El Vinalopó soterra el cara vista: visca la pedra amable

ALACANT. La carretera entre Elda, Petrer i el Pinós creua un dels paisatges més màgics del sud. Camuflada entre les pedreresde la zona, la Casa Camaleó també reivindica amb la materialitat com aferramenta per a dialogar amb el paisatge. Com el rèptil, el projecte que l’equip d’Isaac Peral Arquitectos va signar el 2018, s’erigeix com a una capamés de l’exuberant i tectònica topografia de l’interior. "El Vinalopó Mitjà te un paisatge molt castigat per les pedreres, però sobretot a partir de l'any 2000 amb noves carreteres, l'AVE, camps de golf, polígons industrials i noves urbanitzacions poc respectuoses amb l'entorn. Actuacions que suposen un empobriment paisatgístic que condemna la idiosincràsia i el caràcter del lloc", denuncien des de l’oficina alacantina.

"Per a la integració paisatgística s'utilitza l'estratègia del camaleó, és a dir, mimetitzar-se amb el lloc. Per això, s'utilitza la pedra de les pedreres properes —roig Alacant sorrejada— que és del mateix color que la terra circumdant a l'edifici. Tots els revestiments són d'aquest material; sòls, cobertes, façanes…". A diferència d’altres dissenys contemporanis amb cobertes planes, l’equip d’Isaac Peral Codina, Luis Carreira Antón, Elia Ortuño Terrés i David Bisquert Cabrera va apostar per cobertes inclinades. Inspirades per les muntanyes circumdants "en vore-les desde lluny, el perfil de l’edifici es barreja amb els pendents de les serres llunyanes".

"El marbre utilitzat prové de restes rebutjades i la col·locació de les peces va ser lliure, de manera que tot elmaterial es va aprofitar al màxim". Esta estratègia, junt amb l’ús de pedres del Pinós, "va suposar un gran estalvi econòmic i energètic.  Apenes s'ha consumit energia ni per al transport ni per a transformar el material, ja que són peces reciclades de restes de taules que s'havien rebutjat per excessiva variació de color, vetes o cuqueres". 

"Però a més, la pedra utilitzada és molt capacitiva", és a dir, absorbeix la calor pel dia i es desprén quan es posa el sol al'hivern. Finestres, voladissos i una parra que s'ompli de fulles a l'estiu protegeixen la casa de la calor als pitjors mesos de l’any reproduint l’efecte hivernacle. El disseny del projecte va comptar un certificat A d’eficiència energètica perquè l’oficina va estudiar la grandàriai l’orientació de totes les finestres i façanes. "Està tot calculat per a tindre bona llum del sol a l’hivern, mentre que els voladissos eviten que incidisca la radiació solar a l’estiu". 

La topografia en rampa sobre la quals’asseu l’edifici va provocar que la casa se separara en tres volums diferentson es reparteixen els usos públics i privats. “Els volums s'obrin a l’estbuscant les vistes i a sud buscant la llum, però als costats nord i oest no hiha finestres per protegir-se del fred vent d'hivern i la calor del sol a ponentde l'estiu”. Un seguit d’estratègies climàtiques que es completa amb lespèrgoles que uneixen els tres volums i allarguen l’espai domèstic a l’exteriorper a quan arriben les temperatures més amables.

Un local d’arrossos que brilla com les cúpules de les esglésies

Fa casi cent anys es va batejar com "la magdalena de Proust" al moment en què una percepció evoca un record. Un efecte que sorgeix inevitablement en l'entrar a Trenta Tres, el local d'arrossos per emportar recentment reformat a Petrer per Pablo Muñoz Payá Arquitectes. El projecte ocupa un local en planta baixa situat a l'avinguda de Madrid i d'un sol cop d'ull recorda a les desenes de cúpules i teulades de ceràmica blava que brillen tamisats per la llum de la Mediterrània. Els arquitectes van resoldre així el repte de diferenciar un programa d'usos dividit entre l’aparador públic on encarregar i portar els tradicionals arrossos i la cuina reservada per al'equip de Trenta Tres.

"La il·luminació i l'acabat dels materials ja avança a peu de carrer l'atractiu d'undisseny que conjuga modernitat i tradició", apunten des de les oficines de Petrer. Sobre un panell de ceràmica blanca, a joc amb l'interior, llueix el rètol del local en blau amb unes tires de llum longitudinal que il·luminen les parets. D'aquesta manera, es convida a entrar directament a taulell amb el pas marcat per dues taules allargades. Amb un disseny econòmic i artesanal, fins i tot les taules s'han dissenyat a propòsit per al local amb fusta de roure i un sistema artesanal de xapa d'acer lacat en blanc. Una paret blava a mà esquerra i una blanca a la dreta recorden la ‘magdalena de Proust’ amb una ceràmica esmaltada dissenyada a la Plana.

El característic relleu i volum de la rajola escollit no només recorda a les típiques teules, sinó també a les ones de la mar ballant amb la llum. Darrere de taulell, el fons de taulell està rematat per una paret de maçoneria, una tècnica tradicional de col·locació de pedres provinents de Bateig, la propera pedrera de Petrer. "Picada i col·locada a mà, la pedra de Bateig conjuga amb el terra, que sembla fang cuit i aporta claredat a la perspectiva del local", afegeixen a l’estudi.

Per augmentarla sensació d'amplitud, s'han alternat les seues altures que conviden a mirar el sostre. El truc definitiu ve al mirar cap amunt: un entramat de cordes, a l'estil de les maromes de vaixell, creuen el fals sostre. L’objectiu: "augmentar la calidesa del local amb una solució senzilla però efectiva". Una proposta diferent per modernitzar eficientment la imatge d'un comerç local.

Geometries de llums i ombres per a una comunitat jove

Si Anni Albers, una de les més prolífiques dissenyadores de la Bauhaus dels anys 20, visitara Asp, probablement reconeixeria alguns dels seus patrons geomètrics en un projecte encara per estrenar de l’ara Entitat Valenciana d’Habitatge. Els primers treballs d’Albers estaven molt influïts per l’abstracció, però de seguida va treballar amb patrons geomètrics i variacions de color que va denominar "teixits pictòrics", on jugava amb els buits i els plens.

Una finca de quaranta-dos habitatges —encarregada per l’aleshores IVVSA el 2007 i posteriorment paralitzada fins ara— amaga mimèticament una tipologia comunitària cada volta més present a València: els corredors oberts. "L’edifici el vam conformar a partir d’un eix longitudinal obert que recorre tota la parcel·la i serveix d’accés a les cases", comenta l’arquitecta Sonia Rayos, projectista amb Mercedes Coves Medina i Giacomo Deluca d’este projecte. L’eix es va configurant adherint uns patis a cada costat que ajuden a ampliar la percepció visual de l’espai interior. O explicat d’una altra manera: un corredor flotant reparteix l’accés a les cases amb unes xicotetes passarel·les, deixant la resta de l’espai per a vore i ser vist entre les tres plantes de la finca... i el cel.

"L’interior de les casses està dissenyat a partir d’espais passants constituïts per dos peces: la zona de dia i la zona de nit. Totes elles disposen d'un espai exterior annexionat a la peça d'estar i el dormitori principal, a més d'un xicotet àmbit de recepció vinculat a la comunicació horitzontal. D'aquesta manera, es pretén tornar a l’inherent concepte de vida mediterrània que s'ha perdut actualment a les noves construccions", aseguren l’equip d’arquitectes.

El repte de construir habitatge públic va ser fàcilment resolt: "Les reduïdes dimensions de les unitats i la previsió de mutacions als usos ocupants d'aquests habitatges ens porten a concebre espais tan neutres com siga possible. Peces amb poques particions i on els espais indefinits puguen respondre a diferents necessitats sense requerir grans adaptacions o obres". Mentrestant, al corredor de la comunitat, l’ombra projectada per les baranes, la superposició dels tres corredors i el joc de buits entre les distintes passarel·les per cada casa generen una trama geomètrica digna d’Anni Albers. El paviment i el sòcol de ceràmica porcellànica esmaltada gris, també fabricada a la Plana, ajuda a denotar els contrastos entre llum i ombra fins i tot per als dies més ennuvolats.