Algú em va dir i no recorde qui que la comarca de la Marina Alta per tal de conéixer-la un l’havia de fer a peu. Recòrrer els seus paisatges i la seva història i parlar amb la gent, però clar trenta-tres terminis municipals donen per a molt. Així que poc a poc però amb bona lletra cada setmana procure fer un passet més. Una mirada humil que em reconnecte amb la meva llar, la casa dels meus avantpassats, el territori que ha vist créixer diferents civilitzacions i on encara es poden albirar i descobrir vestigis de cada una d’elles.
En aquest cas un xicotet grup de gent de la mà de Manuel Pinto, organitzador de la Ruta Morisca de les Marines, també acompanyats per l’arqueòleg denier Josep Ahuir, ens adentrarem en el Parc Natural del Montgó, a la zona nord-occidental. Allà es troba el jaciment ibèric del Coll de Pous en el que va viure gent del S.VI al III aC i d’on es conserven restes d’un antic tresor que es va trobar dins una vaixella de ceràmica on hi havia entre d’altres coses 16 monedes de plata. Una d’elles es pot veure al British Museum de Londres.
No obstant, malgrat aquesta meravellosa riquesa cultural aquests paratges ens podem passar desapercebuts. És per això que aquestes rutes convé fer-les acompanyat d’un expert que explique el context d’allò que estàs veient perquè sinó el més normal es perdre’t per un camí de pedres que no saps que és mil·lenari. Gaudeixes d’un paisatge modelat i treballat per l’home desde sempre, on es barreja la construcció en pedra seca (bancals, etc) amb la presència d’oliveres, ametlers, figueres, garrofers i pins invasors que van succeir o es van alternar amb els ceps de vinya que poblaven la zona en temps de bonança de la pansa. No és poca cosa endinsar-se en un parc natural ple de vida i espècies autòctones de fauna i flora, però hi ha molt més…
El passeig va continuar pel Vell Montgó fins arribar a l’Alt de Benimaquia, a uns 225 metres sobre el nivell del mar, on l’arqueòleg ens explicà la història d’aquest jaciment ibèric arcaic també dit orientalitzant i ens l’anà mostrant runa per runa, pedra a pedra. Allà vam poder veure in situ on fa milers d’anys els locals ja produïen vi. Diverses excavacions arqueològiques han pogut documentar la producció més antiga de vi de la Península Ibèrica. Parlem del segle VII al VI abans de Crist. De les acaballes de l’edat de Bronze, quan l’aristocràcia indígena es comença a barrejar amb els comerciants fenicis que arribaven d’Eivissa.
És en aquest context que es transmet el secret del vi a l’elit local que així va configurar aquesta producció vitivinícola com a eina de poder a la zona. El vi llavors passaria a formar part de l’origen orígen incipient de la cultura ibèrica valenciana.
Tot i això, aquest jaciment pot semblar un munt de pedres abandonades davant d’un ulls inexperts. I per això mateixa cal protegir-lo i senyalitzar-lo per evitar que es faça encara més malbé. L’Alt de Benimaquia comptava amb una clara estructura defensiva amb torres i muralla que hores d’ara queda abandonada i amb greus problemes de conservació a causa de la fauna (conills) i de la vegetació. Sense fer esments dels furtius que cerquen la zona a la recerca de nous tresors. Afortunadament el jaciment va quedar a bon resguard als noranta després de documentar-lo, ja que els cups es van cobrir per proteccó. En una de les excavacions es trobaren unes 10.000 llavors de vitis vinifera -ceps de vinya-.
La pregunta que ens hauriem de fer és si cal incentivar el coneixement d’aquest poblat primigeni e integrar-lo com un projecte cultural dins el Parc Natural del Montgó, o si cal deixar que les pedres només parlen a uns pocs.
No molt lluny de Benimaquia també trobem al Montgó d’altre jaciment important, el de la Penya de l’Àguila, amb restes de muralla de les guerres civils romanes (Sertorius).