Estimat Vibot

Tomàs Vibot Railakari és un escriptor mallorquí molt estimable i —em consta— efectivament estimat. A més d’autor d’admirable prolixitat (des de fa vint anys publica cada any una mitjana de tres o quatre llibres, i voreja ja els setanta llibres posats en circulació) és un excel·lent comunicador: ha treballat com a actor de doblatge en sèries de dibuixos animats, va presentar l’exitós programa d’IB3 Un lloc amb història, exerceix de guia i dinamitzador cultural i, fins i tot, ha guanyat un reputadíssim prestigi com a investigador en l’àmbit de l’etnopoètica. Tant és així que en unes jornades acadèmiques sobre Literatura, Territori i Educació, a Sagunt, el van arribar a presentar com «un veritable sex símbol mallorquí».

No sabria dir quants anys fa que seguisc, conec i estime l’amic Tomàs Vibot. El seu vessant d’investigador infatigable fa que cada cert temps coincidim en jornades, simposis, congressos, cursos, seminaris... És estrany l’any que no hi coincidim dos o tres voltes. I quan l’atzar dels compromisos laborals no ens ajunta, fem per trobar-nos expressament: si no a Mallorca, a la Marina, que és per a ell una espècie de segona casa, just a l’altra vora de la mar que ens agermana. 

L’altre dia en Tomàs, que acaba de recollir un nou èxit editorial amb el llibre L’ensaïmada, l’espiral de plaer (El Gall Editor, 2019), em va escriure un WhatsApp que, en plena canícula, em va deixar fred i desconcertat. Venia a dir: «Joanet. Tenc ganes de compartir això amb tu. Fa una setmana mare, a qui vaig conéixer fa pocs anys com saps (recordes les confessions còmplices que ens vam fer a Lorient?), va morir. Ara toca fer papers i ordenar (i airejar) memòries. Buidant el seu pis, vaig trobar aquestes fotos. En fi, si la vida no és literatura... És que la gent va molt cega!» 

Coincidències de la vida —que és sempre, efectivament, literatura—, la notícia em va voler arribar just quan, en la Universitat Rovira i Virgili, estava parlant amb els investigadors i amics comuns Emili Samper i Carme Oriol, sobre el treball i el caràcter del «gran Vibot», sobre el fet que ja feia temps que no havíem coincidit, i sobre la probabilitat de coincidir tots, novament, en un Curs sobre sant Vicent Ferrer que s’està organitzant a Altea per al pròxim novembre, i en les jornades del Grup d’Estudis Etnopoètics a Perpinyà...

Un parell de dies imperdonables, vaig tardar a contestar el missatge de Tomàs! Però —supose que se’n podrà fer càrrec— no podia ni volia fer-ho precipitadament. «Sent molt la mort de ta mare», li vaig dir, per fi. «I he flipat en multicolor amb les fotos!», hi vaig afegir, de seguida. Són, les fotos compartides, fotos dels anys setanta, de sa mare jove, guapíssima, amb un xiquet de bolquers. També fotos d’una criatura dolcíssima, d’un anyet —i també amb dos i tres anys—, que com el xiquet de bolquers és, sens dubte, ell mateix: l’al·lot que Tomàs un dia va ser. «Tens la novel·la de la teua vida (mai millor dit!) a les mans...», li vaig observar. I és que la relació de l’escriptor i amic Tomàs Vibot amb sa mare és una d’aquelles històries de no creure, que un dia —efectivament— em va contar, a la ciutat bretona de Lorient, enmig de la complicitat dels dies conviscuts en un congrés internacional.

Parlant amb Tomàs sobre la dura experiència de buidar la casa de la mare, em comenta: «Hi ha un llibre preciós que crec que es titula Com vaig buidar la casa dels meus pares, i quan ho feia m’hi vaig sentir identificat. Realment, desfer aquell pis m’ha servit més que per tancar una vida, un relat, per obrir-ne molts d’altres... I, entre ells, alguns que em pertanyen! Fotos, cartes, objectes meus totalment desconeguts... Relats amb emissor però sense receptor. Ha estat fantàstic. I emotiu alhora.» «M’ho imagine...», prove de constestar-li. Però hi corregisc, de seguida: «O no: potser no sóc capaç d’imaginar-ho, estimat Vibot!»

La història de Tomàs Vibot amb sa mare és això que se’n diu «un cas com un cabàs». Tant em va impressionar quan me la va contar, a Lorient, l’any 2011, que vaig provar d’escriure-la en un quadern de notes, per no oblidar-la. I em ve ara al cap que, no sé ben bé per quina raó, no vaig arribar a elaborar-la i incloure-la en la tria de textos que, aquell mateix any, van conformar, a partir d’aquell quadern, un llibre meu que es titulava precisament com aquesta secció: Café del temps. I igualment recorde que, per un d’aquells malentesos que de tant en tant es produeixen, el fet va crear una confusió en l’estimat Tomàs, que infructuosament va cercar la seua història en el meu llibre quan li va arribar a mans.

No ho pense dues voltes. Busque per casa, en un racó de la biblioteca, els vells quaderns negres on anava anotant en brut tot el material dietarístic —esborranys de vida, pessics d’existència— d’aquell temps. Prove de localitzar l’anotació on vaig recollir, fa ara uns vuit anys, la impactant història de Tomàs. Em sorprén, d’entrada, la quantitat de fragments textuals, escampats ací i allà, que hi van quedar inèdits, sense aprofitar, en el moment de fer l’operació editorial. Però per fi localitze l’anotació en qüestió, tot just en la pàgina següent a la que —les lletres em salten als ulls!— veig que porta aquesta anotació: «La meua iaia tenia noranta-cinc anys. I dissabte la vam enterrar, al seu poble, Alcoi». És, per tant, estimat Vibot, de l’octubre de 2011. I hi vaig escriure, extensament —te la devia—, l’apunt que ara em plau de transcriure ací, íntegrament, sense correccions ni retocs:

L’amic Tomàs Vibot ens ha deixat amb l’ull quadrat. Absolutament impressionats pel relat de vida amb què ens ha obsequiat mentre féiem conversa amical en un pub de Lorient. Feia molt i molt de temps que ningú no aconseguia seduir-me tant amb la narració d’uns fets personals. I no me n’he estat de dir-li, per això, que hauria de fer una novel·la amb aquell material de l’experiència.

Es tracta d’una d’aquelles històries de no creure: que explicades en una telenovel·la ens semblarien excessives, forçades, rocambolesques. En boca seua, tanmateix, ha esdevingut tan pròxima i real que ens ha deixat, a tota la taulada d’amics que l’escoltàvem, captivats, corpresos, estupefactes.

Tots sabíem que son pare havia mort feia poc, després de mesos de dolor i hospitalització, resistint l’envestida d’un càncer galopant que, tanmateix, tampoc no se l’acabava d’emportar. En Tomàs Vibot hi ha fet de puntal vital. I resulta fàcil d’imaginar (o no!) quin en deu haver estat el patiment físic i —sobretot— anímic que acaba de travessar.

El cas és que, ara que ha faltat son pare —amb qui mantenia una relació molt especial, d’abruptes afectes i desafectes—, ha pres la decisió de desenterrar una incertesa que sempre l’havia acompanyat: el de l’origen per part de mare.

Son pare, des de menut, havia declarat tabú la qüestió de la mare: simplement li havia explicat que no en tenia, de mare; i li havia prohibit expressament que en fera indagacions. Per respecte al pare (l’únic progenitor que havia conegut) mai no hi va demostrar cap interés, però —com és natural— dins d’ell va anar creixent, amb els anys, una poderosa curiositat que amb prou penes i treballs aconseguia dissimular i sufocar. Tanmateix, ara, sense el pare, l’escenari canviava i ja res no li impediria provar d’esbrinar la història de la mare desconeguda, durant tants anys secreta, oculta, amagada.

El primer pas, senzill i evident, va consistir a introduir el seu cognom matern, «Railakari», en Google. Un dels primeres resultats apuntaven a una empresa finlandesa de transports. Com que no hi tenia res a perdre, en va capturar l’adreça electrònica i hi va escriure un correu en anglés explicant-ne la història personal i l’interés que el movia. Sense cap esperança de resposta, hi va demanar qualsevol tipus d’informació sobre l’origen de tan exòtic cognom a Mallorca, i hi va facilitar unes dades elementals de contacte.

Els esdeveniments van començar a precipitar-se quan un parell de dies més tard li va sonar el telèfon de casa:

—Tomàs Vibot?

—Sí?

—Mira... Te llamo desde Finlandia. Soy tu tía... —la veu li parlava en un perfecte castellà.

—Però... Com que «mi tía»?

I sí: era, en efecte, la tia d’en Tomàs. La germana de sa mare, exactament. I li va explicar quina n’havia estat la història dels seus pares: el seu origen. Sa mare, efectivament finlandesa, havia arribat a l’illa de Mallorca l’any 1970, com tants altres joves nòrdics, percaçant aventures: un recapte, una quimera de llibertat. Hi va conéixer son pare. 

L’anotació del quadern acaba inopinadament en aquest punt. Alguna circumstància degué interrompre’n la redacció, perquè la pàgina queda tota en blanc, davall de la paraula pare, escrita al final el cinqué regló. I a la pàgina següent s’enceta una altra anotació del tot diferent. Potser la pudicícia em fa frenar, al seu dia, a l’hora d’escriure completa la història relatada per l’amic. Però recorde perfectament que, en aquell pub de Lorient, Tomàs ens va explicar que, després d’engendrar-lo, a ell, el xoc de cultures es va traduir en un problema de desavinences i incompatibilitats entre el mallorquí i la finlandesa; que sa mare se’l va arribar a emportar a Finlàndia, de menut, però que son pare va aconseguir portar-lo de retorn a la Mediterrània; i que sempre havia viscut amb la por que un dia sa mare poguera tornar per arrabassar-li’l, el fill: aquesta seria la causa d’haver declarat familiarment tabú, assumpte prohibit, la qüestió de la mare.

Com si fóra ara recorde la veu fascinada i fascinant de Vibot, vehement, lleument acervesada, fent ballar les mans enmig de l’auditori còmplice i bocabadat:

—Potser per això sempre he tingut una certa inclinació pel fred, i una atracció instintiva a viatjar als països del nord: resulta que de menut, quan encara no tenia consciència de res, vaig arribar a viure un temps a Finlàndia. I mai no ho havia sabut! Només conserve, en el subconscient, alguna imatge solta, dispersa, estranya, intrigant. I... Però agafeu-vos fort, que ve la millor: resulta que ma mare, després de tot açò meu, es va tornar a casar, allí a Finlàndia. I hi va tenir un altre fill. Que resulta que m’he trobat que tinc un germà guiri! M’ho va explicar ma tia. I em va dir que havia de venir a Mallorca, el meu germà, per treball. I vam quedar! I el vaig conéixer! I resulta que és un tio genial, educadíssim, de putíssima mare. I m’ha contat que la mare està viva, però no està bé. Que es veu que sempre ha patit problemes psicològics. I que l’estan preparant, els metges i la família, per a poder anar jo a conéixer-la, allà a Finlàndia. Perquè clar: ella tampoc no sap què se n’havia fet, de mi; ni si estava viu, ni...

«En fi, si la vida no és literatura... És que la gent va molt cega!», m’ha escrit aquesta setmana l’amic Vibot. «Tens la novel·la de la teua vida (mai millor dit!) a les mans», li he hagut d’admetre. No em sé imaginar com es deu sentir ara mateix, després d’haver buidat el pis de sa mare, a Finlàndia, amb un mig germà conegut fa a penes vuit anys. Sa mare conservava fotografies i records de la criatura que ell va ser. Quines idees, quines emocions, quins pensaments li deuen travessar l’ànima? Dolor pel temps irrecuperable? Reconeixement per l’amor exclusiu del pare? Recança pels afectes extraviats? Estranyesa per la mort alhora propera i llunyana? Enyor pels besos no presos, els jocs no intentats, els boscos no explorats, la neu no passejada, les paraules no dites, la mà gran de la mare no enllaçada amb els ditets menuts de l’infant ara redescobert en fotos d’antany?

Com deu discutir, reflexionar, debatre, dialogar i reconciliar, ara mateix, la part Vibot amb la part Railakari, de l’escriptor mallorquí? Temptejarà mai l’aventura d’escriure la novel·la de la vida —de la pròpia vida— amb un material tan sensacional com el que el destí li ha volgut ofrenar? És cosa que només ell podrà decidir, naturalment. Mentrimentres —això sí—, ha de saber que som una ben nodrida colla de fans els qui el seguim, l’admirem i l’encoratgem: els qui l’acompanyem en el sentiment en l’eufòria i en la ciència, en l’amistat i en el coneixement, en la confidència i en els congressos, en la franquesa i en les confusions, en la cervesa del pub i en les més profundes tribulacions.

Ah! Això volia dir-te, Tomàs: saluda’m na Margalida afectuosament. I rebeu tots dos, des de l’altra riba de la mar que ens agermana, una aferrada ben sentida, solidària i tendra. Bon vent i vela blanca, estimat —estimadíssim— Vibot.