Diumenge de Quasimodo

ALICANTE. Fa cinc anys, el dimarts 16 d'abril de 2019 els diaris de tot el món van obrir amb la notícia del paorós incendi de la catedral de Notre-Dame de París que havia començat la vespra anterior.

I en del calidoscopi de sensacions, records i personatges que es van amuntegar mentre ens dolíem per la catàstrofe, potser un personatge va vindre d’immediat a la memòria: el geperut Quasimodo, el campaner de la novel·la de Victor Hugo Notre-Dame de París (1830). Una novel·la en què la catedral és tractada amb personalitat pròpia, com si fóra un personatge més junt a les llegendàries figures de Quasimodo i la bella gitana Esmeralda.

Un Quasimodo el nom del qual enllaça amb el segon Diumenge de Pasqua (que en 2024 és el 7 d'abril). Resulta que el segon diumenge de Pasqua rep diferents noms, tots ben interessants des d'un punt de vista cultural. Oficialment, des de l'any 2000, a instàncies del papa Joan Pau II, és el diumenge de la Divina Misericòrdia.

Abans rebia uns altres noms, com ara l'ordinal "de la huitava", en al·lusió a què havien passat huit dies (comptant des de l'inici) des de la Pasqua, i en record del passatge evangèlic (Joan 20,26) en què Jesús s’apareix als seus deixebles passats huit dies de la seua Resurrecció.

Com que en eixe evangeli també es parla de la incredulitat de l'apòstol Tomàs (Jn 20,25) fins que no puga clavar els seus dits en les ferides de Jesús, també es coneixia aquest diumenge com "de sant Tomàs".

Els noms, però, més famosos eren el de Dominica in albis o el de Quasimodo. La raó del primer nom rau en què durant els primers segles del cristianisme el baptisme dels catecúmens recent instruïts en la doctrina se celebrava en la vigília de la Pasqua de Resurrecció. En eixa cerimònia havien de portar damunt, durant huit dies, una túnica blanca (in albis vestibus). Passats els huit dies podien acomiadar-se de la túnica blanca, posant-la a terra (deponendis). I per això a eixe diumenge se li deia Dominica in albis deponendis, reduït a la locució Dominica in albis.

Eixe dia, l'antífona o càntic de l'entrada a la missa, començava amb els següents versos: "Quasi modo geniti infantes", que ve a dir "Com a infants acabats de nàixer". Per eixa raó, a eixe diumenge també se'l coneix amb el nom de Quasimodo.

El infants Abandonats

Fins a temps relativament recents es donava el cas que els fills no desitjats o que no es podien mantindre eren abandonats en els atris de les esglésies, en els torns dels convents, o en les anomenades cases d'expòsits, on quedaven exposats per ser recollits per ànimes caritatives.

Se'ls hi batejava i se'ls criava fins que tenien una certa edat o eren acollits per alguna família. A Catalunya se'ls solia posar com a cognom Déulofeu; a Aragó, Gracia; a Castella, Expósito, Tirado, Diosdado, Blanco, o bé el nom de la ciutat o el del sant del dia en què va ser trobat.  

En la famosíssima novel·la de Victor Hugo Notre-Dame de París (1831), va ser el Diumenge de Quasimodo quan l'ardiaca de la catedral de Notre-Dame, Frollo, va prendre en adopció un infant abandonat en el llit dels expòsits de l’atri de la catedral. Era un xiquet deforme, geperut, sord-mut i amb una berruga enorme que cobria el seu ull esquerre. El va batejar amb el nom del dia que l'havia recollit, "Quasimodo", i el va mantindre amagat als ulls de la gent, alhora que el dedicava a tindre compte de les campanes de la catedral.

Una novel·la universal, un context de catedral gòtica, una litúrgia especial del segon diumenge de Pasqua, un combinat que el Diumenge de Quasimodo potser convinga recordar, sobretot si, a més sonen unes campanes de fons.

Víctor Hugo i l'inici de la recuperació del patrimoni arquitectònic

Victor Hugo, com a representant destacat del romanticisme goticista, va escriure la novel·la per alertar els seus contemporanis del valor de l'arquitectura gòtica, que en la seua època estava essent descurada, desfigurada o substituïda, per uns nous bàrbars que en nom de l’anticlericalisme, el laïcisme o qualsevol altra coartada ideològica anaven destruint, malvenent o furtant un llegat cultural d'altíssim valor amb l'excusa de què era religiós.

Confiscada Notre-Dame per l’Estat francés, s'havien substituït els vitralls policroms per banal vidre blanc, s'havien decapitat les estàtues de la façana, cremat l’interior o transformat el recinte en magatzem durant una època. Una destrucció sistemàtica com les que més tard es patirien en altres llocs i en similars contextos de terror roig.

Uns anys abans de la novel·la, Hugo havia publicat l'article Guerre aux Démolisseurs ( "Guerra als demolidors") on advocava per salvar l'arquitectura medieval com un patrimoni de la humanitat que transcendia el temps i les creences. Però va ser gràcies a la novel·la que les seues idees van assolir el ressò que mereixien.

I de no haver-se fet una restauració gràcies a la presa de consciència catalitzada per la novel·la ara ni tan sols tindríem ocasió de plànyer l'incendi de 2019 perquè en el seu lloc hi hauria algun edifici de grans magatzems o d’arquitectura brutalista; el resultat de barbàrie, lladronici i/o negoci espuri donant-se la mà amb coartada ideològica com a excusa.

Uns dies per veure Quasimodo al cine

Potser fora bona idea que en dies com aquests s'emetera per alguna cadena de televisió o s'accedira a alguna plataforma on visualitzar alguna de les versions de l'obra de Victor Hugo.

En seria recomanable, per exemple, El geperut de Notre-Dame (1939), amb Charles Laughton en la pell de Quasimodo i una Esmeralda representada per la ben plantada Maureen O'Hara com a protagonistes. O la posterior de 1956 amb amb Anthony Quinn i la també espectacular Gina Lollobrigida. Per  no parlar de la pel·lícula d’animació produïda el 1996 per la Walt Disney.

Qualsevol d'elles, com també la novel·la, recomanables per aquests dies que van de la Dominica in albis fins el dia en què es va aconseguir extingir l'incendi, a mitjanit d'aquell fatídic 15 d'abril. Una catàstrofe que, des d’un altre punt de vista, va servir per mostrar la sensibilitat tant europea com mundial pel patrimoni cultural ja que en pocs dies es van recaptar 80 milions d’euros per a la restauració d’aquest bé comú de tota la humanitat.

I un motiu també per visitar, admirar i valorar les notres campanes i edificis, esglésies i ajuntaments[i], que les allotgen i les fan sonar, una mostra excel·lent d'allò que es coneix com a patrimoni immaterial de la humanitat. 
   

[i] Campanades contra el dimoni a l’Ajuntament d’Alacant, d'Antoni Biosca Bas, a la revista Saó  https://revistasao.cat/campanades-contra-el-dimoni-a-lajuntament-dalacant/