Recordava fa uns dies Niño de Elche en el seu compte d’Instagram que, quan va tornar la Dama d’Elx al Palau d’Altamira el 2006, la població es va sentir decebuda en comprovar les dimensions de la peça ibera. S’havia adonat, a partir d’eixe moment, que els il·licitans ens agraden més les còpies i repliques per la capacitat de fer possible una majestuositat de què manquen els originals. I ho afirmava solament uns dies després de l’anunci del tancament de la botiga de Zara al centre de la ciutat, que, a més de tornar a posar el focus en l’estat del comerç local, ha generat una malenconia pel destí de l’antic edifici del cine Capitolio, una reacció que, per contra, no vam trobar en la societat quan es va apagar definitivament el seu projector.
Fa 17 anys ja ens preocupava la pèrdua d’un centre d’exhibició cultural i el perill a què quedava exposat un edifici amb escassa protecció legal. Com en el cas de la Dama, que denunciava l’artista il·licità, hem donat sempre més valor al mite i a la memòria que a la contundència material. La notícia que no havia d’haver completat la decepció de l’opinió general per una decisió empresarial era que havíem de tornar a preocupar-nos pel futur de l’immoble perquè la normativa municipal no en garanteix el futur, malgrat la llei autonòmica de patrimoni.
Feliçment el nou Capitolio que nasqué de la intervenció del grup Inditex recordava l’edifici anterior i el seu ús, malgrat que els espectadors menys cabrejats o menys tristos per la fi d’un cine vam poder recordar, quan entraren a la nova botiga, com havien gaudit amb allò que passava entre l’embocadura de l’escenari (i també fora, al patí de butaques). Molts se’n van meravellar el desembre de 2016 perquè l’arquitectura de l’edifici de Pérez Aracil des del 1949 no s’havia perdut i que, fins i tot, la reproducció havia guanyat en espectacularitat en la seua nova concepció, després d’anys d’haver abandonat el seu manteniment. No estem acostumats a Elx a la conservació del nostre patrimoni, dels edificis i indrets de les fotografies en sèpia o amb saturació de color que tant ens agrada mostrar.
Sorprén ara voler conservar el valor d’un edifici quan eixe valor era intrínsec a la seua activitat, que fa tant de temps deixà de desenvolupar-se. I sorprén quan la ciutat encara necessita disposar de l’eina que faria possible la conservació del nou Capitolio, el Catàleg d’Edificis Protegibles, que els nostres veïns d’Alacant han estat capaços de renovar amb l’interés posat en el cine Ideal i les torres de guaita. Caldria imitar-los i anar més enllà: activar proteccions efectives, ampliant els nivells de protecció de certs edificis donada la seua particularitat dins la història de l’arquitectura i l’urbanisme d’una ciutat de la grandària d’Elx.
El fet més dolorós ara, després de dècades esperant l’actualització del Pla de Protecció de Béns Immobles, és que hem de reclamar la protecció d’edificis que n’han substituït uns altres. Les rèpliques abunden en els nostres carrers i en tots els barris ampliant o corregint alguna característica de l’arquitectura original: la casa dels Cosidó i altres cases pairals al voltant del carrer de la Fira, l’edifici modernista de la Mútua i la Casa Gómez a les Eres de Santa Llúcia, la Calaforra, el palau dels comtes de Torrellano a la plaça de Baix i l’edifici de la Coral a la Glorieta, l’edifici racionalista del carrer Salvador i el que el mateix arquitecte, Serrano Peral, féu a Jorge Juan, l’ermita de sant Pasqual i la casa de las Palomas, tots són rehabilitacions o reconstruccions o reinterpretacions d’edificis anteriors.
De fet, ara per ara, confiem l’únic testimoni a Elx d’un espai dedicat a l’esbargiment del poble a un edifici que és còpia de l’anterior, el Gran Teatre. Malgrat tot, és urgent protegir-lo íntegrament, convertir-lo en un Bé d’Interés Cultural –com ara faran els alacantins amb el Teatre Principal– perquè, per més voltes que done la vida, per més perills que ens envaeixen o per més restriccions que calga assolir en un futur incert, el poble d’Elx mereix conservar la seua herència.
* José F. Cámara Sempere forma part de l'Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó
