Dimecres vaig assistir a una festa. Dic bé: una festa. Perquè l’acte de presentació de la campanya «Llegir en valencià», anualment organitzada des del 2006 per la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, és sempre una veritable festa: més encara enguany, en què hi havia tantíssimes ganes de recuperar una tímida normalitat. I és que, l’any passat, la campanya —que bàsicament consisteix en la distribució massiva d’una col·lecció de llibres pensats per a iniciar les famílies en la lectura en valencià, als quioscos, de la mà de la premsa en paper— es va haver de suspendre per raó de la pandèmia. Però ja els dic: enguany s’ha pogut reprendre i, per això, a l’envelat de la Sala Rex Natura d’Alzira, aquest dimecres passat, es van poder donar cita, amb motiu de la presentació de la campanya «Llegir en valencià, els nostres parcs naturals», una bona —boníssima!— colla de personalitats del món de la literatura, la il·lustració, l’edició, l’empresa i la gestió pública. I era cosa d’intuir, més que no de veure, com la gent no deixava de somriure —per davall de les mascaretes, s’entén—, visiblement satisfeta pel pur i simple plaer del retrobament personal.
Vull dir: que l’èxit de convocatòria —i organitzatiu— de la Fundació Bromera va ser el de sempre: absolut, admirable, complet. Amb una senzilla cerimònia conduïda per l’actriu Lola Moltó (la intèrpret del personatge de Dora en L’Alqueria Blanca, perquè se situen), es van presentar d’una tacada els 11 llibres que conformen la campanya d’enguany: El clot, de Martí Domínguez, sobre el Penyagolosa; Les trampes de la memòria de Mariló Àlvarez Sanchis, sobre l’Albufera; Un mosaic d’aigua, de Gràcia Jiménez, sobre les salines de Santa Pola; La troballa, de Joan Carles Ventura, sobre el Túria; Presoners de la tempesta, de Jordi Raül Verdú, sobre el penyal d’Ifac; Vint anys després, de Teresa Broseta, sobre les gorges del Cabriol; Amic i Amat, de Mercè Climent, sobre el Montgó; A l’ombra del pi, de Marta Meneu-Borja, sobre la serra de la Calderona; Estiu en lila, de Lliris Picó, sobre la Font Roja, Una íntima teràpia, de Jordi Colonques, sobre la Pobla de Sant Miquel; i El far de l’illa Grossa, de Joan Andrés Sorribes, sobre les illes Columbretes. De més a més, les cobertes de la col·lecció han estat dissenyades per mans tan professionals i exquisides com les de Paula M. Rufat, Eli M. Rufat, Tres Voltes Rebel, Marc Bou, Alba López Soler, Raquel Carrero, Naranjalidad, Irene Bofill, Fran Parreño, Lidia Boix i Adela Marzà.
El cas: que feia una pam de goig, a pesar de les abraçades i les besades prohibides, la trobada amatent i efusiva entre amics, coneguts i saludats que, durant prop de dos anys, només havíem pogut establir, en el millor dels casos, telefonades laborals, contactes virtuals i comunicacions per videoconferència. Arribat el moment de l’acte en si mateix —amb Rosa Mengual com a flamant directora de la Fundació, després del treball impagable de Josep A. Fluixa durant tants anys, i amb l’atenta mirada del no menys impagable Josep Gregori—, hi va haver, com és protocol·lari en aquesta mena d’actes, l’habitual rosari de parlaments institucionals, en representació de les empreses i les institucions implicades: Levante-EMV, Consum, la Diputació de València, Arroz Dacsa, Caixa Popular, la Universitat d’Alacant, Escola Valenciana, la Generalitat Valenciana, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el Consell Valencià de Cultura. Per part d’aquest últim organisme va ser Jesús Huguet, secretari executiu sempitern de l’esmentada institució consultiva i assessora, qui va adreçar un breu parlament als assistents. I hi va referir una anècdota que em va guanyar poderosament l’atenció.
Segons va recontar Huguet —ja se sap que ací resulta d’aplicació allò que «si non è vero è ben trovato»—, en el Congrés Internacional d’Intel·lectuals i Artistes que, presidit per Octavio Paz, es va organitzar a València l’any 1987 en commemoració del cinquanta aniversari del cèlebre Segon Congrés Internacional d’Escriptors per la Defensa de la Cultura de 1937, hi va haver un intel·lectual canadenc que va explicar al públic una suposada experiència personal:
—Estava jo tot sol a la vora d’un llac, admirant l’esplendor del paisatge: les muntanyes, els núvols, els arbres, l’herba, la llum del sol reflectint-se en l’aigua... —contava Huguet que aquell innominat escriptor canadenc explicava en el Congrés—, quan, de sobte, imprevistament, em vaig adonar que just darrere de mi hi havia un os. Sí, un os! Un os! Un os terrible, enorme, immens! Pelut: d’un pelatge marró fosc. Vertical. Voluminosament plantat. Al meu costat mateix. Em salvava dos o tres caps. Grunyia feréstegament. I vaig comprendre que estava disposat a llançar-se i deixar-se caure sobre mi, en qualsevol instant, amb tota la seua invicta corpulència. Les mans amb urpes com ganivets. I aquella boca. I aquelles dents! Em vaig descompondre. I em vaig posar a tremolar. Sentia que el cor bombejava glopades d’adrenalina. Vaig comprendre que era el final: que en pocs segons jo ja no seria jo, sinó un grapat de vísceres, budells i carn sangonosa. Un cadàver esquarterat i fumejant. I em vaig dir, per a mi mateix, amb un crit ofegat: «Què faig? Què faig? Què faig?» Quan l’escriptor canadenc aquell, explicant l’experiència, va repetir la pregunta a l’auditori del Congrés —continuava relatant Huguet—, es van alçar al mateix temps Saramago i Vargas Llosa (crec que van ser ells dos) i van cridar, alhora, amb efusivitat: «Escriu-ho! Escriu-ho! Escriu-ho»
S’entenia perfectament el sentit de l’anècdota reportada per Jesús Huguet: «Són molts els ossos que ens amenacen, disposats a abalançar-se sobre nosaltres: escriure és una manera de conjurar-los», hi venia a dir Jesús, en el seu brevíssim parlament.
I sí, en efecte: dir el nom del monstre és el pas primer per a véncer-lo. Escriure la vida és una forma d’exorcitzar-ne la mort. Fins i tot, escriure la mort —o l’amenaça de la mort, o por de la mort, o el desconcert de la mort, o la infinita absurditat de la mort— és també una manera de vindicar la vida: amb tots els perfums, tots els colors, tots els sabors, totes les textures i totes les músiques. Això, si més no, vaig pensar ahir al matí, quan vaig llegir el tuit d’un amic periodista amb qui fa anys que no coincidisc, Cèsar Palazuelos. Perquè es veu que Cèsar va tenir la necessitat d’escriure i publicar: «Jo tinc dos fills: un de sis anys i un de dos. Avui no sé si podré dormir. Si somie, espere que les animetes d’#AnnaiOlivia reviuran d’alguna manera. El seu esperit és més gran que tots els monstres que habiten aquest món.»
Certament, costa imaginar una bèstia, una por, un monstre més terrible que aquest que hem viscut mediàticament aquesta setmana, a propòsit l’esborronador desenllaç que s’està produït en el cas de les germanetes Anna i Olivia desaparegudes a Tenerife. Com pot un pare matar les pròpies filles, posar-ne el cos dins d’una bossa d’esport i provar de fer-lo desparéixer a mil metres de profunditat, dins la mar, enganxat amb una cadena a una àncora? Quines podridures inefables pot arribar a tindre la condició humana, perquè un home siga capaç de tot això, a fi i efecte de fer el mal màxim a l’exparella, la mare de les seues filles?
La capacitat de les persones per a la bellesa, per a la creativitat, per a la solidaritat i per a l’amor és infinita: també ho és per a la maldat, per a la corrupció, per a la destrucció, per a l’odi, per a l’abjecció i la perfídia. Aquest és el fet: continuen habitant en nosaltres ossos terribles, salvatges, monstruosos —disposats a arrabassar-nos la calma, la civilitat, la humanitat, l’esperança, la vida. «Què faig, què faig, què faig? » «Escriu-ho! Escriu-ho! Escriu-ho!» Escriure-ho, sí. Aquesta n’ha de ser la resposta millor. Perquè les paraules redimeixen el món. Potser no el poden deslliurar de les bèsties immundes del temps, de la irracionalitat, de la mort, de l’atrocitat i de la barbàrie. D’acord. Però ens rescaten, almenys, la indigència moral. Fet i fet, el simple gest d’apuntar el nom d’Anna i Olivia, com Palazuelos i tantíssimes altres persones commocionades pels esdeveniments han fet aquests dies en les xarxes socials, és ja, en si mateix, em sembla, un acte noble i solidari que en fa reviure les animetes. I fa que l’esperit en siga —efectivament— infinitament més gran que tots els ossos, totes bèsties i tots els monstres que continuen habitant aquest món.
