CARTOGRAFIES DOMESTICADES

Esther Vivas: "Pensem que mengem barat, però ix molt car"

La periodista i investigadora Esther Vivas analitza al grau d’Arquitectura de la Universitat d’Alacant com l’alimentació dels humans modela el territori de tot el planeta

28/02/2021 - 

ALICANTE. “Al llaurador no li ix a compte collir-les. D’ací a un parell de dies passaran el tractor i es llançaran a perdre, just ara que l’economia i les butxaques estan pitjor que mai”. Este anunci va córrer com la pólvora per les xarxes socials el 12 de febrer i més de dos-centes persones van evitar que acabaren al fem casi quatre mil metres quadrats de cebes a Meliana (l’Horta Nord). Per als propietaris, era més barat tirar el camp que collir i vendre les cebes. Alguna cosa falla: les nostres neveres estan urbanitzant el camp.

“Hi ha un grapat d’empreses que monopolitzen tota la cadena alimentària, des de les llavors fins als supermercats, i acaben decidint per nosaltres què és el que mengem”, alerta la periodista i sociòloga Esther Vivas. Autora dels assajos “Mamà Desobedient” (2020) i “El Negocio de la Comida” (2017), l’activista catalana va participar divendres a Cuinant Torrevella, el curs de Projectes Arquitectònics 1 que el grau d’Arquitectura de la Universitat d’Alacant organitza amb la seua seu de Torrevella i coordina Maria José Marcos.

“Ara més que mai ens preguntem què mengem, perquè cada vegada més veiem com hi ha malalties com el sobrepés o la diabetis, que abans no eren generalitzes i on l’alimentació té un impacte directe”. “Ens preocupem per menjar sa, ecològic i ‘bio’. Ara les grans superfícies es vesteixen de verd però no canvien el model. Un producte pot portar l’etiqueta de biològic, però si ve de Sudàfrica i genera emissions de CO2 o han explotat a treballadores, no és gens bio”. Hem de conéixer les històries que hi ha darrere dels estants i dibuixen complexos plànols mundials.

Presentada per l’arquitecta Mireia Luzárraga, Vivas explicava com “igual que la roba que vestim sabem que es produeix a l’altra punta del món, la producció alimentària es deslocalitza per aconseguir el preu més baix possible. Però te conseqüències: es precaritza la mà d’obra al país del sud, potser s’elabora generant impactes mediambientals i a la vegada els viatges quilomètrics generen canvi climàtic. Hi ha un cost ocult: Pensem que comprem barat però en realitat és molt car perquè té un impacte social al país d’origen, un impacte ambiental al planeta i un impacte a la nostra salut per l’ús de químics i pesticides”.

Aliments amb l'etiqueta eco poden viatjar miles de quilòmetres contribuint a l'escalfament global.

Segons Vivas, “és una aberració que amb tot este sistema industrial i intensiu, encara hi haja gent passant fam en un planeta on sobra menjar. El 2011, el CIS demostrava que un 40% de les famílies canviaren els hàbits alimentaris per estalviar. I la fam també és no poder alimentar-se de forma sana, nutritiva i equilibrada”.

“Quan va esclatar la crisi de 2008, vam començar a veure per primera volta com la gent buscava menjar als contenidors del carrer. I molta gent anava a buscar menjar dels contenidors enfront dels supermercats. Però prefereixen no llençar menjar allà on la gent no la pot aprofitar, fins i tot a Girona es va arribar a tancar els contenidors davant dels supermercats perquè la gent no poguera accedir. És un exemple clar de com sense diners, prefereixen que el menjar es malgaste. Hi ha alguns que donen a bancs d'aliments, però molt poc. El negoci està en comprar barat al llaurador i vendre'ns-ho a nosaltres amb bon marge de benefici”.

Camions de mercaderies parats a l'accés del tunel del Canal de la Manxa. Foto: EFE/EPA/CHRISTOPHE PETIT TESSON.

“Durant el confinament hi havia un discurs que valorava la sanitat pública, l’educació… i quan parlàvem d’aliments es parlava del paper fonamental dels supermercats. Quan en realitat els supermercats converteixen els aliments en un negoci. Qui produeix el menjar són els llauradors. Els supermercats ens permeten disposar d’ells, però converteixen l’accés als aliments en un negoci. El supermercat s’emporta tot el negoci i el camperol després rep un marge molt estret”, denuncia Vivas. “Està clar que tots ens hem de guanyar la vida, però una cosa és això i altra la usura”.

Aliments que venen de lluny i bancals propers que s’abandonen

Segons dades de la Unió Europea, “entre el 30 i el 50% dels aliments comestibles es malbaraten perquè no es recol·lecten o es descarten als centres de distribució o als restaurants després de passar un concurs de bellesa. Si les taronges i les mandarines no estan fantàstiques, no arriben al plat”.

Amb iniciatives com les cooperatives portugueses de ‘Fruta Feia’ o les xicotetes distribuïdores com l’alacantina Mercatrèmol, el consumidor pot canviar el paradigma. Però això no és tot. “Si intentem ser coherents és pràcticament impossible, el sistema ens impedeix tindre un consum crític i responsable. Però només ser conscients ja és un pas per fer algun canvi en la mesura que puguem”.

“L'alternativa política es recull sota el concepte de "sobirania alimentària", això és poder decidir sobre el que mengem. Una producció que cuide de la terra i de la salut, que puguem decidir sobre el que mengem. Perquè ara qui decideix són les grans empreses del sector, però la sobirania implica transparència”, explicava Vivas.

Bancals de la Vega Baja anegats per les pluges de la DANA.

Per això, els canvis també poden ser a gran escala però fàcils d’implementar. En primer lloc, “hem de facilitar l’accés a la terra. Moltes voltes s’abandona per les dinàmiques especulatives i no té sentit que hi haja bancals abandonats si hi ha gent que els pot cuidar. És important generar un banc públic de terres”.

“També necessitem transparència en la cadena de comercialització del producte, lleis que prohibisquen vendre productes per davall del que costa produir al llaurador. Els supermercats fan pràctiques de dumping fiscal que s’haurien de prohibir i legislar amb més valentia. No té sentit portar les taronges de Sudàfrica, si ací en tenim. Menjar bé, menjar prop i menjar sa és un dret”. “I és un dret a tot el món, ho veiem ara amb les vacunes. No fem res en Europa si la vacuna no arriba als països del sud també. La mirada ha de ser col·lectiva”.

Noticias relacionadas

CARTOGRAFIES DOMESTICADES  

Acabem amb l’etern tòpic: és Alacant una ciutat lletja?

Por  - 

Una ciutat rodejada de terra seca amb construccions de formigó megalòmanes dels anys seixanta per a obrers i turistes, mentres ha deixat caure el seu patrimoni més preuat.... o una joia oberta als nouvinguts que abraça el Mediterrani? Tres arquitectes

next
x