Estic malalt, un d’aquells virus inespecífics s’ha apoderat del meu cos i l’ha convertit en una titella d’aquelles de tela i sorra, que no saps cap a on es desllorigarà. Tot i això, i l’enclaustrament, he hagut d’eixir un moment, per portar un dels meus fills a una revisió mèdica important, el que ens ha suposat una estoneta, abans de tornar el meu refugi.
I podria haver estat menys que estoneta si no ens hagueren fet esperar bastant més enllà de l’horari de la cita (no, no es tracta de la sanitat pública). Una espera que, tot i el meu malestar general i estat una mica psicodèlic, degut a la medicació, podia haver estat molt divertit, els nanos és el que tenen, es diverteixen amb qualsevol cosa i fan que els pares hagen de renunciar a la seua dignitat -concepte carrincló aquest- i passar-s’ho pipa amb els macacos. Però no comptava amb la contaminació auditiva. Hi havia una televisió penjant d’un racó, amb un d’aquells programes matinals que el mateix et tallen un nap que un cap, que el mateix els fa parlar de les calçotets plens de pardals d’un actor que de la darrera vacuna contra el càncer, que per això ells tenen el millor especialista, el que li ho explicarà ben claret a tothom, siga metge, doctora en psicopatologia conjugal o paleta. Hem hagut d’aguantar no sé quant de temps de comentaris cunyats sobre procesos judicials, drets dels acusats, violacions múltiples, consentiment i la fotuda patulea repulsiva que xarrava i xarrava, sense ser conscients que els seus esputs en forma de paraules estaven contaminant el planeta.
Quan tot ha acabat i he tornat a la meua reclusió curativa, m’ha estat impossible gaudir d’una de les poques coses que les diferents congestions no se m’han portat per davant, estranyament, les oïdes. M’ha calgut una cura de silenci d’un grapat d’hores.
A finals dels anys seixanta, en plena explosió rock, el jazz va perdre part d ela seua percepció coma música popular, guanyant d’altres, relacionades amb l’avantguarda i l’experimentació. En eixe moment, un alemany anomenat Manfred Eicher va fundar una companyia discogràfica amb el nom ECM (Editions of Contemporary Music) que, amb el pas de poc es va convertir en referent de l’excel·l’encia musical i va començar a segellar les seues edicions de vinils de 180 grams amb una afortunada frase que la revista canadenca Coda s’havia empescat per elogiar-los: “el so més bell junt amb el silenci”.
Contra la contaminació auditiva i el fem mediàtic la música i el silenci ens fan de bàlsam.
Quan el silenci m’havia retornat algunes neurones a lloc, he posat en marxa el reproductor de música i he engegat un darrere de l’altre The Avalanche de Sufjan Steven, Neon Bible de Arcade Fire, l’Officium de Jan Garbarek i The Hilliard Ensemble, Firmamento de Rocío Márquez, Orphans de Tom Wait -els tres, a saco, Brawlers, Bawlers & Bastards, i The LIfe Pursuit dels Belle and Sebastian.
La música és silenci, i el silenci és el remei de l’ànima, la punyetera bellesa sempre al rescat.