No sé si se’n recordaran, però l’any 2020 l’alcalde de l’anterior manament, el senyor Carlos González, tot aprofitant la presentació de la revista Festa d’Elx, va fer una declaració curta i incisiva sobre la «llengua pròpia» (segons qualifica l’Estatut d’Autonomia vigent el valencià). L’alcalde assenyalava la importància que l’edició comptara amb articles escrits en la nostra llengua, «ja que, la llengua –deia– és el nostre primer i més valuós patrimoni, i aportacions com aquestes permeten el seu correcte manteniment a generacions venidores» (Alicante Plaza, 29/10/2020). En termes semblants s’expressava recentment l’alcalde actual, el senyor Pablo Ruz, qualificant-la de «tresor que hem de cuidar, respectar i promoure». Unes paraules que manifestaven i manifesten, tot i això, el contrast entre les proclamacions assenyalades i l’escàs ús quotidià del valencià que veiem dia rere dia en les institucions locals, començant per la primera, la municipal, sobretot d’ençà de la legislatura del 2007-2011.
A pesar d’aquestes declaracions, en efecte, i a la vora de l’expansió d’importants llengües que s’han incorporat informalment a la ciutat –com ara, l’àrab, el xinés o l’ucraïnés–, el valencià, amb estatus de llengua oficial, davalla impulsat per la mateixa societat elxana, al cap de la qual s’acaba de posar la Corporació actual amb el Reglamento de cooficialidad lingüística del Municipio de Elche, recentment presentat. Un document que, en cas d’aprovar-se, derogaria el reglament anterior (1997) i, alhora, desconnectaria la llengua de l’esperit amb què està tractada a l’Estatut d’Autonomia en vigor.
Tothom sap, o està en condicions de saber, que el castellà no necessita promoció institucional i acadèmica respecte del valencià. És una llengua àmpliament utilitzada a la ciutat, de dimensions globals i d’extens ús a les xarxes. Per això, els valencianoparlants no podem sentir-nos representats pel nou Reglamento municipal, ja que atorga un tractament igualitari a llengües que tenen un estatus molt diferent. De fet, sembla estar pensat més per mantenir la posició dominant del castellà que per fomentar el valencià. Per exemple, hi abunden les expressions imprecises –«en lo posible», «no sea posible usar ambas», «en la medida de lo posible» (art. 6, 7, 10)–, portes obertes a la permanent desafecció cap a la llengua pròpia. A més, no hi queda clar com s’implementaran les mesures per a garantir els drets dels valencianoparlants en el moment d’adreçar-se en valencià a l’Ajuntament, fet que entra en contradicció amb la voluntarietat que atorga el Reglamento al seu personal. Com s’hi estableixen les prioritats si aquesta es plega a les voluntats individuals de persones en l’exercici dels seus càrrecs? El nou Reglamento els dona incentius per fer servir l’altra de les llengües, més enllà del dret teòric de ciutadà valencianoparlant? Probablement s’activarà la diglòssia dominant.
Segons els documents que sobre aquesta llengua va signar l’Ajuntament tot al llarg de la Transició per a defensar-la i protegir-la, és un fet que fins fa relativament poc, la segona meitat del segle XX, el valencià era la llengua de la gran majoria dels veïns, no una antigalla medieval. Tingueren la professió que tingueren, l’estatus social i el càrrec institucional que exerciren, sempre hi havia estat la llengua comuna en tots els registres comunitaris, des de l’administració fins a l’educació i les relacions intrafamiliars. Llengua «oficial» d’un regne fundat el segle XIII –llengua d’estat, per tant–, deixà de tenir-hi aquest estatus a partir de la victòria borbònica de la Guerra de Successió (1701-1714), quan els subsegüents decrets, anomenats de Nova Planta, anul·laren el seu ús institucional, tot i que mai es pogué o volgué revertir. Un fet de conquesta que mostrà que la llengua era molt més que una eina de comunicació veïnal.
Tanmateix, els il·licitans continuaren fent-lo servir familiarment i al carrer durant el segle XIX i gran part del segle XX, a pesar dels intents centralitzadors dels diversos governs liberals posteriors. Moments en què els nous estats tendiren a identificar-se amb una sola d’aquestes, el castellà, com a element que, entre altres factors, afavoriria la integració de l’estat i la nació espanyola com un ens únic, sense reconeixement polític de les diferències culturals dels altres territoris peninsulars. Malgrat tot, malgrat aquests canvis, el valencià també sobrevisqué.
Com també pervisqué a l’última de les dues dictadures del segle XX, durant la qual els grups benestants de la població la substituïren massivament pel castellà, una operació complexa que mostrava la seua arrelada presència. Les persones de certa edat poden certificar el tomb lingüístic ocorregut als anys seixanta i setanta. Així i tot, el franquisme no qüestionà la unitat de la llengua pròpia respecte dels seus territoris d’ús. Ni tampoc la mateixa Real Academia Española: «Hay otros idiomas, como el catalán, que se habla en Cataluña, y de él se derivan el valenciano y el mallorquín», deia un dels llibres de text de l’antic 1r de Batxillerat (10/11 anys) estudiat a la ciutat, editat l’any 1962.
És evident que aquesta substitució lingüística responia a una percepció de la llengua que estigué molt influïda pel tipus de nacionalisme que la Dictadura fomentà en la societat espanyola i, en particular, en la il·licitana. I, en conseqüència, per una determinada manera d’entendre l'espanyolitat. L’ús social extens i formal de les llengües peninsulars que no foren el castellà corrien el perill d’alenar un nacionalisme alternatiu que qüestionara el propiciat per la Dictadura: centralitzat, homogeni i exclusiu. Malgrat tot, als inicis de la Transició, tan bon punt fou aprovada la Constitució de 1978, l’esmentat Estatut valencià (1982), i la consegüent Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983), la seua força i extensió continuava sent un fet socialment i culturalment destacable; fins i tot, entre el munt de drets a reclamar, la reversió de l’estatus i dignificació de la llengua pròpia ocupà un lloc prioritari a l’horitzó reivindicatiu d’Elx.
La solució és difícil a hores d’ara, i especialment a la nostra ciutat, ja que la substitució lingüística continua a marxes forçades. I amb noves dificultats, com ara el distanciament juvenil. I sembla que l’Ajuntament, que hauria d’ocupar la primera o una de les primeres línies de defensa, no vol assumir una responsabilitat amb la coherència que li cal: atorgant a cascuna el reconeixement, protecció i tractament que deriva d’una complexa situació que escapola al fet pròpiament lingüístic, com ara que a Elx dues llengües no saben conviure. Aquest és el nucli del problema: la ciutat ni sap ni ha sabut coexistir i relacionar-se amb dues llengües en igualtat de condicions, si no és per l’eliminació d’una d’aquestes. Malgrat les dificultats, la solució que ofereix el Reglamento és com col·locar sols un apòsit a una bona nafra. De tal manera que, en comptes de valorar-les i integrar-les com un patrimoni transversal comú, es fan servir per a oposar-les, com si foren incompatibles. No sols això, sinó que hem deixat que siga intervinguda políticament i qüestionada científicament per determinades minories i alguns partits polítics, paradoxalment pels que sempre l’han infravalorada i menyspreada. Aquells que ni la parlen, ni la lligen, ni l’escriuen. Això dificulta la seua valoració social i cultural i obstaculitza permanentment les seues possibilitats educatives com a llengua de futur. L’associació El Tempir, amb la dignitat que la caracteritza, ha mostrat des d’anys arrere els corol·laris d’aquesta situació amb diagnosis rigoroses que no han sigut escoltades com cal per les administracions municipals.
El castellà, com l’anglés, són els dos carrils que poden conduir a l’ascens professional i l’acceptació social, objectius que el valencià «obstaculitza» amb la seua obligatorietat i concessions que li atorguen els partits polítics d’esquerra. Això és el que es percep, sobretot en determinats cercles acomodats de la ciutat. El valencià, si de cas, a casa; i, si és possible, tancat amb clau. Aquesta marginació del valencià es va manifestar especialment quan, tan bon punt desaparegué la Dictadura, la democràcia posà front a front les dues llengües, atorgant drets als valencianoparlants. Les reaccions no es feren esperar, sobretot des que es va implantar el seu ensenyament reglat. Les justificacions fetes servir evidenciaven un seguit de prejudicis comprensibles pels molts anys de diglòssia assumida, força jerarquitzada, però la seua pervivència és de difícil acceptació, contemplada ara amb els nous ulls que l’assumpció de drets implicava, una vegada la Constitució reconegué les llengües no castellanes (article 3.2) i els estatuts autonòmics li atorgaren drets plens, a tots els efectes. Es tractava d’eliminar o, si més no, reduir les abismals diferències entre totes dues llengües. I això perquè, a l’inici de la democràcia, poques llengües com el valencià acumulaven tants complexos per part dels mateixos parlants, a pesar dels esforços de les primeres corporacions municipals.
Les llengües, en una societat com l’actual, competitiva i de ritmes ràpids, entren també en competència, però no pel que són, per la càrrega cultural i social que acumulen, sinó per les possibilitats de comunicació immediata i l’abast globalitzat. Tot amb tot, és habitual que les societats humanes convisquen amb diverses llengües. Això no obstant, el més important és com són valorades. És significatiu que la primera ministra actual de Letònia, Evika Siliņa, que coneix bé el rus i l’anglés, sobretot es mostra ben orgullosa del letó, la seua llengua materna.
Tot i que les llengües solen nàixer localment, amb freqüència transcendeixen aquest marc inicial quan es desenvolupen. Les emigracions, els intercanvis epistolars, els viatges, les xarxes socials estenen les llengües; però són els seus estudiosos, els que les analitzen per tal d’esbrinar semblances i diferències amb d’altres i els inevitables canvis temporals i espacials, tot establint diacronies i mesurant-ne la implantació territorial. L’elaboració de gramàtiques, la fonètica, la morfologia, la sintaxi, etc., permeten, per exemple, distingir entre llengua i dialecte, i esbrinar les perspectives comunicatives potencials més enllà de l’ús veïnal.
Un bon exemple és una obra que ens toca molt de prop: el conegut Diccionari català-valencià-balear. Iniciat l’any 1900, els seus primers redactors, mossén A. M. Alcover i F. de B. Moll, també hi inclogueren, lògicament, Elx. Per a l’estudi de la seua parla comptaren amb les gestions de Pere Ibarra (1858-1934), el mestre Àngel Llorca (1866-1942), el sacerdot Lorenzo Torres Serrano (1877-1950), i algunes destacades persones més de l’època. Una de les raons d’elegir Elx fou perquè la seua modalitat del parlar valencià havia contribuït, i contribuïa com una més, a la formació global de la llengua. No cal dir tampoc que és un dels grans monuments de la romanística europea, una obra que només fou comparable a l’Oxford English Dictionary (1928), malgrat les diferències de mitjans amb què comptava una i altra.
Gràcies a treballs com aquest podem entendre i esbrinar amb goig com és possible que l’expressió il·licitana del bon dia matinal siga corresposta amb altres tants bon dia a centenars de quilòmetres; i així s’haja mantingut al llarg de set-cents anys entre gent de tota condició, a pesar de la falta durant anys d’una autoritat acadèmica que fixara uns normes d’avinença comunes entre els dialectes locals i comarcals de l’àmbit lingüístic que li donen entitat. Fet i fet, la llengua, les llengües, com ara el valencià, fa molts anys que passà de l’anècdota i la curiositat a l’estudi i la investigació i, per açò, a la universalitat.
Sens dubte que tot el que diem solament pot ser valorat per aquells il·licitans que saben veure més enllà, i diferenciar entre dialecte i llengua, entre valencià i català; i entre comunitat política i comunitat cultural. Que actualment hi haja a Espanya 12 universitats on s’estudia valencià, 21 a Alemanya, 14 a França, 17 al Regne Unit, 12 a Itàlia, 4 a Polònia i 18 als Estats Units, lectorats la majoria, diu molt de la seua entitat acadèmica, la qual fa temps que ha passat del fet local al fet universal, doncs. Un consens confirmat per una ingent documentació generada per la romanística més solvent, amb moltes escasses excepcions, certifica la seua unitat en la diversitat.
Creiem que, en cas de posar-se en pràctica, el Reglamento continuarà mantenint els prejudicis que han crescut dins el paisatge social de la ciutat durant tants anys, sobretot el més conservador. D’aquesta manera, la llengua pròpia ha passat de ser-hi un element d’inclusió, especialment durant la vinguda de les generacions d’immigrants espanyols des dels anys seixanta del segle XX, a una llengua d’exclusió, tot i que formalment es dissimula. Així, les concessions que li atorga el nou Reglamento no fan justícia al que la llengua es mereix, pel que ha sigut i encara és, retallant-li, en conseqüència, les seues possibilitats de futur. Per això, l’esborrany del document presentat farà que la societat il·licitana a curt termini i mitjà termini se’n distancie encara més. Tots perdrem.
* Joaquim Serrano és secretari de l'Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó