ALACANT. Amant de la seua terra, Emilio Varela (Alacant, 1887-1951) es va arriscar a contemplar-la amb una mirada més enllà d'allò que hi havia establert en la primera meitat del segle XX. Els seus ulls captaren el paisatge d'exterior d'Alacant, una estampa que aplegava objectiva a l'artista i que ell barrejava amb la seua particular creativitat per plasmar-la a tants quadres i acabar creant, inclús, un estil característic propi a l'ambient cultural alacantí. Dos anys després dels actes i activitats de commemoració del 130 aniversari del naixement del pintor, la Universitat d'Alacant ha inaugurat una exposició sobre l'alacantí: Emilio Varela i l'art del seu temps. La presentació de la mostra va tindre lloc el dimecres 18 de setembre al hall de la Biblioteca de la UA, lloc on s'ubica, i va comptar amb la presència dels comissaris i la comissària de l'exposició, Jordi Sánchez Navas, María José Gadea i Pablo Sánchez Izquierdo, el director del Servei de Cultura de la UA, Faust Ripoll, i la neboda del pintor, Encarna Varela, així com la directora de la Biblioteca de la UA, Reme Blanes.
La idea fonamental sobre la qual ha pivotat aquesta mostra és la de comunicar-se correcta i fàcilment amb el públic jove, utilitzant el seu llenguatge i les seues ferramentes diàries: les xarxes socials. "Varela és, per a nosaltres, un pintor molt didàctic, motiu pel qual l'exposició està pensada per a anar a instituts. Hem tractat de fer una cosa moderna, amb codis QR que connecten amb uns jocs (Quiz) sobre allò que s'explica als panells perquè es puguen fer activitats didàctiques amb els i les estudiants. Aquest codi també dirigeix a una biografia del pintor que sembla el seu timeline de Facebook", desgrana Jordi Sánchez, un dels comissaris.
La mostra, que habitarà la planta baixa de la biblioteca fins al 31 d'octubre, està exempta d'obres originals i, en el seu lloc, s'han creat cartells per seccions amb resums explicatius del treball del pintor, acompanyats per algunes reproduccions dels seus quadres. És per aquesta part visual que "hem treballat també entorn del color característic de Varela; volem que la gent jove aprenga com pintava el nostre artista. Per això, en la clau del color hem escollit els més típics de la seua paleta: groc cadmi, violeta cobalt, terra ombra torrada, blau ultramar i verd maragda, els quals posava pur encara que sempre al costat del blanc plom per barrejar-los i aclarir-los", enumera María José Gadea, altra de les comissàries. "Ell va saber veure amb la seua mirada especial -on les roques són blaves i els prats, violetes- aquesta província d'Alacant; la va donar a conéixer amb la seua pintura", opina.
Als panells també s'expliquen les relacions interpersonals de l'alacantí: el músic Óscar Esplà i l'escriptor Gabriel Miró eren els seus millors amics; el pintor alcoià Lorenzo Casanova va ser mestre de Varela quan aquest va començar a pintar; i Joaquín Sorolla, qui li va marcar al llarg de la seua trajectòria i també el va instruir a l'art pictòric una vegada instal·lat a Madrid, ciutat on va marxar a estudiar. "A través d'aquestes influències podem connectar amb la gent jove, ja que ells i elles també viuen amb l'amistat present", considera la comissària.
A banda de la biografia professional i personal de Varela, el comissariat va decidir incloure un apartat addicional amb relació a l'artista: "aprofundir en la importància que va tindre la seua figura per comprendre la província d'Alacant en el moment en què va desenvolupar la seua activitat pictòrica. La investigació ens dóna moltes dades al voltant del paper que va jugar Varela en l'art i la cultura del seu temps", explica el tercer comissari, Pablo Sánchez. "Amb tots aquests elements hem tractat d'apropar un poc més Emilio Varela a la societat d'Alacant, que el va acollir com a artista i que l'ha de recuperar com un dels principals personatges de la cultura alacantina de tota la història", reivindica.
La Biblioteca de la UA també s'ha involucrat a les tasques d'investigació i ha resultat ser el lloc escollit per instal·lar-se aquesta mostra itinerant. Una decisió que secunda Jordi Sánchez "perquè la biblioteca és un lloc on acudeixen moltíssimes persones, a més és gent jove, amb un esperit d'aprendre i conéixer", valora. Tant el format com el contingut han resultat els adequats per a la transmissió de la figura de Varela i perquè l'exposició puga transportar-se a altres centres educatius, per tal que "servisca al professorat com un instrument de coneixement i de treball, que és la idea del programa d'exposicions itinerants que portem endavant", revela Faust Ripoll. I és el mateix director del Servei de Cultura qui clama la necessitat del fet que "la cultura no es quede solament en un museu o en una representació escènica, sinó que s'ha de difondre el coneixement científic i humanístic cultural a través d'aquest tipus d'exposicions".
Per la seua part Encarna Varela, neboda del pintor, ha volgut recordar que va ser fa dos anys, amb motiu de la celebració del 130 aniversari del naixement del "nostre gran pintor alacantí Emilio Varela", el qualifica, es van reunir els organismes implicats per realitzar aquell homenatge -Diputació, Ajuntament d'Alacant, Consorci de Museus i Universitat d'Alacant- per a "elaborar un programa d'actes i activitats per rendir-li un entranyable i merescut homenatge. De totes les activitats programades s'han realitzat quasi totes a excepció de tres (una pàgina transmèdia que segueix estant en construcció, una exposició itinerant del laberint lluminós en el Museu de Belles Arts de València -sí es va dur a terme en Alacant i Castelló- i una exposició col·lectiva entre Varela i altres dos artistes)", detalla. Aquesta exposició de la UA és la darrera activitat programada al voltant del pintor per a l'ocasió i la seua familiar no ha deixat escapar el moment per exigir que "Emilio Varela és un dels nostres millors pintors alacantins i no pot seguir sent conegut únicament a escala local i provincial, fet pel qual hem de seguir treballant perquè la seua pintura es reconega a l'àmbit nacional i internacional".
Emilio Varela tuvo a su favor el mecenazgo de Joaquín Sorolla, como lo demuestra la presente carta de marzo de 1920.