I si Déu fora dona?

L’escena es va produir l’altre dia al despatx on faig l’atenció a l’alumnat de la Facultat d’Educació. Una alumna —una bona alumna de la Vila Joiosa, P. G.— m’havia proposat fer el seu TFG a propòsit dels personatges femenins en el llegendari valencià. Mentre conversàvem sobre els possibles enfocaments del treball, li vaig suggerir que, per no dispersar-se, potser estaria bé que centrara l’estudi en un corpus concret de llegendes —les Llegendes alacantines de Sara Llorens, o les Llegendes valencianes, de Francesc Martínez i Martínez, vam sospesar, en primera instància—; i que una bona manera de començar el treball podria ser fent-ne una lectura exhaustiva de les narracions populars d’aquests corpus amb una perspectiva de gènere. Així, cada vegada que observara desigualtats fefaents entre el tractament —i les funcions narratives— dels personatges masculins i els femenins en les referides llegendes, en podria prendre nota per a després poder processar la informació i provar d’inferir conclusions, etc.

—En les narracions d’animals també ho he de fer? —va ser una de les seues consultes.

—Dona! Només en el cas que entengues que hi ha una personificació dels animals, i que els protagonistes, en aquesta personificació, remeten a una discriminació per raó de gènere.

—D’acord —va acceptar l’alumna—. I en les llegendes en què els protagonistes són només personatges masculins, què faig? Tampoc no cal que les tinga presents, veritat?

—Depén... —n’anava improvisant la resposta—. En alguns casos, l’absència de personatges femenins podria delatar un esbiaixament quant als papers atribuïts a personatges femenins o a personatges masculins. Vull dir: que en matèria de gènere els silencis també parlen. I poden resultar clamorosos! Segons el cas, la no presència de personatges femenins podria resultar molt significativa de... Pensa, per exemple, en la llegenda del Caro, en què els dos protagonistes són homes i no hi ha cap personatge femení.

—Comprenc... — va admetre l’alumna.

—Si pares a judicar els tòpics que hi ha darrere de la masculinitat dels dos personatges veuràs que, en el cas del Caro, que al principi del relat era pastor, potser s’hi perpetua el tòpic que l’ofici de ramader és privatiu dels homes. Estranyament trobarem llegendes protagonitzades per dones pastores...

—Clar!

—I pel que fa a l’altre personatge... —prosseguisc.

—Sí? —inquireix l’alumna, en observar que he aturat el discurs.

—Uf! Maria Santíssima! En l’altre personatge n’hi ha per a sucar un pa! —resolc, per fi, sense poder evitar un somriure—. Sobretot si tens en compte que el relat popular suggereix que l’home vell amb barba blanca que converteix el pastor en Caro (com a castic per haver-li donat gat en comptes de cabrit) potser és, en realitat, el Nostre Senyor que va pel món.

Arribat en aquest punt, vaig decidir canviar dissimuladament —per no posar-me en camisa d’onze vares— el centre d’atenció de la conversa. Les explicacions per a la realització del treball de final de grau de M. G. es van reorientar cap a uns altres camins. Però, volent-ho o sense voler-ho, en l’aire va quedar suspesa, naturalment, la pregunta evident: «I per què Déu ha de ser home?» Efectivament: per què tradicionalment ens hem entossudit a representar la divinitat —la idea de Déu— dins de l’esfera de la masculinitat —i no de la feminitat? Per què resulta un lloc comú «discutir sobre el sexe dels àngels» i, per contra, ningú no gosa discutir sobre el sexe de les representacions culturals de Déu que hem anat forjant, dins i fora de les religions, en la cultura popular del conjunt de la condició humana? Hi insistisc: per què a l’hora de personalitzar la noció absoluta de Déu i de reïficar-la amb personatges concrets —en textos teològics, en relats populars, en novel·les, en pintures, o en pel·lícules—, aquests sempre són homes, o xiquets, o vells (però mai no dones, o xiquetes, o velles)?

La resposta em sembla que no pot ser més senzilla i evident: per raó del patriarcat de les societats a si de les quals s’han anat desenvolupat totes les grans religions monoteistes de la humanitat i els seus respectius embolcalls culturals i folklòrics. En un món d’homes —un món dominat pels homes; un món amb totes les principals formes del poder exercit i ostentat per homes— era temptador, lògic i esperable que la simbolització i la figuració de la noció de l’omnipotència i la positivitat absoluta fora, igualment, en forma d’home (i no de dona).

—Mira, P., quina cosa més curiosa... —reprenc l’assumpte, en la tutoria, després d’algunes cavil·lacions reservades per al meu fur intern—. La divinitat, o la representació absoluta del bé, rarament apareix representada per un personatge femení. Però la personificació última del mal, que hauria de ser tan masculí com la representació humana de Déu, sí que admet la possibilitat d’una variant femenina. Llig ací, en les Llegendes alacantines de Sara Llorens, l’apartat 41, titulat «La Dimònia». Diu —li ho mostre, en el llibre que tinc obert damunt la taula—: «El Dimoni, com tothom sap, és un personatge molt dolent. Però el que no sap tothom és que n’hi ha un de pitjor que ell, que és la Dimònia. Diu que de tant dolenta que és fa portar aquelles banyes tan grosses al seu marit.»

Mentre sospese per a mi mateix que aquestes formes populars de la misogínia són potser tan normals i recurrents en la nostra societat —la d’ara i de la sempre!— com la mateixa convenció de representar amb paràmetres marcadament masculins la idea de Déu (no importa si ens referim a Al·là o a Jahvé; a Déu Pare, a Déu Fill o a Déu Esperit Sant), em ve al cap una imatge que se’m va quedar arrapada al cervell l’última vegada que vaig estar a Roma i vaig visitar el Vaticà. Era a boqueta de nit, ja entre foscors. Travessàvem A. i jo la plaça de Sant Pere, ja en direcció a l’hotel. I just en aquell moment en què nosaltres abandonàvem les dependències vaticanes, també ho feia, a un costat nostre, un sacerdot jove, llustrosament ben vestit, amb aire elegant i una certa altivitat en la manera de caminar. Arrossegava amb diligència un car maletí de la marca Samsonite. A una hora de camí es notava que havia anat a la Santa Seu per fer gestions importants: només el detall de l’alçacolls delatava que era en realitat un ministre de l’Església i no un executiu membre del consell d’administració d’una gran multinacional. Mentrestant, a l’altre costat nostre, abandonava la plaça de Sant Pere, igualment, una monja d’edat semblant, amb aire humil i discret, que vestia uns hàbits apagats —de color d’ala de mosca, en diríem— amb la toca i el vel clàssics. La reflexió, en aquell moment, va ser inevitable: com de diferents serien, amb certesa, les respectives carreres religioses, per raó del gènere, al si de la institució eclesiàstica? Ell podria ser rector, abat, bisbe, cardenal... Qui sap si papa de Roma! Ella, en canvi?

Haver construit culturalment una imatge de Déu en clau masculina no deixa de ser una perversitat. Un pecat més, si se’m permet —clarament vinculat al de «la instrumentalització del nom de Déu en va»—, que no deixa de tenir conseqüències abominables, com ara la anacrònica i sagnant discriminació per raó de gènere que continua produint-se en el sacerdoci: en els càrrecs, les funcions, els tractaments, les possibiltiats i les jerarquies al si de l’Església.

«I si Déu fora dona?», és la pregunta que se m’encén inopinadament en una part secreta i remota del pensament, mentre de viva veu vaig recitant a l’alumna, com un autòmat, algunes referències bibliogràfiques essencials sobre etnopoètica valenciana i estudis de gènere.

La simple conjectura, no sé per què, em sembla un estímul incitant per al pensament. «Això té un article!», em dic. Perquè cal entendre que la hipòtesi «Si Déu fora dona...» equival a dir, en realitat: «Si culturalment haguérem construït una representació de la Divinitat en clau femenina i no masculina, com seria la percepció alternativa del món, i la condició humana, i les formes de societat, i l’actitud davant la vida»? Com seria l’islam? I el judaisme? I el cristianisme?

No ho sé. No ho puc saber. Però sí sé que, davant les imatges de crueltat infinita que aquests dies ens han abocat immisericordement per televisió des d’Israel no em puc estar de preguntar —de preguntar-me—: «Si Déu fora dona, també continuaríem matant-nos, i assassinant-nos, i massacrant-nos, i fent guerres de religió, i comportant-nos com animals salvatges exactament igual com sempre, en el nom de Déu?» Quin Dimoni o Dimònia instiga tanta atrocitat? Més encara: a la vista de totes les guerres televisades que ara mateix tenim sagnantment i luctuosament vives al planeta, no fora legítim preguntar-nos com és que la guerra, en ple segle XXI, continua sent, quasi en exclusiva, un fenomen com el del brandi Soberano aquell: «cosa de hombres»? Quina classe de vinculació misteriosa —i inescrutable, i indestriable— existeix entre el masclisme, el patriarcat, el fanatisme, el totalitarisme, l’autoritarisme, l’atavisme, el desigualitarisme i la testosterona?