Feria Modernista de Alcoy (Fotos: RAFA MOLINA)
| 21/09/2019
ALCOI. “Durant el segle XX el món va canviar per complet. La moda no fou una excepció i va evolucionar a la mateixa velocitat que ho feia la societat i fins i tot en alguns aspectes va ser capaç d’avançar-se a aquests canvis”. Caminar per la ciutat d’Alcoi aquest cap de setmana és una delícia per a tots els sentits. Un riu ben ordenat de jupetins, en el cas d’ells, i faldes travades, cabells arrissats i ombrel·les, en elles, sense oblidar els bombins, barrets de copa o canutiers, per a tots dos, transcorre frenèticament i en totes direccions pels carrers del casc històric de la ciutat. La tercera edició de la Fira Modernista a Alcoi ha superat expectatives. Un amplíssim programa ha teixit els esforços de tot un any sense deixar-se cap detall, fins i tot, pensant en una sèrie de consells per saber com eixir al carrer i no quedar ‘fóra d’època’. La primera frase d’aquest article és la que encapçala precisament la ‘Guia Pràctica d’Indumentària (Modernista 1900-1919)’, un llibret que s’està repartint per tota la ciutat amb la intenció de donar a escollir idees pel millor vestit modernista, tant per a home com per a dona. “La guia és el resultat de les inquietuds del nostre grup per vestir-se bé”. Lirios Reig és component del Grup de danses Sant Jordi, qui s’ha fet càrrec de l’elaboració del dossier, junt al seu company Jonhatan, recolzats per l’Ajuntament d’Alcoi. Les fonts han estat diverses: des de webs a Internet, fins arribar al ‘Museo del Traje’, a Madrid, o la cerca a biblioteques. El resultat? Veritables joies precioses, com els complements inspirats en la natura amb formes que evocaven insectes, flors, ocells, fades i nimfes, detalla la guia. “Això era per a qui s’ho podia permetre”. Perquè, com a qualsevol època, la moda la feien les classes més adinerades; els pobres, imitaven.
Parlar de moda a Alcoi és endinsar-se en algunes de les seues botigues més veteranes per entendre millor la seua història i evolució. Una d’elles és De fil de Vint, que ha regentat durant vint-i-cinc anys Macu García. Un quart de segle que li ha servit per col·lecionar la seua gran passió: milers de documents escrits i visuals de temps passats, molts d’ells, contextualitzats dins l’era modernista. “En aquell moment, prop del 25% de la societat era burguesa; la resta ja tenia prou en preocupar-se per poder menjar”. Macu assegura que el Modernisme era un terme dels rics, i ho compara amb el seu ampli coneixement d’un segle anterior, el XVIII, on s’emmarca gran part del gènere de la seua tenda. “En aquesta època ocorre igual: als inventaris i dots del segle XVIII veus el que és ric, perquè tenia deu faldes, i el que és pobre, que solamenten tenia una”. Per a mostra, un botó, que diuen. Ens mostra moltes fotos: el millor reflex d’una època, junt al retalls de premsa, que també conserva. Entre els seus preferits, destaquen dos fotògrafs del moment: Carlos Laporta Roig i Julio Matarredona Valor. “La gent encara portava roba interior, un saragüell, pantalons no hi havia, amb una camisa, la falda i damunt una brusa, ‘batetes’; tot això és el que he trobat en antiquaris –com Juan Carlos Miró, al carrer Sant Nicolau d’Alcoi-. Moltes no s’han conservat, ja que eren elles qui s’ho teixien, i tampoc no portaven totes barret”. Macu té reproduccions modernistes dels complements de l’època, com ara arracades, que assegura que busca molt la gent d’Alcoi per a aquesta fira. Entre els seus coneixements, a la botiga s’acumulen teles per a vestir a grups de danses, associacions de teatre i també vestits de núvia, de festa, en un recorregut que arriba fins al segle XX. Cap aspecto vinculat amb la moda i el voler reviure una època és, doncs, casual en la ciutat d’Alcoi.
“Era típic quan es moria un xiquet que no tenia encara set anys, un ‘albaet’”. Un dels costums de finals del segle XIX i principis del XX al País Valencià, com recorda Macu, era precisament aquesta “festa” que es feia, el conegut com a ‘ball del vetlatori’. “Es ballava al costat del xiquet perquè es considerava que havia mort sense pecat i, per tant, anava al cel”, recorda.
A la guia podem destacar alguns termes de la indumentària modernista. Són els següents:
Home
Traje bàsic: Peça indispensable a principis del segle XX. El traje era la peça de l’home per excel·lència, amb un ús rutinari. S’utilitzava durant el dia. La gent treballadora també l’utilitzava però només per a ocasions especials.
El traje es compon de 3 peces:
Jaqueta recta: Amb dos botons, més casual i amb tres botons, més formal.
Jaqueta creuada: Amb dues fileres de botons.
Jupetí: Coordinat en teixit i color amb el vestit.
Pantalons: Del mateix teixit i color que la jaqueta, amb la ratlla marcada i deixant veure la sabata completament.
Teixits: Per al clima càlid, més lleugers com la llana amb barreja de seda o cotó i per al fred, teixits abrigats com el tweed.
Colors: Clars per a l’estiu (beix, blanc...) i foscos per a l’hivern (grisos, marrons, negre...).
Traje esportiu. Pantalon tipus bombatxos, pantalons curt i generalment camisa.
Tennis: Una vestimenta més formal, camisa i pantalons blancs i jerseis.
Caçadors, Golfistes, Ciclistes: Jaqueta Norfolk (tipus casaca amb butxaques) de tweed, i camisa blanca amb llacet o corbata.Es complementava amb una gorra amb visera col i amb botes o botins amb mitges altes.
Chaqué: El solien utilitzar els alts càrrecs, com els alcaldes, durant el dia per a cerimònies, actes i reunions importants. Podia ser utilitzat amb corbata, corbatí o corbató, segons l’ocasió.
Smoking: Només s’utilitzava per a la nit.
Jaqueta: Negra, solapa en seda negra de bec i tancament senzill.
Pantalons: En la mateixa tela que la jaqueta, podia portar una franja de setí al lateral.
Jupetí: En blanc o negre del mateix teixit que la solapa de la jaqueta.
Camisa: En popelín blanc amb coll alt.
Frac: Només s’utilitza a la nit.
Jaqueta: Amb coll i solapa de seda o vellut. Per davant arriba fins a la cintura i per darrere té dos faldons que arriben a l’altura del genoll.
Jupetí: De color blanc i de la mateixa tela que la jaqueta.
Camisa: De seda blanca amb coll alt.
Corbatí: Blanca en forma de diamant o papallona.
Barrets-Copalta: Amb copa alta, en la mesura del formal és el més informal.
Barret de copa: No tan alta com la copalta. Pot portar-se amb un esmòquing
o jaqué.
Per a grans ocasions de la gent benestant.
Bombí o fong: Opció intermèdia entre el barret de copa i el panamà.
Fedora: Recomanable per a l’hivern.
Canutier: Informal, de palla rígida i per al bon temps.
Panamá: De palla trenada, el seu ús era per al bon clima.
Sabates
Calçat baix: El més famós, l’Oxford, compost de tres peces. Negres en la seva gran majoria, poden ser llisos o amb gravats. S’utilitzaven per al dia. Per la nit eren de xarol negre.
Calçat alt: Borseguíns, botins o botes. S’utilitzaven per a activitats a l’exterior, trasllats, camp o similar.
Dona
Roba interior (Ordre d’interior a exterior)
Camisa interior
Cotilla: Accentuava la figura en forma de S. Varia el seu disseny per a adaptar-se a la moda. A pesar que els dissenyadors volen excloure-la, les dones la continuen utilitzant per a lluir la figura.
Cubrecorsé
Lliga
Mitges: Cap a 1910 Doucet crea les mitges transparents, tota una revolució per a la moral de l’època.
Pantalons interiors: Com els pololos o els mini shorts actuals.
Sinagües: Peça molt laboriosa. Adquireixen la forma de la falda i s’adornen amb puntes
Roba exterior
Roba de dia (1900)
Faldes: Tenen forma de campana, ajustades al maluc i van eixamplant fins a arribar al sòl.
Brusa: Es frunzeixen de manera espectacular per davant just per damunt de la cintura. Porten canesú amb volants o tires brodades. Segons avança la dècada van perdent frunzit en cos i mànegues. Les mànegues, sempre llargues, són arrufades en els muscles i ajustades en les canelles. Els colls són alts i cobreixen tot o part del coll de les dones. Estan elaborats amb la mateixa tela brodada, amb encaixos i/o puntes.
Roba de dia (1910)
Faldes: Es van estrenyent. Poden portar sobrefaldes amb la finalitat de donar volum als vestits més entallats.
Falda travada: Tan ajustada que només es podien fer passets diminuts. Deixen veure les sabates.
Vestit sastre: Jaqueta ajustada que arribava fins al maluc i falda del mateix teixit en tweed o“mezclilla” (cotó i llana o cotó i seda) per a l’hivern i teixit més lleuger, com la llana freda, per a entretemps. En colors foscos, blaus, grisos, marrons....
Bruses: Han perdut tot el volum i s’ajusten al cos. Les mànigues també s’ajusten al braç. Els colls continuen sent alts. Cap al final de la corrent del modernisme comencen els colls en pic i quadrats (sempre en una mesura decent).
Teixits: Per a les bruses, popelín, batistes i plumeti. Per a les faldes s’utilitzaven teixits cars com a velluts, sedes... i teixits més comuns com el cotó per a l’estiu o la llana per a l’hivern.
Colors: Molt diversos, encara que predominaven els tons clars (a excepció dels vestits sastre) per a iferenciar-se de la gent treballadora. El negre únicament s’utilitzava per al dol ja que per altres ocasions era considerat vulgar.
Roba de nit: Sempre eren vestits. Vestits Llargs, tapant els peus, en tall recte i podien
portar cua. Sobre 1910 apareixen els vestits d’influència oriental com els Quimonos.
Sobrefaldes: En teixits transparents, deixaven veure la falda i podien arribar al sòl o quedar-se a mig camí.
Mànegues: De totes les mesures. Els muscles sempre havien d’anar tapats.
Escots: Quadrats o arredonits per damunt del pit.
Cintures: Una mica més amunt de la habitual fins a arribar al tall imperi. *La gasa s’utilitzava per a allargar tant la mànega com l’escot i que d’aquesta manera tinguera una mesura decent.
Teixits: Otomans, rasos, velluts, gases...
Adorns: Passamaneries, lluentons, brodats…
Colors: Molt variats, de forts a clars, reservant el negre per al dol i el roig per a les molt atrevides.
Sabates
1900
Botes cordades amb cordons o botons i taló rodet.
Escarpí: Sabata amb una única costura darrere, acabada en punta que pot ser arredonida i sol decorar-se amb llaços, borles, brodats…
Polaines: En un o dos colors i un o dos teixits. Estan unides i formen una única peça.
1904
Apareix el taló cubà que conviu amb el de rodet.
1915
Tango: Sabata tipus saló cordat amb cintes o sivelles.
Complements
Barret: Era gran i ostentós. Conforme avancen els anys augmenta en grandària (mínim la mesura dels muscles) i adorns, aquests són molt quantiosos i complicats.
Adorns: Plomes, flors, tuls, cintes.
Base barret: Feltre o palla.
En 1915 va aparéixer el model Canoutier: És un barret de palla informal que s'utilitzava en temporada estival per a passejos pel mar, esports... S'adornava amb plomes, cintes i flors.
Guants: Cap persona de bona educació eixia de casa sense ells. Podien ser fins al canell, fins al colze o els que arribaven fins als bíceps o cobrien tot el braç i s’utilitzaven de nit.