T’HA EIXIT UN FIL PRECIÓS / OPINIÓN
Besos, petons, besadetes, besots, besades infinites
7/03/2019 -
Platja de l’Albufereta, primer diumenge càlid de març, sobre les onze del matí. La superfície de la sorra és una estora suau sobre la què van ubicant-se grupets de residents amb ganes de sol i sal marina. Escampem els estris dels nanos: poal, pala, rastrell, i comencem amb els viatges a la vora de l'aigua per anar carretejant poals plens per als fonaments del castell i pel fossat que l'envolta. Poc a poc, en una distribució que vista des d'una perspectiva cenital semblaria un castrum romà, la xicoteta mitja lluna que forma este raconet litoral s'ompli d'un ampli catàleg humà.
A la distància justa per no resultar incòmode, en un acord tàcit de no agressió a l'espai personal, que no es trencarà fins que no arriben les veritables onades de turistes, arriba un xicon grandot amb barba de llenyataire, una samarreta dels pumas, la selecció argentina de rugbi, i una taula de paddle surf sota el braç tatuat. L'acompanya (l'acompanya, perquè ell va al davant amb la càrrega) una xicona força bruna de pell i amb els cabells negres com l'atzabeja, i un xiquet de cabells arrissats, del mateix color que ella. Al poc d'instal·lar cadires plegables, tovallola, bosses i seure, ell comença a endundar-es en un vestit de neopreno. Quan ja li arriba als malucs, s'alça amb un gest d'alegria i en pronunciar les primeres paraules de benvingua a un altre xicon que s'hi acosta, deixa clar que la samarreta és una identificació de l'origen. El nouvingut, carregat amb els seus estris platgers, arriba a la seua alçada i comença el ritual de salutacions. Besaetes a les dues galtes d'ella primer i, a continuació, s'acosta a ell, i li estampa dos petonasos, un en cada galtona peluda. En prop de quinze minuts, el grup reduit es transforma en una munió de besaetes amunt i avall, entre ells, entre elles, entre elles i ells. En la primera salutació, es podria entendre que es tractava de dos familiars, i en eixe context, besar-se entre homes és un costum més estés, però ara està clar que no és un grup familiar, sinó d'amistats.
Fa pocs dies que he llegit una sèrie d'articles i posts de diferents xarxes en els quals dones es queixaven del costum discriminatori de saludar les dones amb besaetes i els homes, entre ells, amb una encaixada de mans. Abogaven, totes, per una modificació d'estos costums socials, demanant que l'estàndar a assumir fóra una freda encaixada entre tots, per tal d'evitar abusos en situacions de poder, força comuns.
Acceptar això no és acceptar un marc de referència masculí? Jo mateix jugue a este joc d'encaixades fermes com a demostració de masculinitat, cada vegada que em queixe quan algú em col·loca una mà tendra, de vegades viscosa, com un llangardaix fugisser, en el meu encaix d'home vigorós. Fins i tot hem abandonat el costum de les abraçades, una salutació més amable, més íntima, més adient amb el caràcter llatí.
Tal volta una major feminització de la societat seria substituir les encaixades, una mostra evident de masculinitat castrense que enfonsa els seus orígens en la camaraderia dels guerrers, per la molt més afectuosa tradició de petonejar-se les galtes. L'encaixada, la majoria dels exemples de la qual provenen del món dels negocis, és també una més de les conquistes de la tradició ultraliberal, front a l'afectuosa camaraderia proletària.
El dia abans de la celebració del 8 de març, propose que les multitudinàries manifestacions que s'hi faran a tot arreu s'omplin de besades, com una reivindicació més de canvi de costums. El bes és més revolucionari que les demostracions de força!
Noticias relacionadas
