Espai sant: així canvia la ciutat amb la festa

ALACANT. "No entenc que sigues gai i participes en la festa d'una religió que et menysprea". "Les processons campen a pler col·lapsant el normal funcionament de la capital". Aquests dies se solen llegir o escoltar comentaris de gent que no comprén la dimensió social de la Setmana Santa. I qui diu la Setmana Santa, diu qualsevol acte religiós que va impulsar el règim franquista des de la dècada dels 40, com les ofrenes de flors. Però malgrat la pèrdua d'influència i pràctica de l'Església Catòlica en les últimes dècades, Per què les expressions religioses festives no decauen?

Sorprén especialment a Andalusia, amb una gran tradició política d'esquerra anticlerical i fins i tot anarquista. Però cal no confondre la ideologia amb la identitat: la festa produeix identitat col·lectiva. Necessitem formar part d'una comunitat.

Així, les confraries de blancs i blaus de Lorca cada any "competeixen" per la vistositat dels brodats i les ostentacions que acompanyen als seus trons. O en la Setmana Santa Marinera del Cabanyal, on les imatges dels trons les guarden els veïns a les seues cases. A través d'aquests rituals festius es crea un sentiment de comunitat que supera l'individualisme a través dels preparatius, assajos, la competència enfront d'altres comunitats...

"Un aspecte que em sembla interessant és que, fins a meitat del segle XIX, les confraries de Triana no van travessar el riu per a anar a la Catedral", assenyala l'antropòleg sevillà Isidoro Moreno. "En la coneguda madrugá, el raval duia a terme una invasió simbòlica del centre de la ciutat, des de la perifèria". Les confraries de la perifèria ocupen el centre històric i a més reprodueixen una utòpica comunitat igualitarista, amb vestimentes i trons amb la mateixa estètica. Fins i tot a vegades superen en riquesa a les germanors cèntriques, tradicionalment més adinerades. En actualitzar-se en les últimes dècades i convertir-se en un generador d'identitat comunitària, la Setmana Santa no ha decaigut com si ho ha fet la pràctica del catolicisme. Independentment dels casposos intents de l'Estat per no separar-se de la religió.

Aquest esquema es reprodueix igualment en les Fogueres d'Alacant o els Moros i Cristians. Festes laiques que generen sentiment de comunitat, fins i tot amb més arrelament sobre el territori físic. És el cas de Fogueres o Falles, festes dividides per districtes, encara que no sol coincidir ser fester en el mateix districte on un resideix. En aquest cas, la clau d'aquestes festes no és ocupar el centre de la ciutat, sinó des de la mateixa perifèria disputar en igualtat de condicions amb les comissions cèntriques.

Les manifestacions festives, encara que siguen efímeres, donen significat a l'espai públic. Succeeix així en La Campana sevillana, inici de la carrera oficial de les processons; en la Plaça de l'Ajuntament de València o la de Luceros a Alacant, catedral de mascletaes o a la Porta del Sol madrilenya, epicentre del Cap d'any. En qualsevol cas, no es pot permetre la patrimonialització del significat de l'espai públic. O dit d'una altra forma, prohibir a altres manifestacions festiu-religioses la celebració dels seus actes en aqueixos espais públics perquè no disputen el significat d'aquests.

Per a significar l'espai públic, és vital. el mite com a generador de narratives per al territori. Moltes pinedes estan ben mantingudes per haver sigut escenari d'un miracle fa centenars d'anys. Però pot qualsevol persona fer festa al carrer?