X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

café del temps / OPINIÓN

Corrupció

29/04/2017 - 

El cap de setmana passat vaig tindre l’oportunitat de passejar-me per la Fira del Llibre de València. Maria Santíssima! Quina saníssima enveja! Quina vitalitat a l’espai privilegiat de Vivers! Quina marea de gent, de parades, de llibres, de somriures, d’actes, d’editorials, de presentacions... Enmig de la confusió, el gran Víctor G. Labrado —tot un luxe— em va presentar el llibre Sobre l’alquímia de la vida. Conversa amb Xavier Vendrell. I l’experiència, juntament amb altres instants viscuts a la Fira, va acabar compartida en l’agitat pati de veïns que és Facebook. Hi vaig etiquetar, per descomptat, l’excepcional científic protagonista del llibre: el director de la Unitat de Genètica Reproductiva de Sistemes Genòmics, Dr. Xavier Vendrell. I l’amic Xavier, afabilitat personificada, de seguida va reaccionar a la publicació: «Molt gran!» I, és clar, de seguida he aprofitat l’avinentesa per a descarregar-li, en un nou comentari facebookià, un reguitzell d’adjectius que feia temps que li servava: «Vós sí que sou gran. I generós, i savi, i solidari, i amable, i heroic, i amé, i didàctic, i prudent, i encativador, i provocador, i fascinador, i encisador, i productiu, i esplèndid. I etc.»

En efecte: Xavier Vendrell és una de les persones més admirables que conec. Format en l’Institut (públic) de Sueca; i en la Universitat (pública) de València, s’ha fet un nom de prestigi internacional en l’àmbit de la genètica humana: especialment en el camp de la genètica reproductiva i el diagnòstic genètic embrionari preimplantacional. Seria molt llarg d’explicar, però —per entendre’ns— deixe simplement caure que el treball de Xavier i el seu equip permet, per mitjà de la seqüenciació i l’estudi de genomes humans, que parelles potencialment transmissores de malalties hereditàries (forçades a debatre’s, per tant, entre no tindre descendència o haver d’engendrar fills no viables per a una vida digna i en salut), puguen concebre fills perfectament sans, lliures de malalties genètiques fatals, monstruoses, mortals.

Després del contacte indiscret per Facebook, ahir vaig telefonar al Xavier. «Feu-me un toc i em conteu com ha anat la cosa», ens havia demanat al final de l’entranyable —i multitudinària— presentació d’aqust llibre de converses que fa un mes es va organitzar, amb connotacions d’homenatge, al seu poble de Sueca. «És que ho sent molt, però no podré anar a la Fira, perquè tinc un viatge...»

Parlar amb Xavier és sempre un regal: ni que siga per telèfon i apressadament. «Xe, què fas? T’agafe en mal moment», li pregunte. «Ara mateix sóc a Madrid, en el I Congrés Interdisciplinar de Genètica Humana». «Caram, no pares en torreta, eh? No et caurà la casa damunt, no...» I ell em retruca: «És que és molt interessant, este congrés, saps? Per primera volta ens hem posat d’acord cinc societats científiques i professionals per a fer un únic congrés i tractar transversalment segons quins temes de genètica humana. Convoquen conjuntament l’Associació de Genètica Humana, l’Associació de Diagnòstic Prenatal, la Societat de Farmacogenètica i Farmacogenòmica, la Societat d’Assessorament Genètic i la Societat de Genètica Clínica i Dismorfologia...»

Xavier Vendrell, com sempre, va ocupat amunt i avall provant de satisfer una insaciable fam de coneixement —consubstancial a l’esperit científic. Vol conéixer l’última tècnica, aquest resultat acabat de publicar, aqueix avanç tan sorprenent, aquell desenllaç inesperat. «Però tens tres minuts, ara, per a una pregunteta?» «Estem a punt de reprendre... Però sí, home! Clar que sí: digues...» I la conversa telefònica discorre —pam dalt, pam baix— en els termes següents:

—És sobre un comentari que vas fer en la presentació de Sueca, quan vas explicar que acabaves de coincidir en un congrés amb Juan Carlos Izpisúa... —introduïsc la qüestió.

—Sí, sí, sí... Me’n recorde. És que acabàvem de coincidir a València, en el Preimplantation Genetic Diagnosis International Society (PGDIS), del 27 al 29 de març.

—El cas és que, parlant dels últims treballs d’Izpisúa sobre tot això de l’edició genètica vas fer servir un concepte que em va semblar molt atractiu. No sé si parlaves de «descobriments exponencials» o una cosa per l’estil, per a referir-te que a alguns passos que, en l’aventura de la ciència i del coneixement, són com punts d’inflexió que obrin possibilitats exponencials per a nous descobriments —i les consegüents aplicacions. Em sembla recordar que diferenciaves entre avanç lineal i avanç exponencial. I que explicaves que la possibilitat d’editar el genoma humà era un d’aquells passos crucials que permetrà parlar d’un avanç exponencial. Vaja: que estem a punt de testimoniar un salt enorme en les aplicacions diagnòstiques, preventives i terapèutiques de la genètica...

—Sí, Joan. És que és flipant! Supose que faria servir el terme medicina exponencial; o genètica exponencial, potser. Es diu que una tecnologia avança a velocitat exponencial quan és capaç de transformar un sector en pocs anys. I això és el està començant a passar a passar en la genètica: el potencial transformador que tenim és brutal, enorme. No sé si som capaços d’imaginar-ho...

—Entenc... Vols dir que en l’àmbit de la genètica hi pot haver un fenomen semblant al que s’ha produït en el camp de la informàtica i la comunicació? Que en qüestió de dècades el desenvolupament tecnològic potser serà tan espectacular que comportarà un sacsó de tot... —prove de reinterpretar les seues paraules, amb un èmfasi natural i convencional en aquesta mena de converses.

—Sí... Mira: és que, fins ara, des què apareixia una nova tècnica fins que s’implantava i s’aplicava als laboratoris, passava un temps més o menys llarg, d’aprenentatge i refermament de la tècnica. Però ara això que els especialistes en diuen la corba d’aprenentatge s’acurta cada volta més. Encara no han tret una nova tècnica ja l’estem aplicant. I de seguida n’arriba una altra, i una altra, i una altra. És increïble, a quina velocitat comencen a succeir-se els recursos i les possibilitats!

—Per exemple, en això que em comentaves que s’estava fent, d’editar DNA?

—Sí, sí, sí! Tenim tècniques que permeten editar el DNA codificant. Això obri camps sensacionals. Busca en internet, per exemple, CRISPR o CRISPR/Cas. Uf! Tu no saps això què és; ni quina infinitud de noves vies d’investigació aplicada s’hi han encetat... Per cert: que alguns dels treballs pioners en aquest camp els va fer un investigador de la teua Universitat, Francis Mojica. Fet i fet, ell va ser qui va encunyar l’acrònim CRISPR (de l’anglés Clustered Regularly Interspaced Short Palyndromic Repeats)... I el CRISPR és —no sé com dir-te— la mare dels ous en tot açò de l’edició genètica!

—Caram...

—Xe, Joan, tio, perdona’m. Em sap fatal, però he de tornar a entrar, que... Si vols et telefone ara quan acabarem la sessió i continuem parlant, d’acord?

—No cal, xe: no patisques. Era només això de la medicina exponencial. Jo també tinc ara un acte ací a Elx dins de mitja hora. Ja quedem un altre dia, com cal, de cos present. I reprenem la conversa davant d’un bon arrosset.

—Clar que sí! Au... Que no siga res!

—Endavant!

Acabada la conversa telefònica, torne l’atenció al cafè —del temps— que m’han servit sobre una tauleta de l’«Alquímia Café», un establiment del carrer Alfons XII, pròxim a l’Ajuntament d’Elx. Compagine els glops del cafè i l’aigua amb gas amb les anotacions que apressadament faig en un quadern negre, per reportar l’essència de la conversa —abans que no se m’oblide. Mentre jugue el joc del cafè i les paraules, pense insistentment en això de les millores tecnològiques exponencials: en la gran aventura del saber que hem viscut a cavall entre els segles XX i XXI; i en la que sembla que estem a punt de viure dfe la mà de la genètica. Em referme en la convicció que les grans revolucions socials no es fan a força de guerres, crims, mítings polítics, revoltes sagnants o alçaments militars: que els veritables progressos socials els devem —i els continuarem devent— als intel·lectuals, els artistes, els creadors i els investigadors que silentment treballen en despatxos, seminaris, càtedres, biblioteques, arxius i laboratoris. Només alguns d’ells, de tant en tant, i de manera extremament tímida, acaben surant a la superfície del reconeixement públic. Aquest és potser el cas excepcional de Vendrell, d’Izpisúa i de Mojica: el primer, amb una formació basca obtinguda en una escola i un institut públics de Sueca, i en la Universitat (igualment pública) de València; el segon, curiosament, amb una formació primordial obtinguda també en un institut (públic) d’Altea i en la Universitat (pública) de València; i el tercer, des de la seua plaça de PDI en el Departament de Fisiologia, Genètica i Microbiologia de la nostra Universitat (igualment pública) d’Alacant.

Faig l’últim glop del café. I abans d’abandonar l’Alquímia, al carrer Alfons XII, em ve al cap una paraula que, de tant d’escoltar-la durant tot el dia amb absoluta omnipresència en noticiaris televisius, tertúlies radiofòniques i converses de café, se m’ha arrapat al cervell: corrupció. Sí: corrupció, amb totes les lletres. Corrupció. Perquè sospite —ai!— que la invisibilitat social i mediàtica (el dèficit d’atencions i d’estratègies divulgatives) envers el treball de persones com Vendrell, Izpisúa o Mojica és també una terrible forma de la corrupció. I dubte si el fet que mai no se’n parle mediàticament del seu origen forjat en l’educació pública valenciana no és també causa i efecte d’una malsana corrupció en el nostre sistema de valors. A ningú no interessen les coses que es couen en fòrums com el PGDIS de València, o el I Congrés Interdisciplinar de Genètica Humana que ahir es va clausurar a Madrid?

Es juga al món una de les partides més apassionants en l’aventura del coneixement i del domini de la natura. Hem aprés a llegir i entendre el llibre secret que cada cèl·lula conserva, íntimament, en el DNA. Comencem a tindre recursos per a editar-lo, aquest llibre de la vida! Com és que les televisions, les ràdios i els diaris no ens n’informen puntualment del «minut i resultat»? Que no som conscients que en aquest partit ens va —literalment— la vida? El desinterès comunicatiu i mediàtic per la ciència i la divulgació científica no són potser un signe inequívoc —un dels més evidents— respecte de la corrupció generalitzada (social, política i cultural) que sembla informar el temps present?

Noticias relacionadas

next
x