Hoy es 18 de noviembre
  • SECCIONES
  • BUSCAR
  • SÍGUENOS

SIGUEU BONES I LLEGIU

Com que no arribem a tot… intuïcions i atzars: Baltasar, Berlin, Faludi, Rojals i Vargas

2/01/2019 - 

ALACANT. 2018 s’ha acabat i ara ens trobem en eixe interregne dubitatiu en què no saps fins quan has de dessitjar “bon any nou” sense que et miren amb cara estranya: passat Reis, fins al febrer, fins a Pasqua Florida? Aprofitem esta indefinició per tendir ponts encara amb l’any que acabem d’acomiadar, i recuperar un cabasset de títols que per unes raons o altres, se’ns havien quedat fora de focus, esperant als prestatges. Al capdavall, encara ens resta la gran fita regaladora de la nit del 5 al 6 de gener.

“No arribem a tot”, és cert, ho diu l’Áurea Ortiz Villeta, parlant del nou hype (acròstic d’hipèrbole, ens recorda) de les sèries de televisió (terme que fa referència cada vegada més al catxarro on reproduïm els productes audiovisuals i menys al sistema de transmissió ni a l’art televisiva, com a gènere de producció de continguts audiovisuals, davant l’espenta de les noves plataformes de visionat), reproduint, quasi paraula per paraula, una conversa mantinguda feia poc amb un amic comú, afegint a continuació (pausa dramàtica pel mig): “i no passa res!”.

Efectivament, no passa res si no arribem a llegir tots els llibres dels gèneres que ens interessen, i la quantificació de lectures ens aboca a una nàusea vital paralitzant (l’altre dia algú feia públic que enguany havia llegit 138 llibres, com que conec a la persona, deixe constància de la dificultat formal, estilística i temàtica de la majoria de les seues lectures… de colp em vaig vore submergit en un devessall de càlculs matemàtics per esbrinar el nombre de les meues lectures passades, el que m’hauria de quedar per viure, com es podria quantificar eixe temps futur indeterminat en títols nous, autors nous, relectures… i abans de tenir un atac d’ansietat, jo també vaig pronunciar en veu alta, com un mantra: “no arribem a tot… i no passa res”).

Dit això, el llistat de lectures que ve a continuació és arbitrari, prové d’intuïcions (força encertades la majoria) i d’atzars (que si analitzàrem en produnditat potser no ho serien tant).


Eva Baltasar, Permagel, Club Editor.

“La pell de les seves galtes em recorda el genoll gastat d’un nen Jesús de porcellana”, deixa anar la veu protagonista de Permagel, referint-se, ni més ni menys, que a la seua pròpia germana. La prosa d’Eva Baltasar és una concatenació de versos blancs que lliguen un fil argumental de presumpció autobiogràfica, una mena de Quadern gris passat pel tamís de Maria Mercè Marçal, que enlluerna amb les cendres de la paraula i demostra que per a fer bona literatura no cal més que mirar pell endins.

La primera obra en prosa de l’autora barcelonina beu de l’experiència poètica per esguardar un món exterior que amaneça, per atrevir-se a sortir de la cel·la familiar i reunir forces per no fer res més que follar i llegir, trobar un lloc on la mentida no sigui necessària, on el glaç s’esquerdi. 

Però el dolor i la hipocresia esperen a fora, guaitant els esperits solitaris, com els monstres dels contes, capaços de fondre el permagel, aquella part de la terra que no es desglaça mai i membra que revesteix la narradora en la seua lluita amb el món.

Lucia Berlin, Un vespre al paradís, L’Altra Editorial.

Torna Lucia Berlin, el gran boom editorial de 2016 i 2017, amb la publicació per primera vegada en català-valencià i castellà de l’antologia de relats Manual per a dones de fer feines. Ara ens arriba un nou recull de contes amb el títol Un vespre al paradís, en traducció de Josefina Caball, vint-i-dos relats marcats de nou per la biografia sumptuosa de l’autora nordamericana: “Tota la família vam aprendre a ballar a les platges, als museus, en restaurants i clubs com si fossin casa nostra, passant per centres de desintoxicació, calabossos i cerimònies de premis, amb ionquis, xulos, prínceps i innocents. 

El cas és que, si hagués d’explicar la història de la Lucia, fins i tot des del meu punt de vista (objectiu o no), s’entendria com a realisme màgic. És impossible que ningú s’arribi a creure la seva història”. 

Qui així ens mostra a l’autora nascuda a Alaska el 1936 i morta a Los Angeles el 2004, no és altre que el seu fill Mark Berlin, en el pròleg que acompanya esta edició, sota el títol “La història és el que compta”, quatre escasos fulls d’amor filial tenyit d’admiració que emmarquen a qui el llegeix i l’obliguen a una lectura còmplice. Com mai, es recomana la lectura del pròleg abans d’encetar la degustació del plat principal.

Susan Faludi, A la cambra fosca, Edicions del Periscopi.

Quan algú ensinistrat en la investigació dels secrets de les altes finances, la masculinitat i el feminisme, rep la notícia de que el seu pare, un jueu supervivent de la shoah, emigrat a Hongria, i de qui la imatge en el record d’un home masclista, distant i fins i tot agressiu, s’ha sotmés, als seus setanta-sis anys, a una operació de canvi de sexe, què ha de fer? Evidentment agafar el primer vol cap a Budapest i recuperar una figura familiar com si fora un estrany, amb una sèrie d’entrevistes amb Stefánie, la dona trans septuagenària amb la qual ha de forjar una nova relació i a qui va acostant-se a poc a poc, primer amb la fredor d’un antropòleg, després amb les recances d’una filla rebutjada, més tard amb l’estima del reconeixement. Després de quatre dies de conviure amb ell, quan només restaven set dies per a concloure la visita, escriu: 

“Durant la meva reclusió no em vaig poder estar de preguntar-me si el pare havia instal·lat un perfeccionat sistema de seguretat amb l’objectiu d’impedir que els lladres entressin a la casa o d’impedir que els invitats se n’escapessin. Ella tancava pels dos costats el reixat de la tanca de seguretat. Si jo volia sortir, li havia de demanar la clau. L’Schloss (castell, en alemany) de la Stefánie començava a assemblar-se al castell de Dràcula. A mesura que passaven els dies, jo em comportava més i més com una presonera passiva, un dels personatges d’un dels contes de fades apreciat pel pare, Rapunzel a la torre”. No imaginava Susan, en aquell moment, que acompanyaria el seu pare Stefánie en els darrers dies sobre la terra.

Marta Rojals, El cel no és per a tothom, Anagrama.

Diu el tòpic tolstoià en l’encapçalament d’Anna Karenina que “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera”. Unes frases usades fins a l’extenuació cada vegada que algú s’acosta a les relacions filials i el seu encaix en la història universal. 

Que siga un tòpic i que es faça servir per tapar el forat del desconeixement en molts casos no vol dir que de tant en tant no siga la millor manera per descriure una aproximació literària com la d’esta novel·la riu de la memòria i els temps, personal i històric, de la Marta Rojals, nascuda el 1975, arquitecta de formació i, per decisió pròpia, però sense els escarafalls mediàtics d’un Salinger o un Pynchon, allunyada dels focus informatius i de la “gran xarxa”, més enllà de la seua reeixida obra novel·lística.

El pare que fa “avions de joguet”, la mare que desfoga la seua alegria vital només entre les parets del seu saló de perruqueria, les dues bessones, la Sara i l’Eva, el germà menut, en Pep, una “família normal”, un conflicte que recorda tothom la presència de l’altre i una tècnica narrativa que es condueix amb la mateixa desimboltura en la descripció, la reflexió i el diàleg. El cel no és per a tothom és una novel·la d’alè clàssic, que descansa sobre el realisme quotidià els fonaments de la narració, sense deixar de banda la denúncia d’un món que canvia, sovint, contra el benestar dels personatges, una mena de naturalisme zolanià del segle XXI.

Fred Vargas, L’home dels cercles blaus. Un lloc incert. La tercera verge. Un lloc incert. Amsterdam (Som Ara llibres).

D’una tacada, l’editorial Amsterdam, segell de ficció del grup Som Ara llibres, ens regala quatre títols més de la col·lecció que li està dedicant al comissari Adamsberg de l’escriptora francesa Fred Vargas, en traducció d’Anna Torcal i Salvador Company, menys La tercera verge, a càrrec de Natxo Morera de la Vall.

Autocita: “Fred Vargas necessita ja poques presentacions, especialment després de rebre enguany el Premi Princesa de Asturias de les Lletres. L’esquiva Frédérique Audoin-Rouzeau, que va adoptar com a pseudònim el cognom de Vargas en homenatge al personatge d’Ava Gardner a la pel·lícula de Joseph Leo Mankiewicz La Comtessa descalça, va agafar els elements clàssics del whodunit britànic, els orígens de la narrativa criminal d’enigmes, que van encetar Conan Doyle, Wilkie Collins o Agatha Christie, i els va passar pel tamís maigretià, afegint-hi algunes gotes d’angostura social, pròpia també de la narrativa escandinava des dels temps de Sjöwall & Wahlöö, per conformar un producte genuí de filiacions múltiples.

El resultat, un personatge per a la posteritat, el comissari Jean-Baptiste Adamsberg, fill dels Pirineus trasplantat a un París que fa seu des de l’estranyesa i la nostàlgia.Investigador caòtic i intuïtiu, el que l’allunya dels exemples clàssics del Who has done it?, com ara Holmes o Poirot, més obsessiu que el Maigret de Simenon, però igualment preocupat per les pulsions vitals dels seus investigats”, va creixent als ulls dels lectors, psicològicament, biogràficament, com també ho fa l’univers que l’envolta, l’ecosistema parisenc on els seus col·laboradors són com individus de diferents espècies que conviuen en un biòtop en el qual Adamsberg actua de vegades com a espècie invasora.

L’home dels cercles blaus, publicada originàriament l’any 1991, no és una lectura fàcil, no és una novel·leta de lladres i serenos, no fa servir els patrons del thriller contemporani de lectura lleugera, però si t’atrapa, i potser no ho faça en una primera temptativa, no et deixarà anar fins que no arribes a Quan surt la reclusa, onze llibres més tard. I esperant la següent.

Noticias relacionadas

next
x