Dimecres passat es va celebrar el Dia Mundial de Medi Ambient, una efemèride que té com a objectiu moure consciències envers el canvi climàtic i que enguany ha centrat els seus esforços en un tema tan punyent com el de la contaminació de l’aire. És cert però, que a la Marina aquest no és el més gran dels nostres mals, tot i que a escala mundial val a dir que gairebé nou de cada deu persones estan exposades a nivells de contaminació que trepitgen la línia d’allò que l’ONU considera com a segur. No és poc, oi? Meditem llavors sobre el nostre comportament moral envers la natura. Fem examen de conciència. I baixem una miqueta el cap.
Aquí a la Marina, lluny de la pol·lució de l’aire de les grans ciutats, tampoc és que puguem tirar coets. Cada any més al·lèrgics, estem ja més que acostumats a la brutea, als cotxes, i al plàstic, aquest darrer un dels grans perills amb els que costa acabar. Tot i que ho intenten sempre ens l’acabem trobant. Ja siga en neteges de la zona litoral o quan agafem un sender rural. Enmig de la natura i ahí està, abandonat. Per nosaltres, és clar. Així som els humans. I a la mínima que se’ns oblida, ja tenim la bossa de plàstic del supermercat. I és que si no hi ha lleis o mesures que ho recolzen, avançar en aquestes entelèquies costa barbaritats. Com a mínim sembla que Espanya vol prohibir els envasos de plàstic d’un sol ús. En principi al 2020, ja es veurà.
S’enrecordéu d’abans? De la cistella de margalló? Perquè no retrobar-nos amb aquestes coses positives de l’artesania i la tradició? Fem bondat i de forma lúdica aprenem allò que feiem els nostres iaios. Ells sabien aprofitar els recursos sense malbaratar l’entorn. Fem consciència i honor. Bé, més aviat consum responsable i esbarjo, diria jo. En aquest sentit trobem enriquidora la iniciativa del Parc Natural del Montgó que el darrer diumenge del mes ha organitzat un eixida a la vessant sud del Montgó per arreplegar fulles de margalló per a continuació fer un taller de llata a l’ombra del Riurau del Senyoret, a Jesus Pobre. Mercat, música, cultura, festa i ambient de poble de debò.
Margalló, tan inequívocament de la Marina. I del Montgó. Espècie de palmera autòctona de la zona mediterrània, que desde sempre hem utilitzat juntament amb l’espart i d’altres plantes herbàcies per fer cistelles, cabassets, cordes, graneres i cadires encordades a mà. Sense oblidar les espardenyes de tota la vida del llaurador. Espardenya, d’espart, no?
El que ens regala la natural i nosaltres vinga a continuar amb l’ús de materials que no contribueixen a la sostenibilitat. I això que disseny i tradició també es poden combinar. Només cal fer un tomb per les tendes de productes artesanals aglutinades a la carretera nacional de Gata de Gorgos. Catifes o estores, cistelles, articles decoratius i mobles (de vimen) que s’han convertit en un reclam pel forasters que cerquen productes amb identitat.
Aquí mentrestant, pel que fa a emergències climàtiques, continuen sense renunciar a les nits tòrrides i a les onades de calor, a l’augment del nivell del mar que a la mínima destarota algunes de les nostres platges, o a les pluges que cada vegada arriben menys pero de forma més torrencial. I tot això gairebé ens sembla normal. Com els incendis forestals. Es podria dir que estem vacunats. Ja no notem ni el canvis d’estació cada any. De quatre sembla que només hi queden dos.