El fenomen ‘Els Jóvens’ va agafant força

ALACANT. S’ha d’estar molt segur d’un mateix, no ja per començar atemorint amb el sons del Ja venen les vermaores d’Al Tall (el nodrit escamot de nadons presents va esclatar a plorar, competint amb la veu de Vicent Torrent) amb l’escenari buit de músics, ni per amollar una versió de Bola de Drac com a primer tema, amb un René Macone posseït per Ovidi Montllor. Sinó que a la quarta cançó ja havien gastat el cartutx del seu hit estrella: T’ailoviu més que l’hòstia.

Potser no era el concert per avaluar l’abast de l’efecte Els Jóvens, donat que a la primera apel·lació a la terreta, “venim de Sant Vicent, capital de la comarca de l’Alacantí”, quasi la meitat exacta de l’auditori va irrompre en una ovació tancada. L’altra meitat representava la resta de comarques alacantines en una proporció força equilibrada, com equilibrada era també la proporció d’edats. Transversals que es diu. 

Els xics anaven sueltus, era el seu quinzé concert, estaven en casa i s’atrevien amb tot, especialment amb uns speechs plens de complicitat mentre Pep Mirambell afinava i René li feia consultes lingüístiques al filòleg de la banda, l’alcoià Raül Calatayud. Una banda que sona de meravella, amb una versàtil secció rítmica a càrrec de Blai Antoni Vañó al baix, Antonio Lozano a la bateria i Pablo Rossell a les percusions, i el propi Raül Calatayud fent de frontissa rítmica amb les melodies d’en Pep. Qüestió a part es la descomunal aportació a la sonoritat del grup del duet de multiinstrumentistes Tóbal Rentero i Jordi Sanz, que va arribar al seu punt culminant amb una superba interpretació d’Eduardo i el fantasma de la mascletà.

Els Jóvens són més nèts d’Al Tall que fills d’Obrint Pas o La Gossa Sorda, per això René té recança encara de posar el peu damunt les pantalles mentre canta, “rotllo grup de música en valencià”. És com si a Manel, Els Amics de les Arts o Blaumut els llevares la ironia fina per introduir-hi una bona brofegà valenciana. Jo els veig, fins i tot, fent una versió d’Hidrogenesse, o ja posats, d’Astrud, que van actuar al Festival de Benidorm quan Eduardo encara era president. Per veure també les cares de l’auditori durant la interpretació de La Costa Blanca, “ese gran éxito de las Hogueras de 2014”. Pep i René cada vegada acoblen millor les seues veus de tons i tessitures antagòniques.

Per acabar, després d’aquell conat “que ja no enganya ningú”, segons el propi Mirambell, amunt i avall, a l’inrevés del que seria normal, “per evitar que ningú tinga la temptació de demanar-nos cap altra cançó… que ja seria vici: primer homenatge als iaios Al Tall amb un contundent Lladres que entreu per Almansa, i ara sí, la fi de la fi amb el primer tema que van crear, una cançó de bressol -potser pensant en els nadons espantats del començament-, Cançó de bressol per a la Primavera.