El convent de la Mercé d’Elx: un destí incert

L’antic convent/monestir de la Mercé o Santa Llúcia, no ha tingut molta sort com a conjunt patrimonial durant la seua llarga història en la nostra ciutat. Ha estat un edifici molt rellevant i encara hui li queden elements molt destacats del passat que atresora. Aquest passat inclou no sols els edificis bastits des de l’endemà de la conquesta cristiana de 1265, un seguit d’esglésies, capelles, claustres i dependències diverses, també els banys àrabs d’època almohade situats fora muralla i el cementeri contigu. Els banys expropiats als andalusins acabarien convertits en un magatzem: la “lenyera” de les religioses clarisses. El cementeri, assolat i, quan ha donat evidències, bandejat pels veïns i administracions.

La important prospecció arqueològica que restaurà els banys als anys noranta del segle XX, mostrava indicis i senyals de la primera ocupació mercedària, una donació reial (1270) feta als frares de l’ordre de la Mercé o de Santa Eulàlia, ja que els primers mercedaris vivien a l’hospital barceloní d’aquest nom. El fet que l’escut de l’ordre porte les franges de la senyera és conseqüència d’aquest patronatge reial, ben situada davall de la creu blanca, símbol de la catedral de Barcelona per ànim del seu bisbe, promotor també de la fundació. Per tant, i a diferència dels ordes militars de l’època, els nous frares no batallaven, no feien la guerra, sinó que es dedicaven a pal·liar una de les seues conseqüències: actuar sobre els presoners i captius, redimint-los i, si s’escaiguera, bescanviar-los. Ben a prop quedava un Elx, tot just conquistat, del Regne de Granada i de les societats magribines.

Els frares, durant la seua estada a Elx, acumularen riquesa, terres, cases, fils d’aigua de reg, a més de coneixements i saviesa. No en tenim moltes dades de l’edat mitjana, però sí les suficients per a deduir que el recinte conventual probablement arreceraria un Scriptorium, documentat a l’època moderna quan ens consta l’existència d’un estudi de gramàtica, al qual acudiria un inquiet Cristòfol Sanz (Elx, 1570-1630) per  aprendre i consultar les obres d’autors clàssics i renaixentistes que els religiosos servaven en la seua rellevant biblioteca. I també pregar a la Mare de Déu, la imatge de la qual era custodiada a l’esplèndida església del gòtic final que els frares alçaren amb cura, de la qual encara queden enlairades les voltes de l’absis orientades en direcció llevant, com totes les esglésies cristianes del nostre entorn cultural europeu. Hi és també la solemne inscripció que coronà el seu acabament: la del comanador Joan Ferrández, el 1567.

És l’únic exemple religiós que ens queda d’un estil que seria dominant a les construccions edilícies de la ciutat durant els segles de l’edat mitjana i dels inicis de la modernitat. Si la poguérem visitar, ens trobaríem amb una església que reflectia bé l’esplendor i bonança de l’Orde la Mercé. Ni gran ni menut, l’edifici era ple d’obres d’art, pintures, escultures, relleus i peces d’orfebreria, tal com registra la descripció de fra Agustí d’Arques i Jover (Cocentaina, 1734-València, 1808). D’una sola nau o planta de «saló», la volta que ens queda és només una de les cinc que constituïen el sostre original complet. Eren separades per arcs perpanys o «faxons», disposats en el mateix sentit que les voltes, a les quals reforçaven. Amb gran personalitat, estava impregnada d’encerts renaixentistes, com ara la concepció i decoració de la porta meridional d’accés, encara que de construcció posterior: un conjunt edificat l’esperit del qual la connectava amb la resta de temples religiosos de la Cristiandat.

Aquesta construcció fou abandonada quan s’alçà la nova església neoclàssica, la Mercé Nova (1782), al nord del conjunt conventual. Ambdues patiren espolis i destrucció que afectaren el conjunt, mutilat fins a fer-lo quasi irreconeixible. La primera església fou desmantellada quan s’abandonà en favor de la nova i no ser protegida per cap autoritat; i la segona, cremada el 1936 i, després de la Guerra, enderrocada del tot i venut el solar que ocupava. Ens consta que des que el temple gòtic fou abandonat en favor de la nova església (d’ençà del 1796), les seues artístiques portes foren venudes: tant les del temple, com les de la capella del sagrari; a més de finestres, un bon grapat de les bigues sustentants i els ferros.

La Mercé Nova, com tot l’entorn de l’edificació conventual, patí els efectes de l’especulació, sobretot durant els anys seixanta i setanta del segle XX. La destrucció el 1976 de l’anomenada «Casa de la Mútua», bastida el 1908 per Marcel·lià Coquillat i Llofriu (Elx, 1865-Busot, 1924); o l’enderrocament de la de Gómez (segles XVIII-XIX?) el 1982, entre altres fites arquitectòniques que conformaven un espai urbanístic d’alta qualitat, han allunyat cada vegada més Santa Llúcia de les trames espacials que la dotaren d’una singular qualitat, hui desfigurada en gran manera.

El conjunt conventual fou abandonat el 1835, a conseqüència de les lleis d’exclaustració i de desamortització. Els 18 frares que encara habitaven el convent quan s’executaren les lleis tingueren molt poc temps per plegar i anar-se’n. Mentre l’Ajuntament se’n feia càrrec, diferents veïns entraren i arramblaren el que pogueren: papers, pintures… P. Ibarra parla també d’una escola d’instrucció pública, fins i tot d’un teatre: són temes que caldria indagar sobre fonts primàries. Què seria de la seua biblioteca? L’Ajuntament també havia de fer-se’n càrrec. Però molts anys després, el 1926, el mateix Ibarra es lamentava de la quantitat de llibres arraconats a les andanes municipals provinents de l’antiga llibreria abandonada dels mercedaris. Només el 1854, vint anys després del seu abandó, fou cedit a les monges clarisses del monestir de l’Encarnació a canvi del solar que quedà quan el seu edifici -situat en allò que hui és Glorieta- es danyara greument a causa de la forta tempesta que caigué sobre Elx l’any anterior.

Ja als nostres dies, el que restava de l’edifici antic de Santa Llúcia passà a ser propietat municipal el 2007, mitjançant una altra permuta amb les religioses, sembla que per causa de les dolentes condicions d’habitabilitat. D’aquesta manera, l’Ajuntament es féu càrrec de l’immoble antic a canvi d’un nou edifici bastit sobre el vessant de la rambla del Vinalopó, pagat pel municipi. L’abandó dels últims anys, responsabilitat directa de l’Ajuntament, és de tots conegut, malgrat la creació del Centre Cultural les Clarisses, amb  la seua rehabilitació parcial per acomodar una part del recinte a activitats diverses, com exposicions, conferències o concerts.

 La càrrega històrica d’aquesta edificació, que resumeix ben bé els grans trets de la història de la ciutat, obliga a plantejar més alternatives de conservació i ús que la funció turística concertada entre l’Ajuntament i empresaris locals. Però sobretot, obliga a pensar sobre una idea de patrimoni que és més que discutible. A més, en tot allò no s’han tingut en compte els ciutadans, als quals no se’ls ha fet partícips, com caldria, a les diferents etapes de la presa de decisions polítiques de molta transcendència en temps i resultats.

El «desarrollismo» dominant de l’etapa final de la Dictadura va provocar la destrucció dels centres històrics de les ciutats. Elx n’és un cas que ho il·lustra a bastament. Després de 1975 i fins i tot després de la promulgació de la Constitució i de les primeres lleis de la Transició sobre preservació de l’arquitectura i l’urbanisme històrics, aquesta ideologia del progrés encara dominava i pareix dominar les estratègies del desenvolupament urbà, amb els efectes dolents que coneixem. I el convent de Santa Llúcia no se n’escapolà, malgrat estar inclòs dins la declaració de conjunt històric-artístic a la vila murada de 1968, més retòrica que efectiva, i dins el catàleg municipal d’edificis protegits de 1982. El «desarrollismo», amb la seua visió dels recursos i béns públics com a objectes o mercaderies susceptibles de ser explotats de manera continuada per traure’n una rendibilitat màxima i immediata, sense més variables a considerar ni ponderar en la pràctica, influeix encara una discutible gestió que sobre el Patrimoni s’està aplicant hui dia. Un urbanisme que, de fet, sembla a la carta dels interessos estratègics dels partits. Els exemples en són sobrers. Només cal observar el paisatge urbà que envolta el recinte conventual.

Provocar per deixadesa el deteriorament del conjunt patrimonial de Santa Llúcia, per a proposar després una mena de rescat a través d’una concessió privada durant cinquanta anys perquè esdevinga un hotel, planteja un seguit de dubtes que requereix un debat ample, obert i desplegat en tots els seus vessants amb participació del ciutadà, en nom del qual suposem que haurien d’actuar els polítics electes. I no sostreure elements a una discussió en què s’hauria d’incloure els veïns. Pareix que ocorre el contrari.

Si el convent/monestir de Santa Llúcia és una distingida peça patrimonial no és sols perquè porta un cúmul de vora huit-cents anys sobre les seues venerables esquenes, o perquè conserva encara elements artístics destacats, sinó perquè, alhora, conté qualitats històriques i culturals.  Aquestes qualitats cal fixar-les i explicar-les perquè siguen entenedores i accessibles als ciutadans i, en conseqüència, puguen reconéixer-s’hi: un procés que facilita la consciència veïnal respecte de la memòria històrica que tota comunitat necessita per arrelar-s’hi. Per això, el patrimoni –els béns heretats que han esdevingut patrimoni–, i Santa Llúcia en particular, tenen tanta capacitat d’integració: perquè llancen missatges que tothom pot rebre per assumir i apropiar-se d’una ciutat a través de la història que sols ella pot relatar. Vinguem d’on vinguem, siguem com siguem, ens interroguen si ens aproximem. Ja seria important, si més no, que adquirírem consciència que la ciutat no acaba al nostre carrer ni al nostre barri. I això perquè el patrimoni, si bé és resultat d’un procés que s’origina amb l’herència de determinats béns considerats apreciables i rellevants per una comunitat humana, ha d’estar socialment acceptat i assumit pels ciutadans perquè puga ser valorat i preat: un procés difícil, que necessita diferents agents coordinats perquè donen resultat: les tradicions ajuden, però l’educació i les polítiques patrimonials són fonamentals, ja que assenten o poden assentar un lligam diligent i tenaç entre els béns i els ciutadans.

El patrimoni cultural, per tant, és el resultat, l’efecte de la transformació d’aquell bé en estima social i valoració comunitària. No sols un artefacte físic a admirar. És el contrari de les veritats imposades, del pensament únic: d’algunes de les propostes cuinades només als despatxos de les administracions o d’alguns partits polítics. A més, ajuda a contrapesar la forta propensió contemporània d’entendre la coexistència veïnal sols en termes de treball i consum, amb la predisposició a l’individualisme que això fomenta.

Santa Llúcia hauria de ser tot un símbol i senyal de les referències urbanes que tota comunitat civilitzada ha de respectar, com a testimoni permanent d’una memòria social complexa i diversa que induïsca la reflexió sobre la història de la ciutat. Un bon complement per reforçar el discurs del MAHE i, al mateix temps, realçar tot el colpejat centre històric. Una antiga reivindicació que la Transició no va voler o poder resoldre. La història de la ciutat s’arrela i significa, per tant, en el manteniment de fites patrimonials com aquesta de la Mercé, difícilment reduïble sols, o sobretot, als viatgers de la ciutat.

Creiem que dedicar un edifici històric de les seues característiques a l’hostatge turístic no és la millor manera perquè s’active i potencie aquesta relació ciutadana entre el que hereta i la seua conversió en valor cívic, d’arrelament, entesa i testimoni d’una història que toca tots els veïns. Una operació que fa que els elements patrimonials esdevinguen fites redivives que el fan present. Sembla retòrica, però de cap manera ho és.

Per això, Santa Llúcia hauria d’iniciar una nova reobertura cívica amb un ample debat públic, per a la qual cosa necessita obrir les portes a tothom perquè puga contar i explicar la història que amaga des dels seus inicis fins als nostres dies, amb els seus assoliments culturals i les contribucions comunitàries dels religiosos i de les religioses. Però també les conquestes, els espolis i abandonaments dels quals fou testimoni: des de les petges andalusines, fins als requeriments que li fa ara una societat on el coneixement i el big data li plantejaran noves preguntes. Només cal considerar que, donada la seua força analògica i connexitat amb el territori, el recinte de la Mercé és un baluard de la ciutat contra la tendència global a resoldre i reduir el Patrimoni sols a termes comptables per tal d’obtenir una rendibilitat econòmica, per bé que saonada amb polsims d’admiració com el que ara se’ns proposa.

En conseqüència, la funció turística, exclusiva o quasi exclusiva d’hostatge hoteler, a la qual vol lliurar-lo l’Ajuntament, per molt digna que siga, limitaria en gran manera aquestes funcions comunitàries i culturals que l’edifici desvetlaria de segur amb una dedicació com la suggerida. Els ciutadans de l’Elx actual no sols haurien de poder entrar a les seues instal·lacions per admirar els elements resilients del seu complex passat, sinó per establir una connexió activa amb llurs parets, sostres, voltes i claustres: un espai obert, per tant, on mostrar obres d’art, fer propostes culturals, organitzar debats i projectar alternatives creatives per reflexionar sobre el què i el com del moment que vivim des d’una triangulació urbana i patrimonial centenària. Santa Llúcia, així, podria aproximar-se a espais culturals de referència del nostre entorn i més enllà. Amb exemples com Tabakalera, a Donostia; Arts Santa Mònica, a Barcelona; o el Carme i Bombes Gens, a València, hui institucions força prestigioses. La Mercé d’Elx, que esperem que prompte siga declarat globalment BIC, mereix un fi diferent del que vol donar-li un govern municipal al qual, de moment, sembla que els béns patrimonials li vénen grans.

* Joaquim Serrano Jaén és secretari de l'Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó