Els que estan i els que falten (III): somos normales

Els inicis del cristianisme, encara al segle I de la nostra era, van estar marcats per una disputa doctrinal central. El primer bàndol el liderava l’apòstol Pere. Nascut amb el nom jueu de Simó, i d’ofici pescador, li donava molta importància a la pràctica de la religió jueva i l’estudi de les Escriptures; havent conegut a Jesús en vida, considerava la seua predicació limitada al món jueu i que tenia com a receptors només els jueus practicants, un món on els no-jueus -anomenats gentils- no hi tenien res a veure. El cristianisme havia de ser, doncs, una secta jueva més dins les existents dins la seua comunitat que era alhora religiosa i política.

L’Apòstol Pau, nascut Saül de Tars, en canvi, era un nouvingut al grup, quasi un intrús a l’esperit original: no havia conegut a Jesús en vida, abans havia sigut fins i tot perseguidor de cristians. I tenia una visió doctrinal oposada a la de Pere: el missatge de Jesús tenia caràcter universalista i no necessitava d’una cultura jueva prèvia i menys encara de ser-ne practicant. Proposava predicar el missatge cristià a no jueus i en altres idiomes: prompte ho farien en grec, llatí, armeni o egipci, entre altres. La polèmica entre els dos va ser agra: però malgrat que Pere és considerat com el primer Papa, fou Pau qui va fundar les primeres comunitats cristianes fora de Judea i de qui conservem els primers escrits històrics cristians, les seues epístoles que encara es lligen a missa. És, d’alguna forma, l’inventor del cristianisme que coneixem, transformant i en certa manera franquiciant l’esperit original d’un Jesús de Natzaret històric de qui sabem molt poc.

Quan parlem del llegat del 15-M a Espanya i la seua traducció política més directa, Podemos, els termes del debat pràcticament calquen els del debat doctrinal dels orígens del cristianisme. Aquell “no somos mercancía en manos de políticos y banqueros” de 2011 va aconseguir uns nivells de suport social superiors al 80% entre la població espanyola; un suport transversal que anava molt més enllà de les persones que havien xafat una acampada, de si havien votat o no, o a qui. Malgrat que el programa formalment coincidira, molt més enllà dels límits de l’esquerra alternativa tradicional que no superava el 10-15% d’intenció de vot sumant totes les esquerres perifèriques.

Els dirigents d’Izquierda Unida de la època, no obstant, van afanyar-se a dir que ells portaven indignats tota la vida, que en tot cas tota aquella gent era d’esquerres i no ho sabia: que primer jueus i després si això ja voriem si cristians, vaja. El que havien de fer els indignats, doncs, era una professió de fe en l’esquerra tradicional i procedir a votar-los. Aquella estratègia no va funcionar en absolut i cap a 2013, amb una crisi econòmica i política més cruenta que mai a Espanya, i fins i tot havent impulsat un rostre jove com Alberto Garzón, la intenció de vot d’IU no acabava de despegar a les enquestes. Existia una important bossa de descontent social, un descontent que compartia bona part del programa de l’esquerra política -apertura democràtica, perseguir la corrupció, més democràcia i control social sobre l’economia- però no semblava que els indignats tingueren ganes d’assumir el pack complet d’identitat d’esquerres: els seus partits, però tampoc les banderes o les cançons.

El Pablo Iglesias tertulià i el primer Podemos van demostrar que bona part d’aquelles intuïcions demoscòpiques eren certes. Hi hagué las dos orillas entre el bipartidisme / la casta que portava tota la vida en política i els consells d’administració i els jóvens educats de barri que no interrompen quan parlen i defensen els drets humans i el sentit comú. Que tot allò va funcionar fins assolir més del 20% i vorejar el 30% d’intenció de vot en algun moment ho sabem tots; però sobretot perquè era una cosa nova, que va atraure persones que fins al moment no s’havien interessat gens per la política.

En el seu llibre Con todo, Íñigo Errejón explicava, a propòsit de l’elecció del lema Un país contigo per a les eleccions de 2015 i el plantejament d’aquella campanya electoral tan exitosa, perquè van prioritzar una identitat oberta, pensant en persones poc polititzades que puguen compartir el programa i no els símbols o imaginari dels simpatitzants tradicionals, i sobretot que no es senten -encara- part de cap col·lectivitat. Per exemple, al famós mitin de la Fonteta de Sant Lluís els candidats entraven al pavelló al ritme de la música de Caçafantasmes, un referent compartit i no connotat de cultura pop, i no de cap cançó protesta o referencial de l’esquerra tradicional comunista o nacionalista. Aquest anhel d’aperturisme, creant una identitat nova on els nouvinguts es sentiren còmodes, va acabar-se molt prompte.

Ja encetat 2016 un Pablo Iglesias sentint-se fort va decidir d’interpretar la seua pròpia versió de l’escena dels Simpson i prémer el botó per convertir Rússia de nou en la URSS i tornar a una gramàtica de sorpasso, calç viva i pacte amb Izquierda Unida. La seua estratègia va deixar-se més d’un milió de vots pel camí en la repetició electoral. És certa la forta campanya mediàtica, de muntatges policials i judicials contra Podemos en aquells anys, però també que les grans davallades demoscòpiques tenen correlació amb decisions pròpies: l’esmentada gestió de la repetició electoral n’és una. Però també que si preguntem pels motius del desencant a la pràctica totalitat de persones que van mobilitzar-se en aquella època, a la paraula Iglesias segueix “xalet”: el xic de Vallecas que va assegurar categòricament que mai no se n’aniria del seu barri ni canviaria de vida va deixar-se molta de la seua credibilitat en aquell gest. Resulta difícil d’entendre que El Coletas entenguera el simbolisme i la necessitat de no canviar de look capil·lar fins deixar la política institucional i no la rellevància del xalet amb piscina en l’imaginari dels seus votants.

Contemplar un mitin o qualsevol comunicació de Podemos hui per hui és una experiència reservada no només a creients en l’esquerra sinó a practicants fervents al dia dels odis i preocupacions de la família Iglesias-Montero i el seu entorn. A l’inici de campanya al País Valencià per exemple -12 de maig a l’antic mercat d’Abastos de València- pràcticament tot tractava sobre el seu patiment, la condició de víctimes, cafè per a cafeters acèrrims. A mans dels grans empresaris, dels mitjans de comunicació, de la dreta judicial, dels socis de govern: més solitud, més patiment, més animadversió per part dels altres significa tenir més raó en un discurs adreçat a convençuts molt convençuts. Apel·lacions a Marx, Gramsci, la lluita de classes, el moviment obrer o el feminisme històric: ja no és només que a 2015 agruparen milers de persones als seus actes i ara a penes alguns centenars i la majoria d’avançada edat; és que el propi plantejament identitari és per a convençuts i militants històrics, amb referències incomprensibles per a no iniciats.  No és que en el camp de Yolanda Díaz i/o Compromís hi haja un plantejament polític molt diferent. Les formes són certament més suaus, el discurs és formalment més aperturista però el plantejament és calcat: hi ha només un eix polític i dos blocs, de l’esquerra i la dreta, i l'únic que pot guanyar vots per al conjunt és el PSOE, pel centre. El seu objectiu estratègic és “la unitat de l’esquerra a l’esquerra del PSOE” com a fi en si mateixa -un plantejament que fins i tot a nivell demoscòpic és qüestionable que funcione- que no és més que la versió per a ionquis de la política d’un reencontre familiar. Compromís celebraria com un èxit la perspectiva demoscòpica de mantenir la seua representació actual; Sumar i Yolanda Díaz considerarien un resultat magnífic arribar als 50 diputats, més de 20 per sota del resultat de 2015. És cert que el cicle polític és distint, però no hi ha ni tan sols una ambició, ni que siga discursiva, de creixement o d’apel·lar al conjunt de la societat, o com a mínim a votants nous, jóvens, abstencionistes, el que siga.

La tendència internacional sembla anar, no obstant, en sentit contrari. El primer exemple el tenim a França: des de la revolta de les armilles grogues fins a l'actual de les pensions ve covant-se a l’estat veí un gran descontent social que és ideològicament transversal però té en comú un rebuig a les formes i el programa de les actuals elits polítiques i econòmiques capitanejades pel president Macron i el seu partit personalista. L’esquerra alternativa de Melenchon i companyia ha processat millor que no Podemos algunes de les lliçons del cicle de la crisi política espanyola. Melenchon ha insistit en la necessitat de superar dinàmiques que han fracassat com les de cordó sanitari a l’extrema dreta o front republicà, que en última instància han propiciat per dos vegades l’elecció d’un Macron a priori poc popular -i abans, de Chirac- en favor d’una política de no donar les identitats per tancades -proposa no identificar el vot a l’ultradreta amb una alineació de per vida amb la dreta tradicional- i intentar seduir el seu electorat. És així com va aconseguir en 2022 el seu millor resultat històric -un 22% amb el seu La France Insoumise- quedar-se a només un punt percentual de Marine le Pen en les presidencials, i de rebot liderar la segona coalició més votada a les legislatives del mateix any, subordinant l’històric Partit Socialista Francès.

En un sentit que sembla oposat però opera de forma similar, la política de Bernie Sanders, Alexandria Ocasio-Cortez i el seu sector de col·laboració amb l’Administració de Joe Biden ha obtingut molt bons resultats als Estats Units per la via de no donar per fets els posicionaments de l'establishment demòcrata i combinar amb èxit una política de col·laboració i confrontació. El passat 27 d’abril, en una conferència al think tank Brookings, conegut per les seues posicions més bé moderades, l'assessor de Seguretat Nacional de Joe Biden, Jake Sullivan, va exposar els elements de la política de l’Administració Biden en matèria econòmica, el que alguns ja denominen el Nou Consens de Washington.

D’acord amb Sullivan, el neoliberalisme ha convertit els Estats Units en una potència dèbil en tant que no ha abordat quatre riscos fonamentals: el primer és que el lliure mercat ha deixat en mans de potències estrangeres no democràtiques -pensa en Xina, clar- elements clau com les telecomunicacions o la tecnologia d’energies renovables, posant en risc la democràcia. El segon, les deslocalitzacions han deixat Nord-Amèrica sense abastiment de recursos bàsics en casos d’emergència -pensem en el material sanitari en pandèmia, però també els components electrònics que venen d’Àsia. El tercer, no ha abordat el canvi climàtic i els riscos obvis que suposa -nivell de la mar, sequera, calor, etcètera. El quart, ha produit una desigualtat molt important que coarta el creixement econòmic i provoca important inestabilitat social. El cinquè element, potser el més important, és qui ho diu: l’assessor de Seguretat Nacional. Aquests elements -democràcia i drets humans, indústria nacional, transició climàtica i igualtat de renda- quatre dels pilars principals de l’esquerra occidental, ara s’expliquen ja no en clau ideològica sinó de seguretat nacional i com a preocupació de l'establishment de defensa nacional nord-americà. Malgrat és obvi que això té les seues limitacions, les orientacions pràctiques que té -política industrial, transició verda, reforma fiscal- canvien de dalt a baix el mapa polític i les aliances possibles.

Aquest canvi de plantejament profund que desafia les identitats tradicionals dista molt de ser una realitat llunyana: a la tardor de 2021, Lucas González del duo gadità Andy y Lucas feia en un video de twitter les següents declaracions a favor de la vaga dels treballadors del metall a la badia de Cadis i donant suport a la violència sindical:

Parece que los trabajadores están volviendo quince años atrás, en sueldo, en horas, etc, que quede claro que estamos con ustedes. Andy y yo no somos ni progres ni fachas, nosotros somos normales, es lo que queremos que nos llamen […] a veces hablando no te hacen caso, a veces hay que hacer un pasito más hacia adelante para que parezca que te hagan caso los que mandan… parece que en Cádiz somos la tonta de Europa del Sur, en Cádiz, en Andalucía, hasta en España mismo somos los tontos de Europa…se nos fue el General Motors, lo de Airbus, astilleros, ahora el metal […] en Cádiz lo que queremos es trabajar, tenemos mucha gracia, pero somos trabajadores […] así que cuando nos tocan las pelotas no nos andamos con chiquitas. 

La resposta majoritària en xarxes fou, per suposat, d’acusar Andy i Lucas d’excèntrics o friquis o que en qualsevol cas, són d’esquerres i no ho saben: qüestió d’ignorància, sembla. Que ser culturalment progre i defensar la lluita sindical s’hagen convertit en coses distintes no va suscitar ni una reflexió ni mitja. Un exemple concret: el ministre d’Interior Grande-Marlaska, responsable d’enviar tanquetes contra els treballadors de Cadis, però també dels morts a la tanca de Melilla i també responsable que Espanya haja sigut condemnada pel Tribunal d’Estrasburg per no investigar tortures produïdes en casos instruïts per ell mateix com a jutge, segueix en el seu càrrec. ERC, Bildu, Compromís, Más País i companyia no han considerat prioritari deixar de votar investidures i pressupostos a Pedro Sánchez per la presència d’un senyor amb aquest perfil al Consell de Ministres. Unidas Podemos, a més, no ha tingut cap problema de governar amb ell quatre anys. La possibilitat d’una diferència -si no un abisme- entre ser progre i ser normal- pense que s’explica sola.