Humor valencià

Abans era la conversa a la plaça, a la cafeteria o al carrer. Ara és Facebook, Twitter, WhatsApp o Internet. Abans es deia que et xiulaven les orelles si algú parlava de tu. Ara et xiulen, et piulen o t’etiqueten directament el nom digital en la xarxa infinita de les relacions socials electròniques. Aquest en va ser el cas, el cap de setmana passat, quan la jove borrianenca Raquel Doñate, professora en l’Escola Oficial d’Idiomes de Castelló, em va al·ludir en una conversa pública mantinguda amb la també professora —i amiga comuna— de Burjassot Maria Viu.

Havia tuitejat Raquel, des del seu compte @raqueldoca: «Docents de llengua que esteu per Twitter, ja us heu assabentat del potencial didàctic que tenen els esquetxos d’#AçòÉsUnDestarifo? El curs que ve impartiré els nivells B sols per integrar-los a l’aula. Molt fan!» La publicació, naturalment, apareixia salpebrada amb les emoticones pertinents: una careta groga, redoneta, amb la mà al mentó en actitud pensativa, després del signe d’interrogació; i una altra careta groga circular, amb aire rialler i ulls ataronjats en forma d’estrelles de cinc puntes, al final, immediatament després de la paraula «fan!». L’intercanvi d’impressions amb Maria Viu, arran d’aquest tuit, se centrava en la gràcia (o el dèficit de gràcia) que els referits esquetxos tenien (o no tenien) per a l’alumnat de secundària i de batxillerat (per un costat), i per al públic adult (per l’altre). La bona qüestió és que, al final de la conversa, amb la vocació docent que la caracteritza, la professora Raquel Doñate sospesava: «Cal treballar amb ells com saber valorar l’humor bo. És un humor intel·ligent i molt valencià, si és que hi ha un humor valencià.» I és precisament en aquest punt de la conversa quan es va produir l’apel·lació: «No sé què pensa @joanborj d’açò darrer.»

Sempre he cregut que, més que no en les respostes, és en la gràcia i l’encert de les preguntes on rau el mèrit i el secret de la curiositat humana —i els seus camins interminables. I el fet és que la pregunta formulada en el tuit de Raquel Doñate em va semblar altíssimament suggeridora: «Existeix un humor valencià?» No vaig dubtar a contestar-hi, de seguida, agraït per l’envit: «I tant que sí! Si hi ha valencianes i valencians, hi ha —sens dubte— un “humor valencià”. Tanmateix, la pregunta, boníssima, mereix una resposta en forma d’article —més que no en forma de tuit.» I concloïa la piulada bromejant: «És una amenaça...» Ah! I tot rematat amb la sabuda emoticona de la careta groga redona clucant picardiosament l’ullet.

«Si t’hi animes et llegirem encantades!», va respondre Raquel. I Maria s’hi va ratificar de seguida. «Sí!» Doncs bé... És arribada l’hora de complir «l’amenaça» anunciada i de justificar la resposta improvisada sense les limitacions textuals que imposa el pardalet blau dels 280 caràcters. M’hi ratifique: «I tant que hi ha un humor valencià!» Existeix un humor valencià en la mateixa mesura que existeix una cultura, una idiosincràsia, una identitat o, simplement, una certa manera valenciana de «viure i veure, comprendre i corprendre, aprendre i aprehendre» el món. És en aquest sentit que em volia pronunciar quan apuntava que «si hi ha valencianes i valencians, hi ha —sens dubte— un “humor valencià”». Perquè l’humor, facultat privativa de la condició humana, se supedita sempre a un marc de referències culturals que fan possible la comicitat de les idees, les situacions, els esdeveniments, els actes i els fets. És només en la mesura que l’espècie humana comparteix globalment uns determinats trets culturals, ençà i enllà dels condicionants instintius i genètics, que resulta possible parlar de formes universals de l’humor.

La sexualitat, per exemple, és una font d’humor general, internacional, cosmopolita, ecumènica, car totes les cultures del món han de racionalitzar i culturitzar, d’una manera o una altra, el fet que les dones i les homes som totes i tots, per dir-ho així, animals sexuats i sexuals. I tres quartes parts d’això mateix s’esdevé amb la fisiologia o l’escatologia com a font d’irrisorietats: per més racionals que vulguem autoconcebre’ns, totes i tots tenim —gaudim i patim— un cos amb necessitats, fragilitats, xacres i urgències. Per això la sexualitat i l’escatologia són filons humorístics comuns a tots els pobles del planeta. Ara bé: en la mesura que culturalment unes comunitats humanes processen, interioritzen i assumeixen d’una manera diferent la pròpia condició de la sexualitat, o el fet de ser éssers sotmesos al despotisme de la corporeïtat, les formes de l’humor ofereixen també matisos i vessants diferents. Més encara: en la mesura que la cultura sexual o la cultura del cos evoluciona, al llarg del temps, en una mateixa regió cultural, també les respectives formes de l’humor canvien, s’adapten, varien, es metamorfosen.

No cal anar massa lluny per a testimoniar exemples evidents d’aquesta facultat de transformació en les instàncies de l’humor: sense eixir del rodal valencià em sembla indiscutible que els avanços culturals aconseguits en matèria —posem per cas— de diversitat sexual o d’acceptació del cos ha condicionat sobre manera, també, i en paral·lel, la nostra cultura de l’humor. Pensem, verbigràcia, en els acudits homofòbics, en les burles envers les malformacions corporals, en els comentaris ridiculitzants a costa de la diversitat funcional o en l’escarni de qui simplement presenta uns trets fisonòmics diferents als de la majoria. En una societat com la nostra només els australopitecs més recalcitrants i residuals podrien continuar recreant, per aquests viaranys, formes de l’humor que ara com ara ja ens resulten estridents, insensibles, vexatòries, intolerables: fórmules humorístiques que fa a penes dos o tres dècades eren considerades normals, i celebrades públicament —coralment, indolentment i impúdicament— amb sorolloses carcallades. Quants acudits d’Arévalo, que podien semblar divertits i naturals en la dècada dels vuitanta del segle passat, no ens fan traure ara els colors de la cara —sense gens ni mica de gràcia—, per una càrrega xenòfoba, homòfoba, misògina, supremacista o discriminatòria que abans potser no hi sabíem identificar i que ara ens sembla del tot ofensiva, impertinent, sobrera i inadmissible?

Aquesta és la qüestió: la cultura —el tipus d’entorn cultural— determina les formes de l’humor. Un acudit sobre la confusió en la talla d’unes sabates només podrà resultar graciós en aquelles cultures en què es fan servir sabates i talles de sabates: no en contextos tribals on les persones viuen descalces o amb calcer artesanal, individualment manufacturat. Però s’hi val a filar una mica més prim, encara. No sé si saben aquell vell acudit (ho reconec: de gràcia relativa i tímida) en què una dona entra a una sabateria i demana: «Tenen vostés sabates del 38?»  I el dependent li contesta: «No, mire: de la Guerra ja no ens queda res.» Com en tants altres acudits, la comicitat ací prové de la confusió lingüística que es produeix entre el 38 (talla de sabates) i el 38 (de l’any 1938, en plena Guerra Civil Espanyola). És aquesta una facècia que no sé per què recorde ara dels meus anys d’infant, i que lògicament va perdent vigència a mesura que ens allunyem en la línia del temps respecte d’aquell tristíssim referent vital que, per a un parell de generacions, va ser la Guerra Civil i la difícil postguerra. Una cosa és òbvia, tanmateix. I és que l’humor d’aquest acudit seria senzillament impossible en països aliens a la Guerra Civil Espanyola, on l’any 1938 no resulta identificable amb cap conflicte bèl·lic. A Bulgària, posem per cas, la traducció literal d’aquesta suposada conversa entre la clienta i el dependent d’una sabateria desembocaria en l’absurd i deixaria de tenir el menor efecte còmic.

També en el terreny de la religió, com a part essencial de la cultura, resulta clara la supeditació de l’humor als paràmetres definitoris de les creences i les pràctiques corresponents.  Demane ara disculpes per la brusquedat en la manera d’expressar-me i per les connotacions inevitablement colpidores de l’exemplificació elegida. Però vegem: trobe que forma part de les constatacions incontrovertibles dir que els fanàtics criminals que van crivellar a tirs els dotze treballadors de la revista satírica Charlie Hebbo que el 7 de gener de 2015 van perdre la vida a la redacció del carrer Nicolas-Appert de París no devien compartir el mateix sentit de l’humor que les seues víctimes impietosament assassinades.

No cal insistir més, crec: a cada marc cultural de referències correspon una forma de l’humor. I, conseqüentment, si hi ha un marc cultural de referències valencià, existeix amb certesa un humor valencià. Però... Com és aquest humor valencià? Quins temes sol tractar? Quines propensions mostra? Què el caracteritza i què no el caracteritza? Quines peculiaritats ofereix? De quin peu coixeja? Quins tòpics i quins prototips podrien servir per a tipificar-lo? Quins aspectes de la vida posa en relleu i de quins assumptes prescindeix? Quines frustracions, quines dèries i quins tabús tendeix a sublimar? Com d’universal i com de particular és el nostre sentit de l’humor? Què fa que adesiara donem per bo el tòpic que existeix un humor andalús i que mai no ens hagem plantejat si hi ha també, efectivament, un humor valencià? Per què Google localitza «aproximadament 125.000» ocurrències per a la seqüència «humor andaluz» i a penes 1.370 per a «humor valenciano»? Com és que, en vernacle, hi ha, per contra, només 231 resultats per a «humor andalús» i 2.490 resultats per a «humor valencià»? Són, en veritat, unes cultures més gracioses que altres? De què depén aquesta percepció?

No m’estic de reiterar-ho: més que no en les respostes, és en la gràcia i l’encert de les preguntes on rau el mèrit i el secret de la curiositat humana. Però sospite que aquest enfilall de qüestions ben mereixen un pessic de pensament. Ni que siga perquè, com diria aquell: «l’humor és una cosa molt seriosa», també en la construcció d’identitats col·lectives i imaginaris compartits. Promet, per això, que la setmana que ve faré per temptejar respostes a totes aquestes preguntes. Ni que siga com a pretext per a fer broma: com un mer divertiment. Per humor.

Per cert... I vosaltres? Com diríeu que és l’humor valencià? S’accepten aportacions i suggeriments. Si no a la plaça, a la cafeteria o al carrer, per Facebook, Twitter, WhatsApp o Internet.

Raquel Doñate, Maria Viu i un servidor us ho agrairem.