Humor valencià (II)

Hi ha articles que procuren sorpreses gratificants. I el de la setmana passada en va ser un. Anunciava, al final del paper, la voluntat de temptejar respostes per a una sèrie de preguntes a propòsit de l’humor valencià: «Com és aquest humor valencià? Quins temes sol tractar? Quines propensions mostra? Què el caracteritza i què no el caracteritza? Quines peculiaritats ofereix? De quin peu coixeja? Quins tòpics i quins prototips podrien servir per a tipificar-lo? Quins aspectes de la vida posa en relleu i de quins assumptes prescindeix? Quines frustracions, quines dèries i quins tabús tendeix a sublimar? Com d’universal i com de particular és el nostre sentit de l’humor? Què fa que adesiara donem per bo el tòpic que existeix un humor andalús i que mai no ens hagem plantejat si hi ha també, efectivament, un humor valencià? Per què Google localitza «aproximadament 125.000» ocurrències per a la seqüència «humor andaluz» i a penes 1.370 per a «humor valenciano»? Com és que, en vernacle, hi ha, per contra, només 231 resultats per a «humor andalús» i 2.490 resultats per a «humor valencià»? Són, en veritat, unes cultures més gracioses que altres? De què depén aquesta percepció?» I suggeria, finalment, la possibilitat d’enriquir la possible resposta: «I vosaltres? Com diríeu que és l’humor valencià? S’accepten aportacions i suggeriments. Si no a la plaça, a la cafeteria o al carrer, per Facebook, Twitter, WhatsApp o Internet.»

I... Ai, María Santíssima! En el pecat vaig portar la penitència. Perquè la qüestió es veu que va despertar un interés positiu en amics, coneguts i saludats. I em va arribar (més per Facebook, Twitter, WhatsApp i Internet que no a la plaça, a la cafeteria o al carrer) una veritable allau de comentaris, anècdotes, dubtes, reflexions, crítiques i consideracions. No puc sinó agrair-les, totes, efusivament. I compartir, de seguida, la sensació d’haver tocat un d’aquells ressorts misteriosos que —no sempre és fàcil saber-ne el perquè— desperten la curiositat, la sensibilitat, la vacil·lació, les ganes de debatre.

La sensació de sorpresa s’encetava enjorn. Perquè em va semblar literalment per a emmarcar el comentari que a primera hora del matí, el mateix dissabte, publicava a força de tuits l’estimat i admirat Vicent Ivars, periodista i humorista gràfic. Hi venia a dir: «Sí, existeix un humor popular valencià. I l’humor popular sempre tira de tòpics. I eixe humor valencià el trobem a les xarxes en forma de mems o comentaris que hereten els nostres temes ancestrals. És a dir, en els mems que més roden i volten per xarxes i WhastsApps trobem acudits sobre la paella, els comentaris de uelos i ueles, la cassalla, el ruralisme (però, significativament, gens el mon mariner), la festa, el sexe... I amb abundant guarnició d’escatologies i coprolàlies. Pam dalt pam baix, els ítems que van treballar Bernat i Baldoví, La Traca i El Tio Cuc. També Joan Monleón, més showman que humorista ad hoc. I Don Pio, aquell acuditaire que sobretot regnava pel Cap i Casal i els voltants (al sud, si més no, passava més desapercebut). L’humor no pot prescindir fàcilment dels tòpics. I els humoristes professionals tampoc. Tenim un gran exponent com Xavi Castillo, que hereta i millora l’humor de Bernat i Baldoví i La Traca. I Eugeni Alemany, que recull i catalitza rebé els factors locals de la cultura popular. I açò últim és una temàtica que conreà amb gràcia fa un temps el tuiter valencià —ja ho va assenyalar el mateix suecà—: els comptes paròdics locals —AxuntamentDe...—. És a dir, un fenomen que s’apropa al costumisme d’Els pobles valencians parlen els un dels altres de Sanchis Guarner. L’humor d’Ortifus i, més al sud, d’Enrique, professionals gràfics, exploten els temes eterns quan cal, però com a recurs per a satiritzar qüestions (quasi sempre d’actualitat). Com fan els esquetxos d’Açò és un Destarifo, el teatre d’Albena o les actuacions de Comediants. I açò em porta a una qüestió lingüística: l’humor mediàtic, d’autor o anònim, està creant tothora locucions o falques que s’incorporen a la parla popular... en castellà. Llevat de l’«Això ho pague jo!» de Castillo, no en recorde cap més. És també un símptoma de la nostra llengua? Au, Joan. Ací tens la meua resposta. La culpa és teua, per haver preguntat. ;-)»

En la postmodernitat els camins de l’assaig són inescrutables. I en aquest cas, una cadena de tuits ha servit de camí improvisat per a una aportació, la de Vicent Ivars, tan lúcida i ben documentada que podria servir d’embrió per a un tractat sobre la tradició humorística valenciana i l’oportunitat d’un concepte com el d’humor valencià. I és que —em sembla— en una determinada comunitat humana, el sentit de l’humor, com la cultura (com la història artística, musical o literària), segurament no s’improvisa, sinó que respon també a una tradició. En el cas valencià sembla raonable pensar que la tradició dels sainets valencians, hereva dels col·loquiers dels segle XVIII, amb tot l’univers acolorit, burlesc i jocós de les obres d’Eduard Escalante, Josep Bernat i Baldoví, Francesc Palanca i Roca, Josep Ernest Peris i Celda i tutti quanti, deu haver tingut un pes o un altre en les tendències de l’humor que poc a poc han anat fent fortuna en l’imaginari popular valencià. I això mateix es podria dir quant a la tradició de la premsa satírica: La Traca i El Tio Cuc que l’amic Vicent cita no són sinó un parell de referències representatives i simbòliques, a València i a Alacant, d’un filó periodístic importantíssim (el de la premsa satírica valenciana dels segles  XIX i XX), que al cap i casal va donar capçaleres tan populars com El Mole, La Donsayna, El Tabalet, El Saltamartí, El Tio Nelo, L’Ametralladora Carlista, El Pare Mulet, El Palleter, La Fam, La Moma, El Borinot, La Degolla, El Espolsaor, La Tronà, El Bou Solt, etc., i a Alacant, periòdics com El Marescal, El Cullerot, El Campaner, El Dimoni Coixo, El Garbellet, Garrotà de Sego, La Granera, El Gos de Presa, La Granota, El Pardal, Milord Quico, El Cacahuero o El Pelut.

En quina mesura pot haver condicionat aquesta profusa i marcada tradició sainetera i satírica una determinada inclinació per a una forma o una altra de l’humor? És —em sembla— una pregunta legítimament formulable, per a la qual una dia hauríem de començar a temptejar conjectures, mètodes analítics, estudis, respostes i conclusions.

Un altre comentari matiner que també em va suggerir un niu de coses per a reflexionar a propòsit d’aquesta qüestió de l’humor valencià va ser el de la mestra Mariló Blasco en Facebook: «Doncs com diu mon pare mentre es pixa de riure amb Xavi Castillo o Eugeni Alemany, l’humor valencià és un humor destrellatat. Analitzeu ara aquesta definició com afecta a la nostra cultura... ;·)»

En primer lloc, és un fet objectivament constatable —i no poc interessant— que els noms de Xavi Castillo i d’Eugeni Alemany s’hagen repetit en moltes de les observacions que se m’han fet arribar: són, l’un i l’altre —cadascú a la seua manera—  hereus de la tradició humorística valenciana suggerida per Vicent Ivars? Encarnen, d’alguna manera, els «prototips per a tipificar l’humor valencià» que vam arribar a propugnar en les preguntes de la setmana passada?

Però l’element més interessant de tots, en el comentari de Mariló —diria jo—, va ser el de la caracteritzar l’humor valencià com a «destrellatat». Bingo! Perquè si una cosa és òbvia és que el requisit imprescindible perquè algú —o alguna cosa— siga qualificada com a destrellatada és que, en el marc cultural on s’hi qualifica aquesta persona o cosa,  ha de preexistir la noció de trellat. Hi ha ací un matís lingüístic que no em sembla gens ni mica menor. I és que —literalment— «si no fora pel valencià el món no tindria trellat»! Només en valencià existeix la noció de trellat, de difícil traducció a altres llengües. Parlar, per tant, d’un humor destrellatat, pressuposa, evidentíssimament, un marc cultural i conceptual regit per una llengua de trellat com valencià.

La cosa —bromes a banda— té la seua molla. Perquè l’humor, com a mecanisme de defensa contra la fragilitat, la futilitat i l’absurditat de l’existència humana, troba sempre un filó de possibilitats creatives i terapèutiques en el desafiament de la sobrietat fingida, la sensatesa impostada, la grandiloqüència petulant o les ínfules de la racionalitat. Si, al cap i al fi, la vida és finita, fugaç i volàtil, podríem sostenir que, en realitat, no té trellat: per això, precisament, la manera de combatre’n la frustració reposa sovint sobre la insurgència, la provocació i el qüestionament consubstancials a «un humor destrellatat» que opera com una mena d’esmena a la totalitat a les convencions de l’ordre establert. Ço és: la vida de trellat que totes i tots fem veure que tenim i fem.

Sí: l’humor és transgressor i subversiu o no és humor. Transgressor i subversiu respecte de la pròpia condició humana, vull dir. Perquè riure significa sempre, d’alguna manera, riure’ns de nosaltres mateixos: de les pròpies febleses, misèries i contradiccions. Del suposat trellat amb què regim les pròpies vides. Per això mateix ens genera un efecte divertit, simpàtic i humorístic la resposta reivindicativa amb què Ximo Guardiola —el genial Owix de callosa d’en Sarrià—, a manera d’eslògan festiu, contestava el comentari de Mariló Blasco en Facebook: «Som destrellatats!», seguit d’un reguitzell d’emoticones rient, i de corets amorosos i còmplices diversos... Ah! I perfectament n’intuïa el vessant privativament valencià de la qüestió la mestra Amparo Gadea, que hi apuntava tot seguit: «De fet eixa paraula no té ni traducció!!»

Tanmateix, la vinculació de l’humor al fet lingüístic comença a tocar el cor de la diana amb el comentari de la poetessa Gràcia Jiménez: «En totes les cultures em sembla que bona part de la gràcia rau en els malentesos o en el dobles significats, i en la disposició del receptor a fer-se còmplice, clar. Per això, compartir una mateixa cultura en un mateix temps, és la clau.» És aquest un terreny que em sedueix sobre manera: perquè, als meus ulls, l’humor d’arrel lingüística no fa sinó demostrar la importància determinant del llenguatge, tant per a la comunicació amb els altres éssers humans com —sobretot— per a la comprensió del món. Així, doncs, si els límits i els horitzons de la condició humana depenen del llenguatge, cada vegada que aquest trontolla o fracassa, sorgeix la necessitat —o l’oportunitat— de l’humor. I val a dir que hi ha malentesos que només es poden produir al si d’un determinat codi lingüístic. Per a il·lustrar-ho pot servir una coneguda facècia que els professors Maribel Guardiola i Vicent Beltran van recollir i van publicar en el llibre Bolulla la caramulla (2005, 217). Cite:

Un uelo que estava menjant, estava esmorzant i tenia un cervell de borrego i anava menjant-se el cervell. I tenia un netet allí i li feia:

—Uelo, jo voldria cervellet.

I el uelo feia:

—Jo voldria ser jovenet.

I hala! Hala!

L’agafen? Sí? Doncs proven ara de traduir-lo, aquest acudit, a l’anglés o al castellà... És obvi que no funciona. I val a dir, encara, que aquest humor construït a partir de malentesos lingüístics pot remetre sovint a contextos culturals on es produeix el contacte entre dos o més llengües. Servisca per a il·lustrar-ho aquest altre acudit conegut i fàcil, que apareix recollit en el llibre d’Àngela-Rosa Menages i Joan-Lluís Monjo Els valencians d’Algèria (1830-1962) (2007, 186):

Quant anàvem a Alger, agarràvem el barco. I en el barco portaven sacs de farina.

I se’n veuen uno pixant; allí un home pixant. I diu:

—Mira el tio cerdo! Està pixant en la farina! Ai!

I se’n va i li diu:

—Escolte, vosté sap que està pixant en la farina?

Diu:

—Je comprends pas.

—Vosté està pixant!

—Je comprends pas.

—No veus que no compra pa? Pues per això pixa en la farina!

Són, els de Vicent, Mariló, Ximo, Amparo i Gràcia, només alguns dels primers comentaris que em van arribar, el dissabte passat, abans de les nou del matí. Però en són desenes els que van vindre després: alguns per a sucar-hi un pa. Provarem d’anar-lo sucant en papers posteriors.

Altrament dit: «Continuarà...»