S'APROPA EL DESERT / OPINIÓN
El Pantone del feminisme
8/03/2018 -
L’article que encete amb aquestes paraules es publicarà el dia 8 de març de 2018, en plena jornada de vaga convocada per la Coordinadora Feminista, la federació d’organitzacions feministes de l’Estat Espanyol. Com és normal, estarà escrit abans d’eixa data (no penseu que confesaré ara si sóc un procrastinador recalcitrant que provoca taquicàrdies, o lliure els meus articles amb temps suficient com per què es perden entre el maremàgnum de correus que arriben cada dia a la redacció), i per tant, impermeable al seguiment final. De moment, el que sí que pot reflectir és el run run que fa la convocatòria, no del tot nítid, no del tot identificable, massa dones que s’ho pensen, que senten l’eco de paraules tan minses com “les dones reals i normals es reivindicaran amb el seu treball”, sense que els regalime sang per les orelles, sense poder respondre “les dones reals i normals, o siga, totes, són les que decidiran si fan una cosa o una altra, no en funció de la taxonomia que una política de torn s’ha empescat per insultar/guanyar quatre sobres… de vots”.
Però també es pot fer ressó de la reacció que les paraules escrites aquestes darreres setmanes han tingut en l’entorn més proper, i com de vegades fa por pronunciar-se o significar-se, perquè és ben fàcil rebre comentaris del tipus “molt n’escrius, però no sempre has sigut coherent amb els teus actes”, i no tens més remei que mirar enrere i reconéixer que efectivament, o no has estat coherent, o cal que alguns actes s’expliquen al detall, amb esperit “científic”, perquè no siguen interpretats com una natural tendència de mascle.
Les cures d’humilitat són una eina molt útil en el procés d’aprenentatge. Fins i tot les que es fa un mateix, de manera improvisada. Com anar a les prestatgeries a cercar un llibre que vols citar, i pensar, “vaig a vore quants llibres escrits per dones tinc ací”: prestatge de 30 llibres, 4 dones; prestatge de 34 llibres, 3 dones; prestatge de 44 llibres, rècord!, 9 dones;… i deixer de computar, perquè construir els arguments per justificar això se te’n portarà molt més temps que directament reconéixer el biaix de les teues lectures.
Però no pots evitar argumentar: recordant que el pantone col·loca 1114 colors entre el blanc i el negre, i que fins i tot en això hi ha mitologies de gènere que fan de l’home un ser acromàtic i a les dones übercromàtiques; que enguany, 2018, han decidit que el seu “Color de l’any” siga l’ Ultra Violet (18-3838 TCX), en una clara –i comercial- reivindicació feminista; la lluita no pot quedar només en un producte de consum, en un gest de revista, en una pose, en una ocultació dels problemes sistèmics que són el fonament de la lluita feminista, i en la repressió de tota acció col·lectiva.
En el seu llibre –sí, el llibre que buscava adés entre els prestatges- Els homes m’expliquen coses, l’escriptora nordamericana Rebecca Solnit, sintetitzava en un parell de paràgrafs el que significava el nou moviment feminista que visibilitzava els problemes tal i com la societat anava avançant:
“El feminisme, tal i com remarcava el 1986 Marie Sheer, és la noció radical de què les dones són éssers humans, una noció que sense que estiga universalment acceptada, tanmateix s’està estenent. Els canvis en la conversa són encoratjadors, com també ho és el creixent compromís dels homes amb el feminisme. Sempre ha hagut homes que l’han recolzat. Quan el 1848, a Seneca Falls, Nova York, es va fer la primera convenció pels drets de les dones, trenta-dos dels cent sotasignants del manifest, a imatge de la Declaració d’Independència Nordamericana, eren homes.
Tot i això encara es copsava com un problema de les dones. Com el racisme, la misogínia mai no serà tractada de manera adient si es fa només des de les víctimes. Els homes que l’assumeixen també entenen que el feminisme no és un intent de despullar els homes dels seus drets, sinò d’una campanya per alliberar-nos tots”.
Canviar les estructures mentals, les que ens fan argumentar de manera espontània a favor nostre, en contra d’elles, és molt més difícil que portar una samarreta o un rellotge color ultra-violet al canell, en una sessió de fotos per a una revista de moda o davant d’un auditori d’emprenedors i empresaris en plena sessió de manspreading.
Noticias relacionadas
