Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

CARTOGRAFIES DOMESTICADES  

Hospitals flotants, cementeris, mercats i passejos: les epidèmies que van dibuixar l’Alacant de hui

No han estat ací tota la vida. Els contagis dels segles XVIII i XIX van obligar a inventar nous edificis  i van dibuixar les ciutats com les coneixem hui

19/04/2020 - 

ALICANTE. No han estat ací tota la vida. Els contagis dels segles XVIII i XIX van obligar a inventar nous edificis  i van dibuixar les ciutats com les coneixem hui. 

1. Quan encara no existien els cementeris

Durant tot el segle XIX, una de les principals fonts de treball de l’arquitectura va ser traure els morts de les ciutats perquè seguiren els vius. El 1787 Carles III signa un decret que prohibeix sepultar al costat de les esglésies i obliga tots els municipis a tindre un cementeri allunyat dels pobles. “És una llei senzilla però, com passa sempre, si no es preparen els mitjans, mai s’executa. Totes les esglésies tenien el seu cementeri però amb eixe decret es crea un nou edifici que fins aleshores no existia”, explica el professor d’Arquitectura a la UA Andrés Martínez-Medina.

Però en 1804, enmig de la Guerra del Francès ve una epidèmia de febra groga i poques ciutats tenien cementeri construït. “Va ser tal desastre que el govern espanyol va haver de rellançar l’ordre: els morts s’acumulaven als afores de les ciutats i feia falta soterrar-los perquè eren focus d’infecció”.

Panteó del cementeri d’Alcoi vist per Jorge Pascual

Una ermita central rodejada d’un mur definia el model bàsic de cementeris que es van construir a Alacant, Alcoi, Oriola, Elx, Crevillent o Xàbia entre el 1803 i el 1817. Però d’estos cementeris apenes queda rastre: “a finals de segle s’havien quedat xicotetes i molt prop de la ciutat, per això calia ampliar-los a un altre lloc”. Així apareixen els cementeris que sí es conserven encara com els d’Alacant i Alcoi, com explicava a Alicante Plaza l’historiador alcoià Lluís Vidal.

2. Hospitals flotants per airejar els pulmons

“Les ciutats que tenien més mitjans van construir hospitals en llocs amplis i airejats, com Alacant, Cartagena o València. A mitjan segle XIX, una reforma estatal va intentar unificar totes les infraestructures sanitàries, perquè hi havia hospitals que depenien de la Corona, d’ordes religiosos, d’ajuntaments... No era una assistència sanitària pública com la d’ara, però tots els hospitals començaren a marcar unes mateixes normes”, explica Martínez-Medina. Alhora, s’obrien pas les tesis microbianes de Florence Nightingale, la infermera que va introduir l’epidemiologia i l’estadística als hospitals o del metge Ignaz Semmelweis.

A l’esquerra, plànol del Sanitarium a la platja de Baver. IAC Juan-Gil Albert. A la dreta, fotografia dels balnearis que finalment es van construir al Postiguet. Arxiu Municipal d’Alacant.

Amb unes ciutats de carrers estrets i cases humides, l’aire net era un bé apreciat. Per això a Alacant es va construir l’Hospital Provincial al Pla del Bon Repós -ocupat ara pel MARQ- o el preventori d’Aigües a una pinada entre la mar i el Cabeçó d’Or. El contacte amb la brisa del Mediterrani també va inspirar el Sanitarium, un hospital flotant projectat per l’arquitecte Guardiola Picó i el metge Sánchez Santana el 1889.

Segons este disseny que mai s’arribaria a construir, la platja de Baver acolliria una plataforma octogonal de fusta sobre la qual es desplegaven huit pavellons. Estos edificis tenien forma d’U per a fer créixer un jardí al seu interior mentres al seu perímetre exterior tenia balcons a la mar. Al complex no li falta de res: casino, salons de tertúlia, jocs, gimnàs, capella.. I una central meteorològica per mesurar que la temperatura, la humitat i el vent fora la idònia per als malalts crònics que hi residirien. Un dels primers projectes a Alacant on les tesis científiques començaven a influir l’arquitectura, amb un edifici fet només de metall, fusta, rajola i vidre seguint les directrius de Sánchez Santana.

Molts estius del segle XVIII a l’horta d’Alacant es va patir la febra terçana, relacionada amb la malària. Quan els centres sanitaris col·lapsaven no es construïen hospitals de campanya, sinó que es llogaven les cases més properes dels hospitals per ampliar els llits. Segons les investigacions d’Eduardo Bueno Vergara, era el cas del barri de Sant Antoni d’Alacant quan col·lapsava el conegut ara com Hospital del Rei, actual quarter de la Guàrdia Civil. A Elx, per a l’epidèmia terçana del 1787 es va utilitzar com a hospital el Quarter Vell, ubicat al que hui es coneixen com a “Pisos Blaus” segons la Guia d’arquitectura d’Elx de Gaspar Jaén i Urban.

3. Llatzerets, les “arques de Noé” per al confinament

L’epidèmia de la febra groga va ser una de les més devastadores per als valencians. A Alacant, es va prohibir que les campanes de les esglésies no tocaren els morts “perquè la gent no s’acovardira més del que estava i coneguera el nombre dels morts”, segons escriu el memorial d’Antonio Gosàlvez i Riera, recollit a la tesi de Mercedes Pascual Artiaga.

Quarter Vell d'Elx que acollia les tropes al segle XVIII. Càtedra Pere Ibarra UMH

El focus inicial de la transmissió comunitària es va originar al carrer Major d’Alacant que de seguida es va confinar. Però prompte tota la ciutat s’aïllaria “mitjançant un cordó sanitari custodiat per tropes militars i civils que garantirien la reclusió de la població i de les mercaderies”.

El Port i la Fàbrica de Tabacs, els dos motors econòmics de l’Alacant del segle XIX es van tancar durant setmanes per evitar la propagació de la malaltia: tant en l’arribada de persones i mercaderies per la mar com pel contacte amb les cigarreres de Mutxamel, Sant Joan o Sant Vicent a la Tabacalera.

A estos casos, la separació de les persones contagiades es feia als “llatzerets”, l’equivalent al que estes setmanes s’ha batejat com arques de Noé. Sant Llàtzer era el patró dels leprosos i va servir per nomenar des de l’Edat Mitjana estos particulars centres. A Alacant el llatzeret més gran era el convent de Sant Francesc, ubicat fins a la Guerra Civil a la Muntanyeta.

4. Assegurar la salubritat del menjar i l’aigua 

Igual que sembla que ha passat amb l’origen del coronavirus, el control alimentari era fonamental per a controlar les epidèmies. “No es tractava només sobre com entrava el menjar a la ciutat, sinó on es venia”, explica Martínez-Medina. “Per això es construeixen tots els mercats a partir del segle XIX, quan l’economia comença a prendre el vol després de la pèrdua colonial i les guerres carlistes. A partir del 1860 es comencen a plantejar projectes de mercats i escorxadors municipals”.

Façana principal del Mercat Central d'Alacant.

“Era molt important controlar el traçat del producte, perquè els virus arribaven als animals i després passaven als humans. Amb la construcció d’edificis com el Mercat Central, ja tenien certes condicions materials, superfícies que es poden netejar i desinfectar”.

“Però una fita clau va ser implantar el cicle de l’aigua neta. A finals del segle XIX encara no obries l’aixeta i eixia aigua, la gent anava en cànters a les fonts. Però ja existia la preocupació per portar aigua controlada i per depurar l’aigua bruta. Perquè les restes dels lavabos anaven a pous cecs, que eren focus de contaminació a l’interior dels pobles i ciutats”, conta el professor de la UA Andrés Martínez-Medina.

5. Inventar la ciència de les ciutats per salvar vides

Però si algun àmbit va remoure les epidèmies i pandèmies del segle XIX, va ser l’urbanisme. Esta jove disciplina no és tan antiga com la Medicina: es va concebre com a tal amb l’aplicació dels estudis higienistes sobre la trama urbana, que en la majoria de casos encara preservava la traça medieval. Els carrers estrets i torçuts impedien la bona circulació de l’aire i l’entrada de llum natural, amb cases poc sanejades i humides que eren focus de microbis.

 Planificacions pioneres com les de l’urbanista Ildefons Cerdà incorporaven les troballes científiques al disseny de les ciutats i proposaven obrir les antigues ciutats medievals, confinades per muralles que ja no tenien sentit perquè les guerres s’havien desplaçat a les colònies.

Vista del Passeig de Campoamor d'Alacant

“Es comença a parlar de carrers paviments que no s’enfanguen i siguen fàcils de netejar, amb xarxa de clavegueram per a l’aigua bruta, arbres que netegen l’aire... Les primeres ordenances urbanístiques del 1870 ja manen que els edificis no podien ser més alts que l’ample del carrer i que els carrers foren llargs perquè correguera l’aire”, conta Martínez-Medina. Les cartografies sanitàries assenyalaven els punts calents de les epidèmies que afectaven sobretot els barris més pobres, ubicats a zones inundables o prop de barrancs.

“L’arquitecte José Guardiola Picó no només va dissenyar el barri alacantí de Benalúa seguint estos criteris,  sinó que també va escriure tres llibres sobre l’urbanisme de la ciutat i denuncia situacions d’insalubritat com les cases cova al Benacantil i el Tossal, els edificis sense finestres...”, apunta Martínez-Medina. “També es pren consciència sobre la natura que falta a la ciutat i es construeixen passejos com el de Campoamor o l’Esplanada mentres Alacant s’allibera de les muralles”.

Noticias relacionadas

next
x