El Preventori d'Aigües: paisatge per curar-se en salut

AIGÜES. “Tengo frío, me late el corazón... ¿Victoria estás ahí? Madre mía... No, no, yo ya no, yo me cago tía. No, no, que me cago ya de miedo”, cridava Belén Esteban mentre explora el Preventori d’Aigües (l’Alacantí) buscant sense èxit ombres fantasmagòriques i psicofonies. Acompanyada d’un “divulgador en fenòmens paranormals” a un Sálvame del 2013, Esteban descobreix les ruïnes cobertes de grafiti de l’espoliat sanatori.

“A la televisió han arribat a dir que la Font de la Cogolla era una porta de l’infern”, lamenta entre riures una veïna a la plaça del poble. Des de fa uns anys mitjans espanyols i youtubers relacionen el vell edifici amb fenòmens paranormals. “Però la vida era un encant allí. Si algú es pixava, jo canviava primer el seu llit perquè no el castigaren. No és cert que tots foren xiquets malalts, era un centre per previndre malalties pulmonars i només hi havia un pavelló de tuberculosos”, conta una antiga treballadora del Preventori. “Vaig estar uns anys però quan em vaig casar, m’ho havia de deixar. Ara no ho haguera fet”.

L’antic edifici dissenyat per l’arquitecte Garcia Farias en 1816 està ubicat als afores d’Aigües, un poble de mil habitants a la falda del Cabeçó d’Or, l’imponent massís de l’Alacantí. De les cavernes de la muntanya brollaven aigües termals –probablement l’or del Cabeçó- que al segle XIX van permetre la construcció de l’Hotel Miramar, un balneari propietat del marqués de Bosch i comte de Casas Rojas. La burgesia i la noblesa madrilenya buscava sanar els pulmons amb una doble combinació: l’altitud del poble fa que estiga molt prop de la mar sense la humitat de la platja.

Una enorme plantació de pins li va donar el toc pintoresc a este balcó mediterrani. Amb el pas dels anys, a l’Hotel Miramar el van acompanyar una desena de finques senyorials cosides per camins trufats de bancs de pedra. Uns senders dissenyats per ser recorreguts pels pacients del balneari, amb la calculada ombra dels pins i la distància justa per a seure a contemplar les vistes de l’Alacantí i la Mediterrània.

Amb més sort que l’hotel, hui encara es conserven íntegrament les viles de Begoña, la Trocha, Vicálvaro, la Torreta, Gonzalo o Solaire. “A les finques els marquesos es portaven convidats i venien altres nobles a estiuejar. Només vaig poder entrar dos voltes: la primera quan era xicona i van fer una festa al jardí per a tot el poble. La segona quan els senyorets no estaven i el fill dels criats ens va obrir la porta. Ens vam disfressar en tota la roba i es van posar a tocar el piano”. Des de 1838 fins als anys 20, l’hotel estava a ple rendiment de setembre a juny, aprofitant el càlid hivern alacantí. Però en 1930 després d’una llarga crisi, el Miramar tancava les seues portes.

Diuen que el marquès va perdre l’hotel en una partida de cartes, però en qualsevol cas amb la Guerra Civil l’hotel es va transformar en el Preventori, tal com es coneix hui, regentat per monges mercedàries. “Doña Tránsito ens ensenyava ‘cómo tenía que estar una señorita’. Quan eixia del sanatori per a festejar en la plaça m’arromangava dos-centes voltes la falda”.

L’edifici té quatre plantes. A la que està baix terra s’ubicava la cuina i el menjador. A la planta baixa estaven les habitacions de les xiquetes al costat dels xiquets més menudets i l’entrada principal on arranca una majestuosa escala de marbre blanc. Escales amunt estaven les habitacions dels xics mesclats per edats: els més grans cuidaven dels més xicotets. “La majoria eren madrilenys de bona família: ‘En mi casa a las criadas no se les llama señoritas’, em va espolsar un xiquet. També hi havia xiquets humils de barris com Vallecas, però el que venia de bona casa era perquè ho necessitava per salut. Quan la fam va acabar, van tancar”.

Baix de l’edifici es desplega una xarxa de túnels i conduccions, conegudes com a alcavons, per portar l’aigua de l’interior del Cabeçó a l’antic balneari. “Quan van abandonar el Preventori en 1967, van desviar l’aigua a Busot i ens banyàvem als alcavons, però quan estava oberta la piscina la gent del poble no podia entrar. Com eren aigües termals, l’aigua eixia bollint de la muntanya”.

Des dels 70, l’edifici espera una tercera vida que encara no li ha arribat. Durant els anys de la bombolla immobiliària es va planejar una requalificació urbanística de la mà de dos promotores. L’ex directiu de l’Hèrcules Valentín Botella prometia reobrir l’Hotel Balneari amb cent-vint habitacions i construir desenes de xalets a les esquenes de l’edifici, però hui el Preventori d’Aigües és propietat d’un banc. Tot el que sanava als pacients del balneari -l’aire pur, les vistes a la mar i la remor dels pins- segueix en les mans de la gent d’Aigües.

Carlos Pastor

@carlospastor__