El pardal i la gàbia

Després de trenta-sis dies de confinament a casa, la sensació és inevitable: tots, en un moment o un altre, ens hem sentit, ens sentim o ens sentirem com pardals engabiats. No deixem d’enquimerar-nos, justament per això, en la idea de la llibertat: que un dia, per fi, potser s’obriran les portes de la gàbia i ens donaran solta. Recuperarem l’instint i les ganes de cel. I podrem volar —amb les ales esteses— per carrers, places, avingudes, boscos, muntanyes, platges, rius, camins i barrancs.

Tanmateix, personalment, a pesar de l’enclaustrament, ara com ara no puc sinó considerar-me —la qualificació és de l’amic Víctor Labrado— un autèntic consentit del destí. No solament per la qualitat ambiental del lloc privilegiat on vivim la reclusió: també pel fet que, fins ara —toquem ferro—, la pandèmia no ha afectat greument ningú de l’entorn familiar directe. Més encara... Sé que açò que ara diré podrà semblar obscé, indecent o pecaminós (segurament perquè ho és!), però la quasi quarantena de dies que porte engabiat dins de casa m’ha reportat una generosa, inesperada, íntima, desconcertant, abracadabrant felicitat.

Redimit de compromisos, estressos, angoixes i presses, he pogut posar al dia faenes, projectes i compromisos que devia —i em devia. M’he avesat a formes de docència no presencial que mai abans no hauria imaginat. I m’he trobat —com un regal inesperat del destí— un temps preciós per a la música, la lectura i el consum de productes audiovisuals. I encara, també, per a la pura i simple contemplació... De més a més —ah!—, he guanyat, com una propina fantàstica, hores i més hores de deliciosa vida en família, fruint dels fills amb una disponibilitat que mai abans no havia pogut (o no havia sabut) trobar.

Que els déus de la pudicícia m’ho perdonen, però ho he d’admetre: a mi, aquest inimaginable confinament, per moments m’està fent feliç. Quede clar que no estic —en absolut— exempt de la por, la covardia i el patiment lògics. I quede igualment manifest que cada matí sent un buit espantós a la boca de l’estómac quan, al voltant del migdia, consulte les sabudes estadístiques de contagis, ingressos en UCI i defuncions. Ahir mateix, per exemple, hi va haver 27 nous morts al País Valencià, 585 al conjunt d’Espanya; 28 a Portugal; 525 a Itàlia; 942 a França; 296 a Alemanya, 861 al Regne Unit; 3385 als EUA... Uns 7.000 morts, al món. I no puc deixar de pensar que, darrere de cada xifra, hi ha vides humanes irreparablement perdudes. Familiars esguerrats de dolor. Fills, filles; pares, mares; iaios, iaies; germanes, germans. Homes i dones: vidus i vídues. El dolor punyent. I el dol infinit. Tot això, sense comptar, encara, les tragèdies personals que comportarà el desastre econòmic: autònoms asfixiats, empreses liquidades, treballadors despatxats; pòlisses, hipoteques, insolvències, restriccions, fallides, deutes, impagaments...

Tanmateix, en honor a la veritat, seria una hipocresia per la meua part no admetre que, enmig del naufragi generalitzat, el present confinament m’ha procurat, per moments, una rara, impensada i feliç serenitat: una inopinada i inusitada impavidesa —això que Carner o Valor en dirien una presència d’esperit— que m’ha permés d’albirar, amb preclara consciència, quines són les quatre, set, dotze, vint o vint-i-cinc coses —però no més— que, al capdavall, resulten veritablement essencials en la vida. Posem per cas: la família; les amistats gran reserva; l’atracció pel blau del cel; la fantasia dels núvols; el foc i la pluja; la llum de l’eixida i la posta del sol; l’enlluernament de la mar; el vol dels ocells; l’amor per les paraules; els somnis delerosos; les converses i les rialles fraternals; l’afany per saber; les conjugacions del verb estimar... I molt particularment: l’evocació, l’enyor, la membrança.

És aquesta una curiosa dimensió del present confinament que potser mereixeria ser observada amb un mínim d’atenció: la inclinació a rememorar instants viscuts que, amb major o menor mesura, totes i tots hem arribat a sentir. Confessem-ho: hem redimit imatges i vídeos que dormien oblidats pels budells recòndits de l’ordinador; hem rellegit aquesta postal, aqueixa llibreta o aquelles cartes conservades al calaix; hem reparat sense voler en el souvenir d’aquell viatge tan bonic que vam fer a París, al gener, en plena onada de fred polar; hem recuperat les fotos en paper de la infància, l’adolescència i la joventut que créiem sempiterna... Per terra, mar i aire —WhatsApp, correu electrònic i xarxes socials— compartim amb un deix de nostàlgia tota classe de records, desenterrats, degudament digitalitzats. Com si, ofegades les presses, volguérem recuperar, per fi, el pur i sublim plaer de recordar.

I em sembla que és una sort, una gràcia, això: perquè el privilegi de la recordança ens permet d’adelitar-nos amb el que realment som. És a saber: la vida que hem viscut. En aquests dies d’hores vagues, flexibles i imprecises, hem sigut excepcionalment propensos —amb l’ajuda de fotos, vídeos, documents i objectes; o no— a fer repàs i balanç dels anys viscuts. Com volent prendre certesa i convenciment que, a pesar del tots els pesars, ens sentim plenament legitimats per a reivindicar-nos i ratificar-nos en l’única cosa veritablement important al final de la correguda. Ço és: que «hem viscut». Plenament. Intensament. Goludament. Passionalment. Enamoradament. Amb totes les conseqüències, tots els plaers, tots els riscos, tots els desigs i tots els anhels. Amb totes les valenties i totes les covardies. Amb tot l’amor i tot el desamor. Amb tot l’afecte i tot l’odi. Amb totes les curiositats, tots els dubtes, tots els afanys; totes les esperances, totes les incerteses, totes les imprudències; totes les ignoràncies i tots els coneixements.

No ho sé si és generalitzable, o no, però aquesta, si més no, és la sensació que tinc: que, despullats d’accessoris superflus, som, bàsicament, «animals que ens enyorem». I tan, tan, tan intensament viu m’he arribat a sentir jo mateix en aquest espontani exercici d’introspecció, evocació i remembrança, que he arribat a dubtar si potser no deu haver estat per bé, i tot, aquesta insospitada imposició del destí. Arribe a témer, fins i tot, si arribat el moment de la progressiva recuperació de normalitats no em sabrà malament haver d’abandonar el confinament: si potser al final de la quarantena m’hauré fet tan casolà que, podent elegir, preferiré continuar encauat, dins de casa, definitivament abstret de tot i de tots.

En aquests pensaments estava quan, per atzar, el joc delitós de la memòria que ara mateix practicava m’ha volgut reportar al present un record de la meua iaia. I és com si ara mateix la poguera veure (els cabells blancs, el nas prominent, la roba fosca, el rostre solcat d’arrugues, la veu refulgent) explicant-me, quan jo encara era un xiquet menut (pantalons curs, genolls pelats), que els canaris que passen molt de temps dins d’una gàbia, al final, quan els obris la porta, resulta que renuncien a eixir: «Els deixes la porta oberta i es queden dins de la gàbia. No ixen. Prenen por. I es conformen. Renuncien a la llibertat. És com si es desensenyaren de volar!»

Dia trenta-sis de quarantena. Sensació de pardal engabiat. I una nova pregunta que em roda pel cap, arran d’aquesta curiosa síndrome del pardal i la gàbia: com ens afectarà la present experiència del confinament en l’instint i en les ganes de volar? Què passarà en les primeres temptatives d’eixir de la gàbia? A quines autonomies potser renunciarem, inconscientment? Ens costarà poc, molt o gens, tornar a volar sense por —amb les ales esteses— pel cel de normalitat en barrancs, camins, rius, platges, muntanyes, boscos, avingudes, places i carrers? Altrament formulat: quin cost tindrà la pandèmia en termes de llibertat?