El Círculo Industrial d'Alcoi, natura d’or i ferro que es resisteix a morir

ALCOI. Era difícil accedir per les barricades que s’havien instal·lat als carrers, però al cor de la ciutat l’Ajuntament estava ennegrint-se entre les flames i el petroli. L’alcalde Albors havia disparat al sostre per dissoldre la manifestació però tot va anar a pitjor. El 1873, a Alcoi les xemeneies creixien com a bolets. La ciutat anava expandint-se enfilant muntanyes i barrancs mentre es mirava a l’espill de Barcelona. L’aigua del riu era el motor de les fàbriques: un terç dels 30.000 habitants treballaven a la indústria.  

El 7 de juliol de matí, setmanes després d’instaurar la I República Espanyola, la Primera Internacional convocava a totes les persones treballadores a la plaça de bous. La principal reclamació: treballar com a màxim huit hores al dia, en lloc de les llargues jornades de dotze hores. La plaça va esclatar quan es convoca la Revolució del Petroli, la primera vaga general valenciana. El mateix 7 de juliol, després d’incendiar l’ajuntament, l’alcalde acabaria assassinat pels vaguistes i arrossegat pels carrers de la ciutat. Uns dies abans, amb les primeres assemblees, l’alcalde havia despenjat el telèfon demanant consell: “És el Círculo Industrial?”.

“El segle XIX és el segle d’or alcoià. La indústria naix segles abans, però es desenvolupa entre finals del XVIII i principis del XIX, mirant de reüll la Revolució Francesa”, comentava Eduardo Segura, president del Círculo Industrial de Alcoy, el passat gener. “Ací les indústries van créixer perquè no maltractaven al treballador realment”. La burgesia alcoiana necessitava una institució a la seua alçada i el 1868 fundava el Círculo Industrial.

“El Círcul naix en dos dates importants d’Alcoi: en el 66 és la primera cavalcada del món i en el 73 una de les primeres vagues del món”. El nacionalisme alcoià és tan potent que fins i tot els empresaris presumeixen de les vagues: “La primera vaga contra les màquines, la primera luddita que es fa a Espanya, es fa a Alcoi, eh?”, declarava Segura a la televisió comarcal. Una abella representa l’associació, símbol del treball dur. A diferència de ciutats com Manchester, on representava als obrers perquè les fàbriques eren conegudes com “colmenes d’abelles”, a Alcoi la burgesia es va apropiar de l’abella dibuixant-la al centre de la seua façana.  

Al 1911 Briet Montaud, arquitecte de Cocentaina, dissenya l’actual cara del Círculo, emmarcat entre la Sezession austríaca i l’Art Noveau francès. Una façana verd pastís que rivalitza amb la resta de cases modernistes del carrer Sant Nicolau, símbol del modernisme valencià. Quatre figueres hel·lèniques, semblants a les mítiques muses de les arts, custodien la façana des de l’últim pis mentre el negre de la forja i el blanc de l’estucat dansen voluptuosament per l’edifici, formant geometries corbes que recorden a la natura.

“Diuen que els alcoians som uns àcrates però fins i tot els que ens tenen mania, estan orgullosos del Círculo. Adés era l’espill de la burgesia, ara és un lloc visitable i la gent es pot fer sòcia i vindre a prendre cafè”, assenyala Segura. Un corredor amb una estora vermella dóna pas als distints salons, repartits en tres plantes distribuïdes per una majestuosa escalera.

“Després de dinar els salons s’emplenaven de gent prenent cafè i jugant al dòmino mentre el pianista tocava tota la vesprada”. La principal sala del cafè era el Saló Llarg dissenyat per l’arquitecte Camilo Grau, on sembla que s’ha instal·lat permanentment la tardor amb un enorme finestral de fusta que recau al jardí de la institució. Els poms de la porta o les potes de les cadires semblen esculpides pel vent. La biblioteca sembla un museu en sí mateixa, amb unes prestatgeries i llampares que semblen portades de la Viena de la Sezession. Des del sostre, les pintures al fres de Fernando Cabrera vigilen a lectors i visitants.

Però d’entre totes les dependències, destaca el Saló Rotonda, un espai on només els socis poden celebrar les seues festes. “Per ser soci del Círculo necessites l’aval de dos membres però tot el món és benvingut”, avança Segura. Deu falses columnes corínties sostenen la cúpula de vint metres de diàmetre que presideix la Rotonda, amb un increïble lucernari que simula el seu particular sol. Les cortines de vellut vermell i les al·legories a la naturalesa recorden la fascinació que tenia la burgesia per l’exotisme de les cultures orientals.

I baix de la Rotonda, la sala més original: la Gruta. Amb el romanticisme del segle XIX es va posar de moda recrear capricis de la naturalesa: coves, llacs, casetes, templets o grutes com la del Círculo. Una caverna conformada per desenes d’estalactites i estalagmites que 150 anys després semblen recordar al Círculo que ja no és el que era.

Carlos Pastor

@carlospastor__