El cel de la memòria

Al periodista i escriptor benisser Bernat Capó li agradava de dir —i d’escriure— que la memòria és el cel dels escriptors. I devia tindre raó, perquè la memòria, passats els anys, és la prova de foc per a la vida i l’obra de qualsevol autor. Avui mateix, per exemple, a les 12:30 h, a l’Aula Magna del Centre  Cultural la Nau de la Universitat de València, les universitats d’Alacant i de València protagonitzaran conjuntament un singular exercici d’homenatge i memòria en l’acte acadèmic amb què es commemoraran els vint anys de la mort d’Enric Valor. Hi ha prevista la intervenció de Vicent Brotons Rico, professor de la Universitat d'Alacant; Josep Daniel Climent Martínez, investigador de la figura d'Enric Valor; Rosa Serrano i Llàcer i Núria Sendra Marco, editores de l’obra de Valor; Enric Valor Hernández, fill de l'escriptor, i Vicent Josep Escartí i Soriano, catedràtic de la Universitat de València i director de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, a més d’un servidor, en representació de la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant. L’acte, de més a més, serà presidit per la rectora de la Universitat de València, Mavi Mestre Escrivà.

Una societat que honora la memòria dels seus creadors més destacats (i no hi ha discussió que el senyor Enric valor i Vives n’ha estat un dels més decisius) no solament dignifica els seus referents: es dignifica, sobretot, a si mateixa. Vull dir: que el luxe del cel de la memòria no és solament per als escriptors rememorats, sinó, en realitat —i especialment—, per al conjunt de la col·lectivitat humana que exerceix el gest de l’evocació, l’homenatge, l’atenció, l’estudi, la divulgació i l’aprofitament de les obres celebrades. Potser, si bé es mira, la salut cultural d’una determinada societat es podria mesurar segons l’atenció que rep la memòria dels seus principals creadors. I, en el cas valencià, la salut de la memòria d’Enric Valor no és sinó un clar indici de l’incipient i reconfortant viatge col·lectiu que estem emprenent envers la normalitat cultural, lingüística i literària. Perquè a ningú no se li escapa que Enric Valor, en el seu triple vessant com a gramàtic, novel·lista i rondallaire, simbolitza, com cap altre autor, l’oportunitat d’una triple reconciliació: amb les pròpies paraules, amb la pròpia tradició literària, i amb les pròpies formes de la fantasia, la màgia i la meravella.

Però no és només el cel de la memòria d’Enric Valor, que avui es commemora a València, el que està ara mateix d’actualitat: el pròxim 23 de gener, a les 19:00 h, a la Casa de Cultura d’Altea, es presentarà i s’inaugurarà un altre esdeveniment commemoratiu de primeríssim ordre en relació amb les lletres valencianes contemporànies: l’Any Carmelina Sánchez-Cutillas de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Serà, sens dubte, un altre cel de la memòria. Perquè Carmelina Sánchez-Cutillas —ocasió hi haurà al llarg de del 2020 per a explicar-ho, mostrar-ho i posar-ho en valor— és, sens dubte, la gran escriptora valenciana del segle XX.

Val a dir que Any Carmelina s’ha iniciat de la millor manera possible: amb l’anunci de la creació del Centre d’Interpretació Carmelina Sánchez-Cutillas d’Altea, fruit de la col·laboració entre la Càtedra Enric valor de la Universitat d’Alacant, l’Ajuntament d’Altea, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Secretaria Autonòmica de Cultura i Esports. Aquest —em sembla— és el veritable sentit que haurien de tenir les commemoracions, les efemèrides i els homenatges: servir de pretext per a la creació d’estructures estables que es demostren útils per a estudiar, divulgar, difondre i festejar la figura i l’obra dels grans autors i les grans autores.

En el cas de Carmelina, de més a més, el cas clamava al cel. No solament per la imbricació de l’autora amb un municipi com Altea, icònicament representatiu de la indústria turística millor qualificada —vinculada a una important oferta cultural—, sinó pel fet que el seu serà el primer centre d’interpretació dedicat a una dona, en el marc d’un context cultural on —ai!— totes les cases museus i totes les estructures estables de divulgació del patrimoni literari són dedicats a hòmens. Només cal consultar, per exemple, la secció «Rutes literàries» del web institucional viatjallibre.com per constatar que tots els protagonistes escriptors són homes: Carles Salvador, Max Aub, Josep Pascual Tirado, Lluís Guarner, Blasco Ibáñez, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Gabriel Miró, Enric Valor, Azorín, Miguel Hernández...

Però... Alto! Que ningú no s’equivoque: la inclusió de Carmelina Sánchez-Cutillas en el cànon de les lletres valencianes contemporànies —que una mica d’això crec que va l’Any Carmelina de l’AVL—, i la justificadíssima creació del Centre d’Interpretació Carmelina Sánchez-Cutillas no respon, ni de lluny, a una qüestió de quota de gènere, ni de res que li semble. Diguem-ho sense embuts: a pesar de les adversitats totes per la seua condició de dona en un món literàriament d’homes, Carmelina Sánchez-Cutillas és, senzillament, una escriptora genial, autora d’una obra única; una pura delícia literària, com cap altra no n’hi ha hagut al nostre racó de món en l’últim terç del segle XX. I amb un valor afegit impagable des d’una perspectiva cívica. Perquè la seua veu, enamorada de la vida —del coneixement i de les paraules—, va temptejar «des de les fronteres del silenci» (aquest és el títol de l’exposició itinerant que es donarà a conéixer dijous a Altea), una triple rebel·lió justa i necessària: contra la submissió lingüística, contra el totalitarisme ideològic, i contra totes les intricades i fossilitzades formes de la discriminació per raó de gènere.

És cosa sabuda que, a partir d’una certa edat, les il·lusions escassegen i esdevenen, més que no il·lusions, manies. D’acord. Tanmateix, he de confessar que la commemoració de l’Any Carmelina Sánchez-Cutillas —com també l’homenatge a Valor, i les festes Vicent Andrés Estellés, i la creació de l’Aula Didàctica de Cultura Contemporània a l’Espai Casa Joan Fuster, etc.— em produeix encara una il·lusió especial, punyent, lluminosa: com la d’un xiquet amb espardenyots nous el dia de Pasqua. Perquè de la mà de la memòria d’aquests autors extraordinaris les valencianes i els valencians recuperem l’oportunitat de tocar el cel de la civilitat, la vida, la plenitud i la membrança. I, en el cas de Carmelina Sánchez-Cutillas, de més a més, estem parlant, precisament, de la més delitosa alquimista de la memòria —de la memòria feta paraula— en les lletres valencianes contemporànies.

Poc a poc —i cada cosa al seu temps— suposem que aniran donant-se a conéixer, a partir del pròxim 23 de gener, les iniciatives i els projectes que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha anat dissenyant al si de la Comissió de l’Any Carmelina que destrament presideix la filòloga de Bolulla Maribel Guardiola. No toca avançar ací, per descomptat, les propostes i les sorpreses previstes. Però no em puc estar de comentar —tampoc no és cap secret— que l’Any Carmelina servirà per a reivindicar que l’obra de Sánchez-Cutillas va molt més enllà dels textos fins ara publicats i coneguts. I que al llarg del 2020 es donaran a conéixer un parell de poemaris de l’autora fins ara inèdits Joiosa guarda (1964) i De la cendra i la flama (1964-1966), que complementen i enriqueixen els ja coneguts Un món rebel (1964), Conjugació en primera persona (1969), Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976) i Llibre d’amic e amada (1980).

En el segon d’aquests poemaris inèdits, De la cendra i la flama, els exquisits versos que donen títol al recull diuen:

Tinc una rosa vella entre les mans
i amb ulls cansats la mire...
Oh, la infinita caiguda del temps,
l’ascensió lluminosa
des de l’abisme de la cendra al foc!
Si açò sembla un grapat de vida morta,
també les meues mans envelliran.
De quin arbust va nàixer esta rosa?
On són els cabalosos rius de sang?

Els porte tota la setmana ballant-me dins del cap, aquests versos. Perquè em fa l’efecte que «en la infinita caiguda del temps» poques passions són tan lloables i nobles com la de l’admiració de la «rosa vella» que la tradició cultural pròpia ens ha deixat «entre les mans» —les nostres «mans que envelliran». Evocar i honorar l’arbust on va nàixer aquesta rosa —els «cabalosos rius de sang» de tanta vida que ens ha precedit— no és sinó un dels més bells i humans camins per a «l’ascensió lluminosa» que ens ha de menar «des de l’abisme de la cendra al foc».

Altrament formulat: és en la mesura que una societat sap remembrar i homenatjar els seus escriptors i els seus creadors d’excel·lència que pot conquerir el particular cel de la memòria. I vull pensar, a la vista de l’actualitat cultural, que a poc a poc la societat valenciana hi guanya opcions. I que el nostre potser serà recordat com el temps en què les valencianes i els valencians vam encetar un viatge sense retorn al cel de la dignitat: «de la cendra al foc». És a saber: de la cendra de la indigència, la submissió i la desmemòria fins al foc de l’esperança, la vida... i el cel. El cel de les paraules: el cel de la memòria, naturalment.