De grinchs, haters i caganers

No sé si us passa, però una de les presències més destacades en els timelines, fils i stories dels meus coneguts, coneguts de coneguts i coneguts de coneguts de coneguts, darrerament, sobretot ara sota l’imperi de les festes, és el que jo anomene la desacomplexada eixida de l’armari dels haters vocacionals. I gaste l’apel·latiu anglòfon perquè em fa la sensació que queda força més suau que qualsevol dels noms que solem fer servir en les llengües de per ací, quan ens referim a aquells que només llevar-se del llit, si els ofereixes de fer-los un cafè, t’escupen un “ah, però que encara no el tens fet?”, si els fas un somriure silenciós et miren amb menyspreu i li posen un megusta a tots els posts que comencen amb “jo no sóc persona fins que no em faig el quart café… a les 11 del matí”. I penses “recollons, jo tampoc, per això em faig un que val per sis a les sis del matí”.

Eixe tarannà rondinaire que frega la sociopatia s’ha convertit en el must de temporada, arribant al seu punt àlgid només escampar-se la meravellosa impostura del bon rotllo nadalenc. Ara el que es du és dir (i escriure per tot arreu sense por que cap jutge li pegue per procesar-te per menyspreu a les sagrades escriptures): “deixeu de tocar-me els ovaris/collons amb el puto nadal”.

Arran d’això, la indústria del marxandatge ianqui ens acaba d’estacar per la glàndula pituïtària un nou ninot pel pessebre friki: el Grinch, una cosa verda i esquifida que fa molta, però que molta gràcia, i que com una espècie invasora, ha desplaçat a l’especimen autòcton de tota la vida, eixe al qual ens referim (i perdoneu que no siga directe, però ja sóc de malparlat un rato, com per a més semblar un còmic dels de camprofio) fent palesa la seua poca activitat sexual.

De colp, el món de les xarxes està ple de Grinch que vessen la seua bilis antifestes com els bitxos paneròlics de Men in Black. I, el que és pitjor, per tota eixa supuració de sociopatia edulcorada reben felicitacions a cabassos, aplaudiments, un corus de “com et comprenc”, “sang i mort al jardiner!” (butifarrada homenatge a Alejandro Hermosilla) o “al pròxim que rasque una ampolla d’Anís el Mono, que sàpiga que la faré servir de dildo pel seu orto”. Des dels temps del Barrufet Rondinaire (Pitufo Gruñón per qui no els va veure per TV3) que un personatge amb la mala llet per bandera no tenia tant d’èxit.

M’acabe d’adonar, escrivint açò, de la profunditat hegeliana de la nostra societat.  La maquinària ianqui ens ha encolomat el seu Nadal particular i també el seu AntiNadal, i nosaltres els hem sintetitzat en un panettone de fruits confitats d’Aragó, amb pòlvores de torróç i peladilles, farcit de crema de cacauet. I tan ricamente gola avall.

Enguany no l’he trobat, però ja he fet la primera anotació en la meua agenda de 2019, datada a començaments del mes de desembre vinent: buscar un Grinch caganer pel pessebre, que puga fer companyia al bigfoot que fa anys que substitueix l’ase i als tres repartidors de cocacola que ocuparen temps enrere el lloc dels monarques pluriètnics… coses de la hipercorrecció política.