Els carrers son sempre nostres? Així es construeixen les ciutats més inclusives

“De vint-i-dos zones de jocs que tenim, de moment cinc ja estan preparades per a persones amb mobilitat reduïda o dificultats cognitives”, destaca Pilar Mahamud, tècnica a l’Ajuntament de Sant Vicent del Raspeig (l’Alacantí), reconegut l’any 2017 -als Premis d’Habitatge, Mobilitat i Urbanisme amb perspectiva de gènere que concedeix la Generalitat- per la construcció de parcs infantils preparats per a totes les xiquetes i xiquets. És el mateix cas que al Poliesportiu de Quart de les Valls (Camp de Morvedre), accessible des de l’any passat per a totes les persones després de vàries dècades.

Amb l’impuls dels feminismes, la construcció de ciutats més inclusives s’ha convertit en una prioritat per a administracions i professionals. Iniciatives com la Setmana Europea de la Mobilitat, celebrada cada setembre, també es dissenyen amb perspectiva de gènere. És el cas de A poc a poc, el nom amb el que la cooperativa d’arquitectes Crearqció va batejar la Setmana de la Mobilitat de Carlet (Ribera Alta). “Volíem visibilitzar que, quan parlem de mobilitat, existeixen moltes formes de moure's i que totes aquestes formes han de ser objecte de les preocupacions polítiques i urbanes”, ens conten des de la cooperativa valenciana. “A més, vam posar de manifest en algunes de les activitats que les decisions polítiques es poden prendre d'una altra forma: mitjançant el debat amb la ciutadania, l'assaig previ de les transformacions urbanes, el treball amb les usuàries... Aquest va ser un bon principi per a posar en pràctica aquesta nova mirada i aquesta nova forma de fer”.

També l’any passat es va premiar el treball de Pas a Pas Xàbia, un projecte per “recuperar l’hàbit d’anar caminant al col·le com a primer pas perquè la infància recupere la ciutat”, conta Chema Segovia, membre de l’equip coordinador de la iniciativa. “El camí al col·legi no és l’objectiu, sinó l’excusa. En el fons estem parlant de generar ciutats més sensibles i humanes, perquè com diu Tonucci, ‘una ciutat bona per als xiquets és una ciutat bona per a totes les persones’”. Però que té a veure els feminismes amb la infància?  “Els espais de reflexió i treball que s’estan generant no són tancats, sinó que necessiten comprendre’s de forma conjunta, connectant-se però sense diluir-se uns en altres”, afegeix intersectant gènere i generació.

Materialitzar la visibilització de la dona també és una tasca mampresa des de l’arquitectura. Marita Carmona, de Carmona y De la Torre Arquitectos, va impulsar la intervenció dels rentadors de Tuéjar (Els Serrans) i la seua connexió amb una ruta turística. “Amb la posada en valor d’estes construccions s’ha donat a conéixer les tasques que desenvolupaven les dones i s’han recuperat estes construccions a la vida del poble, ja que abans estaven pràcticament oblidades”, afegeix l’arquitecta. “Les dones allà cantaven, contaven històries i es posaven al dia dels successos de la vida quotidiana.”. Un taller format per deu dones i cinc homes van rehabilitar els cinc safarejos de Tuéjar i els van convertir en una nova fita turística de la Serranía. A la segona edició dels premis, entregats el passat dilluns, s’han destacat treballs semblants com la rehabilitació del Llavador d’Enmig d’Agullent (Vall d’Albaida), la nova Plaça del Mercaico Negro de Villena (Alt Vinalopó), l’Espai de Dones de Riba-Roja de Túria (Camp de Túria) o la nova Plaça de l’Ajuntament de l’Alcora (l’Alcalatén).

Enguany també s’ha destacat el Pla General Estructural de Castelló, on s’ha introduït la perspectiva de gènere a la seua redacció. Per a fer això, “es deuen promoure processos participatius generalitzats i es deu evidenciar el previsible conflicte d’interessos per a prendre decisions sobre què i com es prioritza”, aclareixen Eva Alvárez i Carlos González, arquitectes i professors a la Politècnica de València. “Sempre s’ha de començar per aquelles actuacions que afecten directament als col·lectius que més han de perdre”, afegeixen. “Hui ja no fa falta construir casi res nou, el que fa falta és pensar sobre l’ús que fem del que ja existeix. I podem repensar eixe ús pensant en la vida quotidiana i en l’autonomia de les persones, en particular de les dones”.

També a l’àmbit de la planificació urbana destaca en 2018 el Pla Xàtiva, un full de ruta per reactivar el centre històric xativí elaborat per la cooperativa valenciana El Fabricante de Espheras. “Al projecte tractem d’incorporar totes les mirades que habitualment queden fora d’un Pla Especial de protecció de Centres Històrics, en el que la conservació del patrimoni i d’una determinada imatge històrica acaba per eclipsar altres aspectes de la vida quotidiana”, destaca Santi Hernández, membre de l’equip. “Per a aplicar criteris inclusius a la metodologia, el projecte es va definir a partir de huit perfils”, conta l’arquitecte Pasqual Herrero. “Vicent, te’n recordes?” o “Teresa, baixes a jugar?” són alguns dels perfils que buscaven “afavorir la participació de persones que normalment no acudeixen a estos processos”.

Hem de parlar de “feminitzar” les ciutats?

Crearqció, cooperativa d’arquitectes amb seu al Carme de València, destaca que “posar aquests termes damunt la taula ja és símptoma de què, almenys, hi ha un replantejament de com s'han de configurar les ciutats i, sobretot, la vida d'aquestes. És moment de què les veus i les formes de mirar femenines formen part de totes les dimensions col·lectives, ja que, fins fa poc s'han deixat de banda. Cal parlar de ciutats capaces d'incloure a tots els perfils que les habiten i, a més, capaces de cuidar a tots aquests perfils”.

Eva Alvárez i Carlos González afegeixen des de la UPV: “nosaltres parlem del fet que la ciutat siga un entorn d’oportunitats i equitat per a tots i totes. Parlem també d’autonomia personal, que la ciutat contribuisca a augmentar l’autonomia física, econòmica i política de les persones, en particular de les dones”. Seguint la mateixa línia, Maria Romaní, l’arquitecta de la nova Plaça de l’Ajuntament de l’Alcora, reconeguda per ser un espai públic inclusiu, afirma rotunda: “Sí, hem de parlar de feminitzar les ciutats, açò és transformar els espais públics perquè passen de ser simples zones de trànsit, configurades sense pensar en el benestar de la població, en espais inclusius que faciliten el trànsit, la comunicació, donen seguretat...”. Pilar Mahamud, tècnica a l’Ajuntament de Sant Vicent del Raspeig, té una visió diferent: “es va proposar presentar com a urbanisme amb perspectiva de gènere l’ampliació de voreres al voltant d’un col·legi, però jo tinc les meues reserves. S’amplien les voreres només per a les dones? Normalitzem així que només les mares van a pels xiquets? Les ciutats es deuen feminitzar o es deuen humanitzar? Sembla una trampa del llenguatge”.

Santi Hernández, de El Fabricante de Espheras, considera que “per a evitar caure en estereotips sobre el que hauria de definir què és femení, considerem més interessant parlar d’amabilitzar els entorns urbans des de distints punts de vista: la mobilitat sostenible, l’accessibilitat universal o la recuperació de la memòria i la identitat. Chema Segovia, de Pas a Pas Xàbia, destaca la mateixa línia: “Deuríem parlar també d’infantilitzar les ciutats, multiculturalitzar-les, envellir-les i de tantes coses més. Totes eixes possibilitats conflueixen en un mateix punt, que seria pensar les ciutats des de la diversitat”. L’arquitecte afegeix: “Treballar des de la diversitat és vore el món des d’un punt de vista diferent de l’acostumat, cosa que permet descobrir noves possibilitats. En Pas a Pas donem als xiquets i xiquetes un protagonisme central i actiu dins del projecte”.

L’arquitectura és masclista o canvia el paradigma?

Pasqual Herrero, de El Fabricante de Espheras, destaca distintes situacions viscudes: “la direcció en empreses de construcció i estudis professionals de l’arquitectura segueix estant majoritàriament encapçalada per homes, la major part de les plantilles de professors de les escoles segueix sent majoritàriament homes, la representació en taules redones o fòrums professionals de dones arquitectes és molt minoritària. Sense aplicar criteris de quotes d’una forma natural, eixa veu es queda relegada”. Marita Carmona, arquitecta a Carmona y De La Torre, va un pas més enllà i creu que “als detalls i acabats en una obra, les dones en general són molt més capaces i poden revolucionar el món professional de la construcció en este sentit, com vec que està passant”.

Eva Alvárez i Carlos González fan mirada llarga des de la Politècnica de València: “La societat és masclista, no creem que ningú ho discutisca. Nosaltres no percebem un clar canvi de paradigma malgrat que ja es noten alguns canvis, però treballem perquè succeïsca com més prompte millor.” En canvi, Maria Romaní assenyala “En la meua experiència, no crec que el món de l’arquitectura siga masclista. Però sí que trobe que s’ha produït un canvi a l’hora de pensar les ciutats i donar-li ús als diferents espais urbans”.

Chema Segovia apunta a la formació des de les escoles d’arquitectura: “La idea d’arquitectura que ens inculquen té molts elements que probablement estan vinculats a la comprensió del món que han generat els homes: la realització personal mitjançant el treball, la competitivitat per a aconseguir el prestigi, el control únic del creador sobre l’obra, la independència de l’encàrrec que es rep amb respecte a les seues implicacions polítiques, la permanència en el temps de l’edifici construït...”

Des de la cooperativa Crearqció afegeixen: “també hem de ser crítiques i realistes, i dir que els espais de poder i representativitat encara estan dirigits i pensats des de "figures masculines" que també deixen fora a molts homes, noves generacions, percepcions i masculinitats que no se senten representades per eixes formes de fer. Per descomptat, la visió femenina queda totalment fora i a més, menyspreada en molts àmbits.” I rematen: “aconseguir aquest canvi és una necessitat per a la continuïtat de la professió i fins i tot per la sostenibilitat social, econòmica i ambiental del planeta quasi”.