneres de mirar durant la producció de les obres, precisament perquè m’interessa convidar l’espectador a formar-ne part mitjançant els recorreguts i moviments que duen a terme. La veritat és que eixe component tridimensional pren cada vegada més importància en el meu treball. Això comporta considerar el lloc on intervindre com un factor fonamental en la ideació de cada projecte, sent imprescindible el fet d’haver de treballar in situ. Açò aporta matisos que impliquen l’espai, la seua relació amb la tecnologia i la interpretació perceptiva d’esta nova materialitat.

-La teua concepció del món digital, més enllà de la pantalla i la manera que tens de relacionar-la amb la nostra manera de percebre l’entorn, és molt interessant. En el teu taller, per exemple, hi havia una imatge de l’horta que t’havia inspirat per a donar forma a una de les obres en què has treballat. 

-Sempre he pensat que un dels trets comuns entre diferents artistes és la interpretació constant del món que ens envolta. La meua mirada sempre relaciona les investigacions en què treballe amb els fenòmens i entorns en els quals em moc dia a dia. En el trajecte que faig de ma casa de València al meu estudi isc de la ciutat per a passar pels camins de l’Horta Nord, on en cada parcel·la trobe diferents colors, densitats, masses i textures, a causa de factors com el cultiu que hi ha en procés, l’època de l’any, el sistema de treball… Em resulta fascinant l’evolució contínua i ràpida. En el recorregut també observe com el temps degrada i modifica l’estat dels materials, com ara els plàstics que es gasten en hivernacles o en la protecció d’alguns cultius. L’ús i l’exposició a la intempèrie els transforma i degrada, mostra el pas del temps, i descriu un procés que em remet a la imatge digital i al seu esdevindre en esta nova materialitat definida per Internet, el mitjà virtual i els nostres esforços per sostindre la seua fragilitat. Són reflexions que han derivat en obres com Hold, que està inspirada en un plàstic industrial que vaig trobar en un dels meus trajectes per l’horta, el qual, tot i estar plegat i subjecte mitjançant una estructura específica, havia patit el desgast del pas del temps, formant un conjunt molt simbòlic. Em pareix interessant la relació que hi ha amb l’estat actual de la imatge digital, el contrast entre l’intent de mantindre la perdurabilitat d’un suport enfront de la ineludible degradació davant el feroç ús actual i el seu fluir en el temps.

-Hold dialoga amb una de les teues obres més recents, Mehr Licht!, que es pot relacionar amb les teories de Hito Steyerl sobre el que ella anomena imatges pobres, segons diu, “perquè no se’ls assigna cap valor en la societat de classes d’imatges i la seua falta de resolució en testifica la reapropiació i el desplaçament”. 

-S’ha de tindre en compte que la captació de la realitat a través de les màquines és un fenomen constant en la nostra vida quotidiana, i ens oferix noves maneres d’experimentar el món. La nostra mirada sobrepassa les seues limitacions i s’amplia a través de la retina de la màquina. Podríem dir que el resultat no és una simple representació de la realitat, sinó més prompte una nova realitat expandida. Els nostres mecanismes de percepció, la semiòtica de la imatge digital, cada vegada més condicionada per la nostra necessitat de connexió i de rapidesa d’intercanvi, i com la imatge va adaptant-se a les formes de representació que permeten les noves tecnologies, són temes recurrents en la meua obra. Així és com interprete el concepte d’imatge pobra, aprofundint en la seua absència de fonaments de futur, perquè cada vegada està més condicionada per processos comunicatius de difusió a temps real: penjar-la, descarregar-la, editar-la, comprimir-la...

-En Mehr Licht!, a més, abandones allò matèric, l’ús de la tècnica fotogràfica, la recerca del gest a la superfície, per a prendre un fragment directe d’una pantalla publicitària i col·locar-lo en un cub blanc, a una distància inusual, fora d’escala, i investigar-ne els efectes lumínics. El gest poètic passa així a ser un gest molt més polític, no? 

-M’agrada que en la meua obra predomine l’experiència sensorial, però realment m’interessa més suscitar la reflexió de l’espectador, de manera que sí, les meues obres estan subjectes a interpretacions polítiques o socials més enllà de l’experiència visual. En el fons, l’origen del meu treball sempre ix de reflexions vinculades a realitats i canvis socials, a la seua materialització en el nostre entorn més pròxim. Per això Mehr Licht! fa al·lusió a l’ecosistema de les grans ciutats i les zones cèntriques, on la presència de pantalles gegants i l’emissió de llums atrauen l’atenció del vianant i influïxen en la seua conducta. Situar una pantalla LED dins d’una de les naus de Bombas Gens Centre d’Art és un gest que evidencia com eixa llum digital emesa impregna els espais més enllà del seu contingut. El que m’interessa és precisament sublimar una experiència allunyada del soroll característic d’eixes plataformes publicitàries, una experiència on únicament la llum i el color siguen els llenguatges protagonistes. Diuen que “Mehr Licht!” van ser les darreres paraules que Goethe va pronunciar abans de morir, “Més llum!”, unes paraules que em pareixen especialment premonitòries, ja que anticipaven la realitat en la qual ens trobem.

-En eixa mateixa sala també es presenta Black Mirror. 

-Esta peça aprofundix en la dimensió més quotidiana de la presència tecnològica, a través de la reflexió de l’espectador davant d’un metacrilat negre, simulant una pantalla apagada, com la d’un mòbil, capaç de separar el món físic i el virtual. El seu diàleg amb Mehr Licht! multiplica la profunditat dels colors emesos i envolta els visitants que s’endinsen en esta segona sala d’Infralleu, fent-los partícips de l’exposició.

-Tornem a la matèria o la materialitat del teu treball. Fas referències al cos que s’advertixen en la manipulació dels materials. Per exemple, l’ús del cautxú fa al·lusió a una segona pell amb la qual crear tensió i noves percepcions, però també hi ha una al·lusió a la robòtica, l’automatització, els algoritmes… ¿Trobes que hi ha un corrent d’artistes contemporanis que esteu influïts pel món virtual i la pantalla, amb un imaginari comú entre la realitat i la ficció, i que teniu la necessitat de materialitzar un acostament a la realitat física a través de l’objecte? 

-Efectivament, considere que hi ha un corrent dins de la producció artística contemporània que aprofundix en la representació de la realitat a través de la tecnologia com a element constitutiu. Em pareix evident que qualsevol manifestació física està inherentment associada a la representació en el pla virtual, l’espectre, que viatja, es consumix i degrada mitjançant canals específics, com Internet, les xarxes o les pantalles. I és veritat que això és un recurs discursiu comú en l’obra d’artistes contemporanis amb aproximacions des de qualsevol disciplina. L’imaginari comú, el llindar difús entre allò material i allò immaterial, i també la seua relació amb la quotidianitat accelerada que vaticinava Paul Virilio, conformen un paradigma específic que no resulta fàcil d’eludir. En el meu cas, confronte la realitat física o material i la realitat simuladora o digital immaterial abastant des de reminiscències al cos, com la pell, fins a fenòmens naturals, com la iridescència, la transparència, la fragmentació de la llum o certes aproximacions a l’àmbit industrial i la seua idiosincràsia. De fet, l’automatització, els algoritmes i els processos digitals estan presents tant des de la gènesi dels materials amb què treballe, que majoritàriament provenen de manufactura industrial, com en els processos de manipulació que aplique, siguen impressions UV, tintes o vernissos.

-Com es relaciona tot això amb el cos? 

-Crec que hi ha una relació molt pròxima al cos en esta classe d’obres. Treballe i manipule els materials personalment fent ús del cos, per a portar-los al límit de les seues propietats. Els grans formats que utilitze m’obliguen a tindre una relació molt directa i física amb els materials, forçant plecs en els metalls o tibant el cautxú fins a aconseguir-ne volums nous. Busque arribar a obtindre una fusió que desperte inquietud en l’espectador, generant nous cossos o obres i fent-lo reflexionar a través de la percepció i les convencions prèvies que té sobre els materials. En tots els meus treballs es presenta eixa dualitat entre la cosa digital i l’orgànica, on la dimensió física apareix a través de la manipulació directa. Per exemple, els plecs que faig sobre el metall mitjançant el pes del cos no serien iguals a les curvatures que generaria una màquina. Això provoca que el material tinga certa vida o calidesa, i que actue, a més, com a testimoni d’una acció.

-Finalment, quant al títol de l’exposició, es van considerar diverses possibilitats, com Liminar, Interval, Llindar... Però al remat s’anomena Infralleu, que traduïx el concepte inframince de Marcel Duchamp. Per a ell, allò infralleu es definia com una imatge en trànsit de desaparició, una al·legoria sobre l’oblit: esdeveniments fràgils com l’olor del fum del tabac, el baf de l’alé sobre una superfície polida… En definitiva, moments extrets de la contemplació de la volatilitat de la vida quotidiana i que Duchamp considerava com la verdadera matèria de l’art. Es tractaria de recuperar la contemplació de fenòmens subtils que escapen a l’ull fix per la fugacitat, la qual cosa entenc que està relacionat amb la teua narrativa artística. 

-Sí, un dels conceptes amb el qual treballe últimament i que em pareix més suggeridor és el de Liminar, que va ser el títol d’una instal·lació que vaig presentar l’any passat en la galeria The Flat - Massimo Carasi de Milà. En psicologia, l’adjectiu liminar s’utilitza per a caracteritzar el que hi ha dins dels límits d’allò que poden percebre els nostres sentits. Crec que en molts dels meus treballs faig aproximacions a eixos límits: intente ampliar-los fins a situar-me’n en el llindar i revelar noves maneres de percepció. Si considerem que treballe amb xicotets canvis a escales imperceptibles que influïxen en la nostra percepció de l’entorn, es pot dir que eixa dimensió que Duchamp definia com a infralleu està efectivament present en els meus darrers treballs.