Humor valencià (III)

A pesar de la maleïda pandèmia, no deixa de ser cert que en aquests dies —per dir-ho a la manera de Josep Pla— «dins de l’aire flota aquesta cosa indescriptible, humanament tendra, íntima, de les festes de Nadal». Com cada hivern. Com cada any. Com sempre. Real, corpori, palpable, tangible, físic, perceptible: torna el prodigi inefable de Nadal. Ençà i enllà de les màscares provem de contagiar-nos felicitat, il·lusió, màgia i fantasia. Encenem focs. Percacem estrelles. Formulem desitjos. Evoquem quimeres. «Déu és un infant acabat de nàixer!» La vida es renovella, talment una mar que sempiternament recomença. Hi flameja l’alegria... Com una llum puixant a trenc d’alba —neta, tèbia, clara, amable i serena—, pertot arreu s’escampa, irrefrenable, una pandèmia de tendresa.

És potser d’això —d’aquest «prodigi inefable de Nadal»—, que hauria de tractar aquest últim article de l’any, en una data tan assenyalada com la d’avui: sant Esteve, segon dia de Nadal. Però no m’agrada deixar les coses a mitges ni tampoc incomplir la paraula donada. Dissabte passat vaig anunciar que continuaria sospesant idees a propòsit de l’humor valencià. I no vull deixar de compartir ací, per això, algunes opinions que lectors, amics i coneguts m’han fet arribar a propòsit del tema.

Dic: no podia —no puc— obviar les reflexions lucidíssimes (com sempre) de l’estimat i admirat amic Josep Manuel Escolano. Ell contestava, impecablement —encertant al cor de la diana—, una de les qüestions suggerides fa un parell de setmanes. «Són, en veritat, unes cultures més gracioses que altres? De què depén aquesta percepció?», plantejàvem. I ell venia a sostenir, amb una perspectiva no exempta de sensibilitat lingüística:

Honestament, no podem parlar d’unes cultures més gracioses que altres, perquè totes deuen fer aportacions humorístiques ajustades al marc conceptual de la creació del món compartit. Per això mateix, en aprendre una altra llengua, les creacions comunicatives empeltades d’humor, és a dir, aquelles que tenen una càrrega semàntica desvirtuada intencionadament, costen més d’entendre. Sovint es diu que per a conéixer bé una llengua, per a ser plenament competents, cal viure en la llengua, pensar en la llengua, veure el món amb els ulls dels parlants nadius, no n’hi ha prou a utilitzar-la com a eina comunicativa de forma mecànica. Una altra cosa ben diferent és que assignem termes com jovialitat, gràcia o alegria de forma prejudiciosa a uns pobles més que a uns altres. Els prejudicis es curen amb el coneixement, amb la informació contrastada.

Touche! Em sembla, aquesta, una resposta exacta, sense fissures. No: no hi ha cultures més jovials, gracioses o alegres que altres, sinó formes de l’humor consonants amb els tarannàs de les comunitats humanes que comparteixen hàbits, costums, tradicions, referents —que comparteixen història, memòria, llengua i actitud vital. És precisament en aquest sentit que crec que es podria interpretar el comentari aportat, arran del primer article de la sèrie, per l’escriptor alcoià Francesc Pou: «L’humor nacional valencià sempre ha estat arrelat al caràcter de la nostra gent».

La comicitat de Xavi Castillo, posem per cas, segurament s’adiu amb els gustos extremats de les valencianes i els valencians, avesats —segons el tòpic— a la cridòria, l’estridència i la hipertròfia. Tanmateix, segons quins gags dels seus celebrats espectacles potser farien caure les celles d’estupefacció a un hipotètic espectador finlandés, való, islandés o gallec. I sense anar tan lluny: no tinc gens clar que, dins del nostre mateix sistema lingüístic, les seues propostes còmiques troben una mateixa resposta jocosa entre el públic català com entre el públic valencià. Més encara: sospite, fins i tot, que la resposta no deu ser la mateixa entre un públic de Girona, de l’Empordà o de la plana de Vic que no de les Terres de l’Ebre. Tot això, òbviament, sense oblidar que el cèlebre «Això ho pague jo!» del capità moro d’Alcoi —un dels personatges que més fortuna han fet en el repertori de Castillo—, en principi, només pot trobar una plena ressonància humorística entre aquells qui participen del marc referencial de les festes de Moros i Cristians (i de la singularitat que Alcoi representa en aquest peculiar univers festiu), etc.

Al capdavall —vull insistir en això—, només en la mesura que hi ha uns tòpics i uns referents culturals idiosincràticament valencians resulta possible parlar, pragmàticament, d’un humor valencià. Fet i fet, qui més qui menys hem contat o hem sentit contar alguna volta acudits —més graciosos o més dessubstanciats— sobre el món de les falles o les fogueres (on, per cert, les cartel·les dels ninots no deixen d’oferir un cabal abundós d’humor satíric), sobre el Tirant lo Blanc («Saps com es diu ejacular, en valencià medieval?»), sobre el Misteri d’Elx, sobre l’ús festiu de la pólvora (en coets, trabucs, traques, mascletades, castells, cordades, correfocs, etc.), sobre el patrimoni gastronòmic (de la paella a la taronja, passant per la coca i les metàfores eròtiques projectades sobre fruites i verdures: la fava, la bajoca, la tomaca, la garrofa, el nap, la xufa, la figa, etc.), sobre el Tribunal de les Aigües, sobre figures històriques com Jaume I o sant Vicent Ferrer, sobre les festes més destacades (Moros i Cristians, Sant Joan, Sant Josep, Sant Antoni, la Fira de Tots Sants de Cocentaina, el Sexenni de Morella, la romeria de la Santa Faç, etc.), sobre els colombaires, sobre el joc de pilota, sobre la dolçaina, sobre les bandes de música... I —com no?— també sobre les singulars circumstàncies sociolingüístiques: sobre la situació de contacte lingüístic entre la llengua pròpia i altres idiomes.

No podem deixar de constatar ací aquest filó: circula, entre les valencianes i els valencians, un repertori quantitativament important de relats humorístics d’arrel lingüística. I, dins d’aquest repertori, no falten els succeïts, les facècies i les narracions que apunten a la confusió, a la dificultat de comprensió o als malentesos originats per raó de la coexistència social de codis lingüístics diferents. En aquest sentit, no per molt coneguts deixen de ser útils per a l’exemplificació acudits com els següents:

La senyora li mana a la criada:

—Mira, primero que nada, sácame las camas al balcón.

Què fa ella? S’assenta al balcó amb les cames penjant. I, clar, al cap d’una hora o així, la senyora puja:

—Pues ¿no te he dicho que sacaras las camas al balcón?

I diu:

—Pues ya las tengo.

Allí estava, amb les cames penjades al balcó. I hi volia estar tot el dia, saps? Ja són casos!

—Em diuen Joanet el dels Pinyols [...].

—Muchacho, habla en cristiano y dime cómo te llamas.

Llavors, Joanet, tot fent un gran esforç, li ho va aclarir:

—Em diuen Juega limpio el de los Piñuelos

(Del llibre de Joaquim G. Caturla Rondalles del Baix Vinalopó)

—¿Cómo se dice edificio en catalán?

—Edifici...

—Ya lo sé, que es difícil, pero de alguna manera se tiene que decir, ¿no?

Dos valencians arriben a França. Volen pujar a un autobús. Es posen a la cua. I el xofer els diu:

—Avancez, s’il vous plaît! Avancez, s’il vous plaît! —volia dir que avançaren.

L’un li pregunta a l’altre:

—Què diu? Què diu?

I l’altre, que se les donava de saber més francés, li contesta:

—Diu que ens esperem a l’altre, que este està ple, tot ple.

(Del llibre d’Àngela Menages i Joan-Lluís Monjo Els valencians d’Algèria (1830-1962))

Diu que un del Campello se’n va anar a la mili fa molts anys. El Capità va posar un dia tots els soldats en filera i va dir que el que tinguera el número que ell trauria, hauria de netejar els serveis. Va traure el número vuit i no parava de cridar: «¿Quién tiene el ocho? ¿Quién tiene el ocho?» Però ningú no eixia. I clar: com que ningú no contestava, cada vegada s’enrabiava més i li afegia més faenes. Finalment, en veure el capità tan enfurit, el del Campello digué: «Pobre del qui tinga el ocho. Gràcies que jo tinc el huit!»

Arriba un home tot mudat i estirat, amb un cotxàs de luxe, fins a la vora mateix d’una font a la serra d’Aitana. Quan es disposa a beure de l’aigua d’aquella font, un home del país l’adverteix:

—Ei, senyor! No bega vosté de la font, que l’aigua està enverinada i li farà vindre unes diarrees per a morir-se! L’últim que en va beure se’n va anar per baix com els cabassos de Monfort!

—¡Oiga! ¡Habrase visto! ¡Estamos en España y en España se habla español! ¡No ladre, perro! ¡Y hábleme en cristiano, maleducado!

—Usted disculpe. Tiene toda la razón. Perdón. Nada, nada... Que le decía que beba: beba usted a gusto, que el agua está fresquita y rica.

És precisament en relació amb la qüestió lingüística —a la condició multilingüe del País Valencià— que l’amic historiador, assagista i periodista Mario Martínez Gomis em va voler plantejar, explícitament, una qüestió certament nuclear a propòsit del sintagma humor valencià. Disparava Mario:

Una pregunta sin segundas: cuando hablas de humor valenciano, ¿se habla del humor de los habitantes de la Comunidad como un rasgo peculiar y reconocible, propio de la cultura de estas tierras, o como una característica que se inscribe en los hablantes de la lengua vernácula? O dicho de otra manera: mi sentido del humor, como castellano parlante nacido en Alicante, ¿podría considerarse como humor valenciano?

La pregunta no solament és pertinent, sinó que apunta a una qüestió essencial en contextos culturals com el valencià, en situació de conflicte lingüístic i immersos en un procés de substitució lingüística. Genèricament plantejat: és legítim parlar d’un humor propi d’una cultura al marge de la llengua que defineix i dona carta de naturalesa a tal cultura? O concretament formulat: es pot parlar d’un humor valencià al marge del valencià? Més encara: és admissible parlar d’una cultura valenciana amb independència de l’idioma en què es vehicule, és a dir, emancipadament respecte de la llengua pròpia?

Més encara: en el cas d’Alacant, m’atreviria a dir que el sentit de l’humor autòcton (òbviament compatible amb un sentit de l’humor universal) deu respondre segurament a una tradició popular humorística vehiculada essencialment en vernacle: no solament oralment, sinó també —i molt especialment— en la premsa satírica. Pense, per exemple, en publicacions com El Cullerot Alacantí (de finals del XIX) o El Tio Cuc (ja en el XX), etc.

Diria que en açò de l’humor potser passa com en altres gèneres etnopoètics: que a pesar de la substitució lingüística, el referents culturals autòctons, originalment vinculats a la llengua pròpia, es poden preservar durant segles. Tant és així que en municipis actualment castellanoparlants, com Torrevella, Elda o Oriola, és possible documentar relats folklòrics que responen a —passa’m l’expressió— una gramàtica de la fantasia genuïnament valenciana.

Siga com vulga, una cosa em sembla clara i evident. I és que, sense el valencià —sense la llengua pròpia dels valencians—, parlar de cultura valenciana fora parlar d’una quimera impossible. O, en el millor dels casos, de pura arqueologia: car —diria que això és incontestable— les llengües forgen les cultures; i les cultures, les llengües.

Xe! Gràcies pel comentari, Mario. I felicitacions pel nou llibre publicat! [En referència a El hombre tranquilo, publicat a mitges amb l’amic comú Emili Soler]

La resposta de Mario no es va fer esperar. I a penes mitja horeta després va continuar aportant elements saborosos i estimulants per a la reflexió:

OK. Mi castellanismo parlante no excluye mi amor por nuestra lengua que leo y, como Aznar, hablo en casa y en el bar del pueblo, porque la habla mi familia (mi mujer, mi hija), y no me da corte emplearla con los gazapos que pueda cometer. Ya sabes que el tema del humor me interesa mucho. Cuando leí tu artículo me vino a la cabeza Berlanga. Su cine ha sido calificado como propio de un «humor valenciano» y yo lo veo así. Después me dije: «Joder, jamás escuché a Berlanga hablar en valenciano.» Y me hice la pregunta entorno a si el acervo cultural, común, dialéctico, entre los castellano parlantes y catalanoparlantes, estaba por encima de las diferencias lingüísticas o no. Esa era la razón de mi pregunta; un asunto muy digno de estudio que tendría que partir de una definición y análisis de los rasgos que otorgan un particularismo a la manera que tenemos de reírnos del mundo. Pero… ¡Tenemos tantas cosas que analizar, y tan poco tiempo! Un abrazo, Joan.

Certament: tantes coses a analitzar i tan poc temps! Ja ho venia a advertir Ausiàs Marc en el primer vers del cant CXIII: «La vida és breu e l’art se mostra llonga». Tanmateix... Tanmateix, a l’hora de les prioritzacions, diria que compartiria amb Mario la intuïció que aquest de l’humor no és precisament un tema menor en la complexa simfonia del pensament humà, la cultura i la identitat. Potser per això, per concloure la conversa digital amb l’apreciat assagista de La luna en el Martini, encara hi vaig apuntar:

Al capdavall, un parell de qüestions em semblen clares: a) que parlar de cultura, amb gentilici o no, és sempre un parany del llenguatge que aboca inevitablement a l’abstracció —tan esmunyedissa com un gavell d'anguiles!; i b) que l’humor és, en realitat, un assumpte molt, molt, molt seriós. ;·)

Xe! Gràcies per animar el cotarro amb el teu comentari. I per molts anys que puguem compartir el benefici de l’humor: en passar el cuc, vegem quin dia ens ajuntem per celebrar el teu nou llibre amb unes rialles. I -of course- un Martini. Una abraçada, Mario.

I és que, al capdavall, tal com sentenciava, en un altre comentari, l’amic Josep Bernabeu Mestre —home de ciència; persona de referència en matèria de salut pública—:

L’humor és una de les manifestacions que millor trasllada l’estat de salut d’una cultura. L’humor valencià, com a manifestació cultural, és una realitat a què potser hauríem de dedicar més atenció, i entre totes i tots posar-lo en valor. El bon humor pot ajudar a millorar el benestar i fins i tot l’autoestima, en ser capaços de riure de les nostres coses.

No puc, per això, acabar aquest últim article de 2020 —ara que «dins de l’aire flota aquesta cosa indescriptible, humanament tendra, íntima, de les festes de Nadal»—, sense formular un desig íntim, benigne i efusiu per al nou any 2021 (en què, com diria el poeta, «tot està per fer i tot és possible»): salut, tendresa... i bon humor!